RAID PYRENEEN VTT: TRAVESSIA DELS PIRINEUS DE MAR A MAR EN BTT PEL TRAM AXIAL
 
RAID PYRENEEN VTT: TRAVESSIA DELS PIRINEUS DE MAR A MAR EN BTT PEL TRAM AXIAL
Album de fotos
Mis enlaces favoritos
RAID PYRENEEN VTT: TRAVESSIA DELS PIRINEUS DE MAR A MAR EN BTT PEL TRAM AXIAL

Els Pirineus
Introducció geogràfica i històrica dels Pirineus. Informació dels pobles per on passen les transpirinenques btt: Traversée (Véron), Raid (Véron), Travesía (Laparra)
Pirineus-btt
La Traversée vtt des Pyrénées françaises
Pirineus-btt2
Transpirenaica, ruta Laparra (amb variacions)
.
.
TRACKS PRINCIPALS DE LA RUTA DEL RAID / Georges Véron amb variants d' Alexis Rosell
Bujaruelo - Formigal
Bujaruelo (San Nicolás) -Valle de Otal -Collado de Tendenera - Panticosa - Formigal
Izaba - Somport
Izaba - Belagua - Belabarze - Arguibieta Lepoa (= Collado del Navarro)- Zuriza - Petrafitxa (barranco - collado) - Acherito -Aguas Tuertas -Puerto/Paso Escalé(França) - Espelunguère - Forges d'Abel - N-134...Puerto Somport(Espanya)
Irún - Izaba
Irún -Ibadrin - Lizuniaga -Lizaeta - Eskisarroi Lepoa - Garakoetxea -Elizondo - Beartzun - Urruskako Borda- Marquitchaenea -Menta (Aldudes) - Urepel - Meharraztegui Lepoa - Lindus- Puerto de Ibañeta -Roncesvalles - Orbaitzetako Ola - Larraun -Irabiako Uharka - Koxta Uharka - Ollokia -Pitakua -río Anduña -Puerto de Laza-Uztárroz -Izaba
Bossòst - Benasque
Bossòst - baga d'eth Portillon - Còth de Baretja - França: Campsaure - Romingau - Còth dera Montjòia -Pas dera Escaleta -Còth de Lunfern -Pòrt dera Picada - Espanya : Pla d'Estanys - Hospital de Benasc - vall de l'Essera - Benasc.
Sant Julià de Lòria - Llavorsí
Sant Julià de Lòria - carretera al Nord fins a Aixovall - Vall del riu Setúria (per carretera) fins Os de Civis - pista fins Coll de Conflent - Bordes de Conflent - La Creu de Bedet - Farrera - carretera: Burg - Tírvia - Llavorsí.
Puigcerdà-Sant Julià de Lòria
Puigcerdà - Saneja - Guils - Gírul - Meranges - Talltendre - La Bastida- Coborriu de la Llosa - Viliella - Cap de Rec - Estanus dela Pera- Coll dela Font d'Aristot - riu de Bescaran - Pimés - Andorra: Collada Fosca - Aixirivall - Sant Julià de Lòria. La ruta real pujava a Les Tines abans de Pimés,però és una pujada massa bèstia per a aconsellar-la a ningú.
Ripoll- Camprodon-Portbou
De Ripoll es segueix l'antiga via del tren (ruta del ferro) fins a Sant Joan de les Abadesses. Seguint la vall del Ter amunt (a vegades per pista, a vegades per carretera) la ruta passa per Sant Pau de Seguries i Camprodon. D'allí,per carretera, segueix fins el Coll d'Ares. Passa a França i cap a llevant arriba a la Menera. Després,sempre per carreteres humils,passa per Serrallonga, La Forja del Mig, Sant Llorenç de Cerdans i Costoja. Després passa a Espanya, i arriba en franca baixada a Tapis i Maçanet de Cabrenys. Deixant la carretera principal i agafant una pista, arriba després a La Vajol; i s'enfila al Coll de Manrella,on passa altre cop a França. Per la baga de la part oriental del Massís de les Salines arriba al Pertús. D'allí,per la baga del Massís de l'Albera arriba al Puig Neulós. Fins el Coll dels Tres Faigs es pot passar bé, però a partir d'aquest punt hi ha un bon tram de sender difícil. El punt culminant, abans de baixar al mar, serà Sallfort. Abans de Banyuls trobem ja carretera (D-86). Després, per la carretera de la costa arribem fàcilment a Cervera i a Port-Bou.
Puigcerdà-Puigma-Núria
Ciclable per asfalt des de Puigcerdà fins el Cim de Coma Morera. Per pista des d'allí fins el Pas dels Lladres. Caminets no ciclables fins a Núria. Toca ampènyer la bici o dur-la com a motxilla entre el Pas dels Lladres i Núria en molts trams. La ruta segueix fins a Ulldeter i Setacases i Ripoll a:
http://es.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=3088455
Sobre el track real he fet correccions mínimes per evitar marrades innecessàries.
Núria - Ulldeter-Setcases -Ripoll
Ciclable només del Coll de la Marrana a Ripoll. La pujada al Puigmal, la baixada a Núria, la pujada al Nou Creus i als Cims del Coma de Vaca i al Coll de la Marrana només són ciclables en petits trams. A la resta caldrà fer de la bicicleta una motxilla o empényer-la al costat. Val la pena pel paisatge alpí. Per a més detalls consultar: http://pirineus-btt3.galeon.com
La ruta prèvia des de Puigcerdà (dia anterior) és a:
http://es.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=3088607
PUIGCERDÀ-PUIGMAL-NÚRIA
No entenc com a les especificacions del track posa que vaig trigar 22 hores i escaig. En temps real amb parades i tot vaig trigar unes 12 hores i escaig.






pirineus-btt3.galeon.com
RAID PYRENEENE
Fotos digitals totes originals d'Alexis Rosell
Donada la baixa resolució, dono permís a qualsevol particular per fer-les servir.
Imagen
COL DES POIRIERS (BIRIATOU)
imagen
Ibarin Urtegia (entre Biriatou i Col d'Ibardin)
imagen
imagen
LIZUNIAGA
imagen
ELIZONDO
imagen
FAGEDA AMB CABANA A LA ZONA DE LINDUX
imagen
AURITZ (BURGUETE) AL SUD DE RONCESVALLES
imagen
CARRETERA AL SUD DE RONCESVALLES
imagen
PANTÀ D'IRABIA
imagen
PIC DE L'ORRY
imagen
IZABA
imagen
PEÑA EZKAURRE DES DE LA CAPÇALERA DE LA VALL DEL VERAL (ZURIZA)
imagen
LOS ALANOS
imagen
CAMÍ DE PUJADA AL COLLADO DE PETRAFITXA
imagen
Collet immediat, per sobre i al Nord, del COLLADO DE PETRAFITXA
imagen
imagen
LES AGULLES D'ANSABERE
imagen
AGUAS TUERTAS
imagen
BAIXANT A LES FORGES D'ABEL
imagen
imagen
CANDANCHÚ
imagen
CANFRANCH
imagen
COLLADO DE IZAS (ENTRE CANFRANCH I FORMIGAL)
imagen
SIERRA DE ASPE DES DE LA VALL DE LA CANAL ROYA
imagen
EL BALAITÚS DES DEL FORMIGAL
imagen
ESGLÉSIA DE BASARAN, TRASLLADADA PEDRA A PEDRA FINS AL FORMIGAL
imagen
EL BALAITÚS DES DEL FORMIGAL (ESTACIÓ D'ESQUÍ)
imagen
EL MIDI D'OSSAU DES DE L'IBÓN D'ANAYET
imagen
imagen
TENDENERA
imagen
ZONA DE LA VALL D'ORDESA AMB GRANS ZONES GROGUES PER L'ECHINOSPARTIUM HORRIDUM FLORIT
imagen
VALL D'ORDESA AMB LA FAMOSA BRETXA DE ROLLAND
imagen
PANORÀMICA AL SUD DE LAS CUTAS
imagen
AÑISCLO
imagen
PENA TELERA DES DE BÚBAL
imagen
MUNTANYA AL SUD DE LINÁS DE BROTO
imagen
LA PEÑA MONTAÑESA
imagen
PUERTO DE SAHÚN
imagen
ESGLÉSIA DE CHÍA I EL TURBÓN AL FONS
imagen
PUNTA GALLINERO A LLEVANT DE L'ÉSSERA
imagen
ESTRIBACIONS DEL CIM D'ANETO DES DEL PORT DE LA PICADA
imagen
PORT DE LA PICADA
imagen
MONTJOIA
imagen
PUJANT AL PORT DE L'ESCALETA PER LA CAPÇALERA DE LA VALL DE L'HOSPICE DE FRANCE
imagen
imagen
imagen
CAVALLS AL CLÒTH DE BARETJA
imagen
imagen
ABEURADOR I PETJADES D'ÓS (A L'ESQUERRA)
imagen
VALL SOBRE EL PORTILLÓ DE BOSSOST
imagen
imagen
EDIFICI ON HI HA EL TALLER DE BICICLETES A LA VALL D'ARAN
imagen
VISTA PUJANT AL PORT DE LA BONAIGUA
imagen
PANTÀ DE BÚBAL
imagen
TÍRVIA
imagen
FARRERA
imagen
imagen
ROMADRIU
imagen
CIVÍS
imagen
MUNTANYES A PONENT D'ANDORRA DES DE PIMÉS
imagen
EL CADÍ DES DE LES TINES
imagen
CASES ANTIGUES A GUILS
imagen
El Pegerto pujant a Guils
imagen
LLAC DE PUIGCERDÀ
Puigcerdà des d'Aja
imagen
imagen
EL PUIG PERIC DES DE SOTA EL COMA MORERA
imagen
LA VALL D'ERR des DEL PAS DELS LLADRES
imagen
DARRER TRAM DE LA PUJADA AL PUIGMAL DES DE PONENT
imagen
CIM DEL PUIGMAL
imagen
L'OLLA DE NÚRIA DES DEL CAMÍ DE BAIXADA DEL PUIGMAL
imagen
NÚRIA
imagen
CAMÍ DE NOUCREUS
imagen
PUJADA AL PRIMER CIM DE COMA DE VACA
imagen
PIC DE L'INFERN DES DE LA CAPÇALERA DEL COMA DE VACA, SOTA TIRAPITS
imagen
LA BOIRA TAPA EL BASTIMENTS PERÒ HI HA NERETS FLORITS SOTA EL COLL DE LA MARRANA
imagen
BOSCOS DE PI NEGRE A L'ALTA VALL DEL CARLAT I CIRC DE CONCRÓS DES DE SOTA ULL DE TER
imagen
LLANARS
imagen
PASSEIG AMB CASTANYERS D'ÍNDIES A CAMPRODON
imagen
SANTUARI DEL CORAL
imagen
PORTA DE L'ESGLÉSIA DE LA MENERA.
imagen
SERRALLONGA
imagen
SANT LLORENÇ DE CERDANS
imagen
En Sant i la Carme a Saint-Laurent-des-Cerdans
imagen
PANORÀMICA AL SUD DE TAPÍS
imagen
SUREDA A PONENT DEL PUIG DE MILÀ (MASSANET DE CABRENYS)
imagen
FAIG BONYEGUT DEL BOSC DE LA TORRE, A LLEVANT DE LAS ILLAS
imagen
FORTÍ DE BELLEGUARDE
imagen
CARENA DE LES ALBERES
imagen
BANYULS DES DE LA BAIXADA DE SALLFORT
imagen
COSTA DE COLERA
imagen
COSTA DE LLANÇÀ
 
RUTA DEL RAID VTT DE GEORGES VÉRON
(amb alguna variant)
TERCERA TRANSPIRENAICA: EL RAID

Hi ha tres travessies en bicicleta de muntanya descrites per anar de banda a banda dels Pirineus. La més coneguda és la transpirenaica de Jordi Laparra, de Llançà a Hondarribia, passant per Pont de Suert. Després, hi ha la traversée de Georges Véron, de Banyuls a Hendaye, passant per Foix. I, finalment, hi ha el raid, del mateix autor, d’Hendaye a Banyuls, tot passant per Benasque.
La meva tercera transpirinenca en btt, el raid, ha de ser la més difícil. Passa pels ports de Petrafitxa, Izas, Tendeñera, Picada..., i això, per fer-ho caminant té el seu al•licient, però en bici... i, a més a més, anant carregat .... No vaig trobar ningú que m’acompanyés a l’estiu del 2008. Em va animar bastant la pàgina http://pyrenees2005.free.fr on tres enginyers de telecomunicacions joves havien penjat el route-book, el track GPS, l’itinerari sobre mapa i descripcions anecdòtiques d’aquesta travessa. El track GPS, però, no era el real sinó el projectat. Segons Pascal, les diferències eren insignificants. Una altra pàgina, anterior, http://pagesperso-orange.fr/jacques.eychenne/index_a.htm no és tant explícita en qüestions tècniques, però descriu força bé les dificultats de cada tram. Anar a refugis, albergs o hotels, i tenir cotxes d’ajuda en alguns trams, alleugeriria la càrrega a dur sobre les espatlles o sobre la bici. Però jo no disposava de res d‘això. La càrrega em facilitava tenir sempre menjar i poder dormir a molts llocs (dins la tenda ultralleugera). La lampareta de llum ultravioleta em facilitava poder beure de qualsevol aigua de rierol. Però el pes de l’equipatge havia de ser un inconvenient, tot i repartir-lo entre la motxilla a l’esquena i les alforges al darrere la bici. Almenys als trams difícils.
El GPS em va tenir ben desesperat, ja que vaig trigar dues setmanes a descobrir l’error pel qual no anava bé. I era que calia posar els mapes a la tarja auxiliar i no a la memòria interna. Si els posaves directament a la memòria interna, el Garmin es col•lapsava i anava fent el boig de mil maneres diferents. Gravar els mapes amb el Mapsource, els de TopoEspaña, o almenys la part del NE d’Espanya, va ser molt més lent al fer-ho amb el Garmin endollat i transferint-los a la tarja auxiliar (mitjançant el menú amagat que es destapa punxant la ratlleta horitzontal que sembla donar accés només a transferir la informació a la memòria interna). Just quan vaig trobar el desllorigador, ja van tenir a punt el suport del GPS a Probike, per fixar-lo al manillar. A la botiga ningú no sabia donar explicacions concretes del funcionament de l’aparell o del mal funcionament. Quan vaig anar a recollir el suport, vaig preguntar si no hi faltava res, i la dependenta es devia esverar ja que l’alarma va anar fins el fons i va venir el R.H. amb actitud amenaçadora. Té les mateixos ulls que el seu avi. No sé pas si ell sap que jo sé tota la història. Però em reconeix com a client de fa uns anys ja, i crec que m’aprecia. Una altra cosa que va retardar l’inici del primer intent de la tercera transpirinenca va ser una conjuntivitis molt forta que sobtadament em va deixar sense poder obrir els ulls i amb molt de dolor tota una nit. Després del tractament d’urgències (a les vuit del matí, caminant a les palpentes pel carrer), amb anestèsia i nous col•liris, la cosa va anar durant molt més suau, sense tanta alarma. I la picor va anar a parar també a la pell del pit. Tot plegat devia venir d’uns medis de cultius mal esterilitzats que havia fet servir per posar-hi llavors de Cypripedium. I més que res del llum ultravioleta que si bé no va acabar d’esterilitzar els medis superficialment, devia fer-me el seu mal.
Tot plegat es va acabar i vaig decidir anar-me’n. Només calia veure el pronòstic del temps i el tarot. Lo primer donava un marge d’uns dies bons enmig d’un primer dia (dijous) de plugim o no res, i un quart dia de mig mal temps (diumenge). Per més endavant s’esperava pluja (dilluns), però no se sabia per quans dies. Potser només seria un dia de mal temps. I pel que fa al tarot, sortia sempre la carta de la temprança. Al fer una tirada en creu, al mig eixia el carro, a dalt la temprança, a baix la justícia (invertida); a l’esquerra la força, i a la dreta el dimoni. El més probable era que hagués de lluitar contra els fumadors. M’havien ajudat, a confirmar la meva decisió de marxar, l’aparició a la contraportada de la Vanguardia d’una entrevista amb en Claudi Alzina, antic company de col•legi, una mica més gran que jo, i que algun cop fa pocs anys em veia trist i aleshores jo li deia que m’enyorava del Pirineu i ell m’animava que hi anés sense pensar-m’ho més. Un gran matemàtic, sembla ser. Els nostres avis paterns eren amics. Una altra cosa que em va animar a sortir de viatge va ser la notícia que em va deixar gelat de la mort de l’Artur Sarró. Me’n vaig assabentar un mes més tard, quan anunciaven la missa funeral. Era un gran viatger d’Àfrica. M’animava a que m’operés, com ell, del goll. No ho he fet. Tot i que no estàvem d’acord en algunes coses importants, jo sentia que ell m’estimava. Una cosa negativa que em preocupava era que l’últim dia que vaig sortir en bici, gossos que veia, gossos que udolaven; i això em feia mala espina. Diuen que ho fan quan veuen algú que dins de poc ha de morir.
Com a material, duia la cambra digital, l’aparell d’ultravioleta Steripen, el GPS, diners i targetes de crèdit, sac de dormir nou (que aguantava confortablement fins a 5 sota zero), funda impermeable pel sac, llençol intern de seda, tenda Vaude de 750 g, estoreta inflable, estoreta d’alumini, i làmina de plàstic com a base per la tenda, got de plàstic, cantimplores, sabates de manobre (sola anti claus i recobriment metàl•lic a la puntera) molt lleugeres i còmodes, pedals sense ancoratges, dues alforges laterals i una sobre el transportí, cadenat (que es va fer malbé), cable per lligar la bici, cordes d’escalada curtes, rotlle de paper engomat molt fort (per tancar la caixa de cartró de retorn a Barcelona), genolleres, colzeres, mallot complert llarg, culot i mallot separats, camisetes, mitjons de recanvi, tovalloleta normal, kleenex, tovalloletes ensabonades, paper de water, sabó per rentar la roba, farmaciola (preparats energitzants, antiinflamatori, esparadrap molt ample, esprai amb clorhexidina), coberts, carmanyola de plàstic, llum de leds al manillar, llums vermells al darrere, llum de leds extra (me la vaig descuidar i la vaig haver de comprar a Irún), eines (clau anglesa, joc de claus Allen, dau extractor de casset, cadena per bloquejar el casset, cambres de recanvi, coberta de recanvi no lleugera, clau Allen molt llarga per les pastilles dels frens o per la patilla del canvi, radis de recanvi, clau de radis i clau de cassoletes de caps de radis, tronxacadenes, lubricant sec i humit, drap, tallant), timbre, tub de plàstic de 3 m per ficar-s’hi en cas de diluvi, impermeable, passamuntanyes, anorac, ulleres de recanvi, guants normals i guants pel fred, i guants més fins, llibre (“Le raid pyreneen vtt”, de Georges Véron), mirallets retrovisors (agafats amb cable de fre al centre dels punys del manillar), casc, mascareta antigàs (pels trams amb molta circulació o amb algun vehicle molt contaminant), retolador, neteja-vidres i tovalloletes per les ulleres, xarxa de bàsquet i agulles per penjar la roba mullada, tirant elàstic per assegurar alguna bossa posada al darrere, bosses de plàstic industrials per resguardar de la pluja tot el material, amulet, ronyonera per ficar-hi lo més valuós, claus de casa i del cadenat, i documents i targes d’identificació. No vaig dur maquineta d’afaitar ni tampoc moltes eines que normalment duc amb la bici.


DE CASA A IRÚN

M’acompanyava a l’estació d’autobusos l’A. Un bon amic, dels que et salven la vida, dels que no et deixen tirat. És molt viatger ell normalment, i coincidia que les meves nebodes volien el cotxe, ja que elles el seu el tenien al taller. La bici cap en una capsa de cartó on van ficades quan arriben de fàbrica a les botigues. Cal desmuntar els pedals. El manillar s’afluixa per la peça que l’ajunta a la potència; no cal desmuntar tota la direcció. Més val llevar les dues rodes. I resulta molt còmode dur només la motxilla i la capsa, res de bosses extra a sobre mentre camines. Un terreny en obres va servir de primer aparcament. Vaig baixar a preguntar d’on sortia l’autocar i on es facturava la bici. Era cap al cantó del carrer de Numància. L’A. va apropar-s’hi amb el cotxe. Jo m’ho pintava tant bé que al treure la capsa del cotxe ja m’acomiadava d’ell. Sort que ell es va recordar de la motxilla. Ens anàvem a abraçar quan un autocar ens va tocar fort el clàxon perquè el cotxe del davant i el nostre no el deixavem passar. A l’altre cotxe hi anava una parella que semblaven anar al ralentí. L’autocar de Vibasa eixia a les 3 i quart, i mancava encara més de mitja hora. Darrera el taulell, a ma dreta, atenia un noiet moreno sud-americà espavilat d’allò més i que parlava un anglès fluid amb molt bona dicció, però només atenia els destins internacionals. A mi em tocava una senyora d’ulls blaus, corpulenta, però ben novella. “Que si no hi havia lloc per la bici, me la podrien enviar un altre dia, que al cotxe de la nit segur que tampoc hi havia lloc”. Mitja hora esperant facturar la bici. I alguns es posaven a fumar a la porta. Al final, a corre cuita i quan passaven ja dos minuts de l’hora, vaig poder posar la capsa de la bici i la motxilla al maleter. El xofer era un home de veu atenorada amb accent basc, d’ulls blaus i més aviat grassonet. — “Que no te fias de mi o qué, que llevas el casco puesto”? Li vaig respondre en to d’humor citant el que deia un nen de la família del meu pare, que era perquè no se m’escapessin les idees, però en realitat era per evitar un excés de volum a l’equipatge, i per donar més llibertat a les mans que havien d’estar agafant diners, ensenyant documents, guardant tiquets, agafant la motxilla i la capsa. I per ara només tinc dues mans. Tenia el seient sobre el wàter, al costat de la finestreta. El del costat del passadís estava ocupat per un jove arquitecte basc. Era el noi més trempat de tot el passatge. Escoltava música pel MP3, responia a algunes preguntes meves després del petit xoc per no sentir el que li deia fins que es treia els auriculars, parlava, ara en euskara (en veu ronca), ara en castellà, pel mòbil amb un munt de coneguts. Que si a l’estiu havia preferit descansar una mica. Que si ara li oferien una feia o dues. Que si necessitava la llista de documents que calia presentar a no sé quin ajuntament. El noi tenia ganxo i alegria de viure. Només el molestava que jo li mirés les mans. I quines mans! Em tenien embadalit. En canvi no semblava molestar-lo que mirés de reüll el ribet verd de la cintura dels Kalvin Klein de color negre que deixava veure tot sovint al anar canviant de posició al seient. Les mans eren fines, nervioses, actives, arrodonides, llises, sense cap màcula, musculoses, amb la pell de color blat ataronjat. Vaig estar hores contemplant-les. Em recordaven alguna cosa i no sabia què. Quan vaig lligar caps vaig estar content, però em sabia greu que si li ho deia s’enfadaria. Eren les mans de les mones de l’Atlas. Pel color, no, clar, però per la forma dels dits i la resta sí. Després, la forma del front i la mirada també em va recordar la Macaca sylvana. Una senyora oriental es va quedar tancada al wàter i picava primer tímidament i després ja de forma més seguida, fins que uns nois bascos que eren darrere van desbloquejar la porta per fora. Per l’autopista avençàvem a molts camions. Després de la parada vora Zaragoza, varem retrobar-ne alguns. Un dels camions era conduit abans per un home que anava acompanyat per una dona que feia cara de felicitat (cosa rara en una dona). No semblava pas una prostituta. Era un enigma que es va solventar després, al veure-la conduir a ella mentre ell feia d’acompanyant (ara amb cara de felicitat també). Aquesta felicitat només l’he vista els homes polígams. Un altre camió retolat amb la paraula Shanty era conduït per un xofer que duia ulleres de motllura negra amb potes amples. Ell semblava força feliç, més que content, diríem que amb una felicitat budista. El que no sé és si els altres xofers que duien el mateix tipus d’ulleres eren germans seus, o és que varem avançar el camió diverses vegades. La parada vora Zaragoza no va ser gaire lluïda. Un camioner passejava pel mig de l’asfalt vora els coberts i tot fumant-se un puro. Jo cercava algun indret discret per orinar. Vaig haver d’esquivar moltes cagades, no ja a les vores de terra sinó al mateix asfalt. Però es veu que devia badar i en vaig enganxar una amb una sabata. Me’n vaig adonar per la pudor així que vaig seure al seient de l’autocar. Vaig haver de molestar un altre cop l’arquitecte per sortir-ne i baixar per fer una neteja a fons de la sola, especialment amb un muntonet d’argila, herbes i un palet. Més endavant varem parar en una altra àrea per canviar de xofer. En una d’aquestes parades un noiet burleta es va posar a fumar a l’escala, dins l’autocar, i anava esquivant les advertències meves. De seguida va apropar-se el xofer que era fora fumant i, més enèrgicament, el va acabar de convèncer. El noiet deia que no baixava per por de quedar-se a terra. Però no era una excusa sòlida, a menys que fos cec. Però em sembla molt que no ho era. A Donosti va baixar molta gent, inclòs el meu company de trajecte, i va pujar un tercer xofer. No sabia molt bé com agafar l’autopista, però li bastaren les explicacions del xofer precedent, que durant un tram anava al costat amb el cotxe del seu fill. Va cridar des de la finestreta que apagués els llums de parada. Una senyora del país també estava disposada a ajudar-lo des de dins. La cosa no era segura, però no hi va haver cap error. Era ja de nit i vora les 11. Vora la geltoki va fer maniobra un cop arribat a la barrera de la dreta i després va encarar l’autocar de sortida, cap el mar. No va apropar-se, però, a la sortida del carrer i vaig haver de fer un bon tram ben carregat. La senyora que ens havia d’ajudar es va posar a fumar de seguida un cop posats els peus a terra. Tothom mirava d’escampar la boira. Tot i que estava disposat a intentar un bon encontre amb la meva ex-alumna, vaig anar no sé perquè a Los Fronterizos. No em van rebre gaire amablement. Potser al Bidasoa hi vaig veure algú fumant i aquí ara no. Es queixava la noia que eren ja a punt de tancar. Com si fos culpa meva. Jo ja sabia que em demanaria el DNI però no vaig ser a temps d’esquivar la seva queixa per no donar-l’hi. Em va donar les claus un cop pagats els 35 euros, i ni albarà ni factura ni res. El reixat té tres portes. La del mig no s’obria amb cap clau. Uns magrebís amables em varen aconsellar que provés les portes laterals. I a la tercera va la vençuda. No és al quart pis com diuen alguns comentaris a Internet, sinó al segon pis, d’una entrada a ma esquerra. La cambra era com la de l’altra vegada, o potser la mateixa. Tot implacablement net. Taula de fusta amb escambell encoixinat, televisió amb auriculars (que he refusat al bar de recepció), finestra amb paravents metàl•lics (potser antibales) i vidres gruixuts. Però com a Ripoll, hi haurà un problema, una olor especial que no em deixarà dormir. Impregna els llençols, la coixinera, el cobrellit, tot menys l’armari, que per això obro. Miro d’estendre les tovalloles com a tallafocs, però no n’hi ha prou. Al final, em poso dins el sac de dormir, que també fa olor com de nou o una mica de fum (de fumador de porta de Decathlon) i potser mig dormiré una miqueta. Se sentia el brogit d’algun tren a l’estació. Semblava més la sirena d’un vaixell que el xiulet d’un tren. Per sopar, m’havia begut 1 L de llet de soja, del mateix tipus que pren l’Angstrom, el pentacampió del Tour. Després del ball de la nit intentant dormir, ordenant les coses i revisant-ho tot, em llevo definitivament cap a les vuit, quan sento que els veïns marxen. Munto la bicicleta i deixo la capsa de cartró en un racó de la petita habitació. He d’inflar la roda, que havia desinflat perquè ocupés menys espai. És una coberta Larsen de 2,34. Em sap greu despertar així algun veí de l’altre costat i ho faig per etapes a poc a poc. A les vuit i mitja vaig a l’Aliprox, el supermercat de la placeta d’enfront. Li torno la navalla multi-usos al Rafa, que sembla retornar d’un somni quan la reconeix. Em prega inútilment que me la quedi. Fa un any que me la va deixar. La seva dona, la Belén, no està gaire de filis, perquè se’ls ha mort un conegut. Però segueixen essent molt amables i amatents. Els compro fruita, oli, tomàquets, suc de fruita, aigua, pa, xocolata, ceba, piles. No sé perquè, em semblen més genovesos que bascos. La font de la placeta em sembla ara insignificant, gairebé no es veu. Torno a la cambra a esmorzar. Surto ja després amb tot l’equipatge i vaig a la botiga de bicicletes a la baixada, en direcció a ponent. Hi compro un llum de leds per il•luminar-me de nit, mentre sigui a la tenda de campanya o muntant-la. El dependent sembla no saber massa de piles. Li dic tres cops que hi van les de AAA, però triga molt a fer-me cas. Comença la ruta de veritat.

D’IRÚN A ELIZONDO
L’aire del passeig de Colom em sembla net, en comparació al de la cambra de l’hotel. Vaig, doncs sense mascareta. A la primera rotonda connecto el GPS perquè ja no estic segur si cal anar recte a la dreta o recte a l’esquerra. Serà per l’avinguda amb arbres que baixa a l’esquerra. A l’arribar a la gasolinera havia traçat jo una drecera, però al mig hi ha un separador que fa imprudent creuar el carrer. Dono la volta, doncs, a la darrera gran rotonda i enfilo el pont sobre el riu Bidasoa. Tot em sembla molt més curt que quan vaig venir per primera o per segona vegada. Les Hortènsies de la pujada a Biriatou estan molt pansides, o moltes s’han mort. M’aturo a la font del poble (que dóna aigua amb gust metàl•lic) i havent baixat de la bici faig una foto de l’església i la placeta. Una cambrera comenta alegrament haver complert amb la feina i torna les salutacions cordials a la senyora que l’havia saludada (en francès). Arribo a la bifurcació on cal decidir si continuar el camí del GR11 o aventurar-se per la Martingoiti Bidea. Emprenc l’aventura fins la casa per un camí ombrívol per on poden circular cotxes. Però un cop allí no veig clar la drecera cap el camí que planeja enrere fins trobar el GR. Li ho pregunto a un senyor que, després de dubtar, em diu que creui per la tanca amunt que aniré bé, tot i les protestes de la senyora de més lluny, vora la darrera casa, que voldria fer-me tornar enrere. Efectivament, passada la tanca, que s’obre amb facilitat, de seguida es troba el camí que flanqueja cap a llevant. Però el Google Earth tenia raó, i caldrà pujar una mica massa, és a dir, al final caldrà baixar per entroncar amb el GR11 o la drecera que sortia directament de Biriatou. Cas que la senyora no sortís a protestar, recomanaria aquesta variant meva, que tot i ser més llarga, evita haver d’empènyer la bici (llevat d’uns pocs metres al passar la tanca). El camí de flanqueig sobre la vall del Bidasoa és interessant per la flora, que no tinc temps d’estudiar detingudament. Hi veig Osmunda regalis, una falguera ben primitiva i exuberant. També hi ha una altra falguereta que sembla Blechnum spicant. Emprenc una baixada abans d’entroncar amb el camí de baix (que no veig aquesta vegada). Els roures són Quercus robur i algun Q. pyrenaica i algun híbrid. La pujada al coll sobre el llac tindrà només dos cargols i no tres com recordava jo. Més d’un tram el faig empenyent la bici. Trobo alguns excursionistes o gent que passeja. Al coll hi ha una parelleta. Aviat en marxaran. Aprofito per apariar els radis, ja que la roda ormeja. Sembla que tot queda bé. Amb el pes s’havia afluixat algun radi. Faig algunes fotos al llac de Txokoldokagna. Efectivament és un embassament. La traça del GPS m’orienta bé cap a Ibardin, que passo de llarg sense aturar-m’hi. Abans, hi havia una zona de picnic amb Seqüòies. Alguns ja dinen. La pujada que m’havia semblat inassequible, on hi havia l’any passat una parella d’excursionistes, ara resulta ser de només un parell de metres. No té sentit seguir la corba avall a la freta, i perdre molta altura. Arribo al coll i flanquejo la baga cap a llevant. Hi ha més Roures Pènols grans i algun Castanyer. També Roures Americans. Seguir el track que havia marcat amb ajuda del Google Earth i el Sigpac, a més de la descripció del Véron i la meva memòria, ara és tota una delícia, i ho serà mentre hi hagi camins, és a dir, a tota Navarra. Se’m fa curta l’arribada a la carretrea abans de Lizuniaga i fins i tot els 800 m de carretera fins allí. Però no tot serà bo. La font gairebé no raja. Hi ha dos autocars que han deixat nens escolars que han vingut a visitar la zona. Quan jo aprofito per fer un mos, ells van marxant ja. Enfilo la pista cap a Lizaieta, i hi descobreixo una altra font que aquesta sí raja molt. No reconec el flanqueig de l’any passat. Se’m fa molt diferent, abans d’arribar al Lizaieta Lepoa. Després, la carena no és tant plana com pensava. Cal seguir el track i no decantar-se cap el nord. Passo enmig de falguerars, on alguns pagesos els returen o seguen amb petits motocultors. Sort del track, que si no em perdo. Retrobo en un terreny força pla el GR. Parlo una miqueta amb un home forçut que camina recorrent el GR11 cap al Mediterrani, tot i la previsió de pluges i ruixats de neu a les muntanyes. Li manca una ma i sembla intentar compensar-ho amb una millor expressió oral. Passo per boscos o arbredes de diverses espècies ben frondosos. Larix, Pinus radiata, Pinus nigra...El dia ha estat força ennuvolat i rúfol, i els paisatges de lluny, o a les bagues, eren poc fotogènics. Arribo sorprès per l’eficàcia del GPS, directe al coll d’Urtzua, i baixo per la carretereta asfaltada que ja conec fins vora Eskizaroi Lepoa, per enfilar la pujada final. Hi ha troncs tallats a les vores del coll. Segueixo la variant que he triat, per estalviar-me la pujada carregosa del GR11, i resulta que es fa molt llarg, però tot asfaltat. El caminet de la baga resulta ser una carretereta. Aviat enfilo la baixada a Elizondo, sense pèrdues, ja que també està asfaltada. Grups de cavalls i de vaques pasturen arreu. M’aturo vora el centre de salut per telefonar a ma mare i canviar les piles al GPS, que costa molt a vegades treure del suport.

ELIZONDO. Capital o seu del municipi del Valle del Baztán. Elizondo vol dir “junt a l’església”. A les cotes altes de la vall hi ha alguns dolmens, menirs i cromlecs. Els romans s’establiren al fondal i hi construïren una calçada. Al segle X, s’hi instituí el Señorío de Baztán (Sancho el Mayor, a favor de Semén de Ochoáinz). Al segle XV, s’atorgà la hidalguia a tots els habitants del Baztán. Memorable indundació el 2 de juny de 1913 (2 m d’aigua sobre l’avinguda principal). Ramaderia, cereals, horts, pastures, farratges, fagedes. Artesania, turisme, comerç internacional (conserves). Cabina de telèfon (vora el CAP). Comerços, supermercat: Galarregui - c/ Santiago, 12. Botiga de bicicletes: Arraztoa (tlfn. 948 58 01 37). La Junta General del Baztán té la seu a Elizondo. Comprèn els pobles de: Almandoz, Amaiur (seu de la darrera resistència front a Castella, fins el 1522), Aniz, Arizkun, Arraioz, Azpilkueta, Berroeta, Elvetea, Elizondo, Gartzain, Irurita, Lekaroz, Oronz-Mugairri, Urdazubi/ Urdax, Ziga, Zugarramundi. Personatges de la vila: Pedro Mendinueta y Muzquiz (miliatr, virrey de Nueva Granada, president del suprem de guerra als segles XVII –XVIII). Uns 8 Km a ponent de la vila, hi ha Oronozo i, al Nord d’aquest poblet, el Parc Natural del Señorío de Bértiz, amb arbredes monumentals.


Enfilo el carrer principal per cercar una botiga de comestibles que aviat trobo a la zona porxada. Estic força esgotat. Li ho faig saber a la senyora que atén la botiga. Li pregunto pel senyor Arotz. Que resulta que es deia Arotzarena. Em diu que ja és mort. Em cobra el doble del normal. Sortosament, a fora ningú ha tocat la bici (on he deixat el GPS). Uns nois joves em saluden en basc (egunon) però jo ja no tinc esma per respondrel’s (només penso per a mi “arratzaldeón”). Sembla que m’admiren. Vaig pensant en l’Arotz. Va estar amable al convidar-me a dinar a mi i els qui m’acompanyaven, allà a Navaleno. Estava entusiasmat amb les maduixes i els gerds que congelava i exportava a Alemanya. Li vaig dir que els de Somycel l’havien estafat. Que si volia anar segur, fes repassar la plantació trufera pel Patrik Chaminade, que li ho faria molt bé. I tot en contra dels meus interessos, ja que podia haver-li dit que ho faria jo. I en contra de l’ordre del Chevalier que volia protegir els de Somycel. I total, perquè en Chaminade (ensinistrat a fons pel Chevalier) ni m’ho agraís segurament mai. I perquè els italians i francesos em veiessin sempre com un competidor perillós, especialment havent signat un pacte entre ells de cooperació i exclusivitat. Crec que l’Arotz em va fer cas, que la plantació va millorar, i que al final se la va vendre a la KIO.

Enfilo la carretera a Beartzun per Berro (poble que no veuré), i passo pel cementiri de Elizondo, tot pensant en la cara de beatitud que l’Arotz feia quan li vaig dir que un dia l’aniria a veure a Elizondo. Una beatitud que reflectia el pensament que ell tenia preveient que per a aleshores ja seria mort. Es fa de nit. Cerco un lloc per fer bivac i segueixo un canal tapat, però acaba malament. Reculo, i més amunt, al cantó de muntanya apareix una zona de picnic, ideal per acampar. Aleshores recordo que quan li vaig expressar els meus dubtes a l’Arotz sobre on a anar a dormir quan anés a veure’l, em va engegar que aniria a dormir en una zona de picnic. Em vaig sentir malament aleshores per la seva poca hospitalitat, però ara reconec que era només una profecia. Passen alguns cotxes per la carretera llunyana amb els llums enfocant gairebé a la zona de picnic on sóc. Sopo amb totes les coses esteses a la taula. Pensava amagar-me per dormir, però al final acampo a tocar la taula i bancs (els del fons). I és que hi ha molts esbarzers al voltant de l’esplanada. Algun ocellot fa xiscles similars al soroll d’obrir una cremallera. Hi ha lluna força plena darrera els núvols i alguns fars de cotxe il•luminen la nit que s’ha apoderat de les bagues llunyanes. L’esperit de l’Arotz em manté alerta. I m’empeny a reprendre ruta ben de nit encara.



D’ELIZONDO A ISABA

Si vull evitar el mal temps, més val que avanci aquesta jornada per fer l’etapa més llarga fins a Izaba. Al principi, la nit estava estrellada, però a la matinada, les nuvolades mig baixes ja no deixen veure la via làctia ni cap estel. Vaig desant-ho tot per fer via cap al coll d’Aldudes. Algun cavall rabassut es sorprèn molt de la meva presència a la carretera i és aleshores quan decideixo encendre els llums del davant, tot i que aleshores potser m’hi veig menys, o almenys veig menys el paisatge nocturn. Deixo el barri de Beartzun a la dreta (amb moltes faroles enceses), i segueixo el track amunt a l’esquerra. Arribo a les cases d’Uruzka, però no hi trobo el camí a la dreta, ja que està tallat per una tanca, darrera de la qual hi ha molta maquinària agrícola. Més endavant no pot ser, ni més enrere tampoc, ja que es desviaria molt del track. Des de més avall descobreixo que ha de ser per on hi ha la maquinària, ja que hi ha un mur de contenció que flanqueja els prats, que deu servir de fonament pel camí que flanqueja el prat cap amunt. Em sap greu que els gossos hagin fet tanta fressa i potser despertat els habitants. Se sent un clic que podria ser el gatell d’una arma. Creuo la porta lateral de la tanca, passo per sobre la tisora d’una dalladora, esquivo un porc que deambula tot content pel tancat, i aconsegueixo enfilar la continuació del camí sense que m’hagin disparat. Encara és negra nit. La pujada al coll de Bearditz té la seva gràcia, per un camí sota el bosc, però prou ample i marcat. Un cop al coll, veig el camí herbós cap el SW, però enfilo el de més amunt, ja que a les vistes aèries em semblava que era millor o acabava millor per anar a Aldudes. I l’erro. El camí nou ample de terra puja però, després, on hi hauria d’haver el trencall cap Aldudes no trobo més que tanca de filferro amb pues. Vaig seguint com puc. Fa molta baixada, tot i haver fet volta cap el SW; i passo per diversos masos fins anar a parar a Mente. És massa d’hora per pretendre trobar res obert a Aldudes i, per tant, enfilo cap a Urepel, tot esperant trobar-hi allí alguna botiga de menjar. Resulta que no, que la botiga de queviures era a Aldudes i, en canvi, a Urepel, poble més gran, només hi ha un bar.

ALDUDES. Petit poblet d’uns 400 habitants a l’Iparralde (país basc francès), a la vall del Nive, més al Nord d’Urepel, al Nord-Oest de la carena d’Orreaga. Hi ha un enclavament espanyol al Sud del poble que és conegut com “le pays du quint” o “kintoa”. En concepte de lloguer, l’estat espanyol rep uns 15000 euros anualment per aquestes pastures (1500 Ha) de mans dels francesos de la vall. Destaquen els ramats de bens (per fer formatge d’ovella) i les baconades de porcs (per fer pernil). A més, hi ha una piscifactoria per criar truites de la varietat “arc de Sant Martí” amb una pesca anual d’uns 1600 Tm. Hi ha una botiga de queviures i una fonda (hotel Baillea) tocant a l’església. Tlfn. +33 (0)559 375702 / fax +33 (0)559 375561. Personatge del poble: Perkain (jugador de pilota basca). Església del segle XVII, amb capella de l’arxiduc Maximilià d’Austria. Deu d’aigua diürètica a Harpia. Mercat els dimarts (alterns). Cannoying.


Trobo la font (amb aixeta) a una casa vella de la dreta, abans d’un pont, a cegues, sense haver-la vist des de la carretera. Tot just s’acaba de fer de dia. El bar ja és obert. Però penso que val més seguir i desviar-se a Auritz per comprar, i deixar-se de la carena a llevant d’Orreaga, ja que a Orbaitzeta no sol haver-hi menjar. La pujada no té pèrdua i és tota asfaltada. Passen alguns cotxes. Una granja de bens desprèn sentors i remors típiques de la pagesia. M’aturo a uns 600 m sobre el nivell del mar, a esmorzar, en un eixamplament de la carretera per un trencall bloquejat ara per una tanca molt sòlida, de fusta, que priva el pas de vehicles cap el prat. Vaig mirant l’altímetre i m’aturo cada 100 m de desnivell guanyats, per beure, menjar o fer fotografies. Trobo la carretera que puja de Banka, i per tant ja sóc sobre terreny conegut. La font que raja a tota pressió de sota un cilindre aplanat verd sembla atraure una ovella ocupada obsessivament en menjar l’herba dels voltants. Per darrere les fagedes, s’albiren bancs de boira. Hi ha Brucs de diverses espècies, i Bruguerola, i una cabanya feta de Bruc sec enmig una artiga. Deu ser per a caçar tudons salvatges mitjançant l’esquer de coloms domèstics que els donen falsa confiança per a aturar-se amb ells a l’artiga vora la cabana. El coll o el pre-coll de Lindus és ocupat per unes edificacions peculiars, com si no acabessin de ser cases. L’altímetre va marcant amunt i amunt fins 1187 crec. La baixada al coll d’Ibañeta no s’em fa tant terriblement freda com l’altra vegada, ja que ara no plou. Però al coll domina la boira i no val la pena aturar-se a contemplar les creus de Roland. Hi ha una bicicleta aparcada per algun altre travessaire. Tot és ja terreny conegut. Després de la baixada a Orreaga, m’aturo a la font que és amagada a l’esquerra, poc més avall de la fonda externa. Hi ha força turistes que entren i surten dels cotxes i dels trencalls. Una parella, la noia ensenyant bé les cuixes fins dalt per entre el tall de la faldilla i el noi lluint uns anells de plata a l’orella, deuen anar a casar-se a Roncesvalles, ja que poc després de sortir del cotxe se senten trets de fogueig o petards i es veu algun petit nuvolet de fum a poca alçada sobre el recinte. L’església principal està en obres, almenys per fora. Faig algunes fotos i emprenc la carretera recte avall cap a Auritz, també conegut com a Burguete.

RONCESVALLES. Conegut en euskara com a Orreaga, o en francès com a Roncevaux. És un centre religiós (col•legiata) i turístic que acull bona part dels peregrins del Camino de Santiago. Al Collado de Ibañeta hi ha clavades moltes creus en record de la derrota de les tropes de l’emperador carolingi a la batalla (778) contra els sarraïns. Va ser poc mortífera gràcies a Roland, nebot de l’emperador, que tocà insistent a retirada amb el seu corn. Carlemany va prometre que sempre més hi haurien creus clavades en aquest coll. I així s’ha complert en memòria seva fins ara. El que no està clar ara són els detalls de la lluita. Sembla ser que Carlemany anà a Saragossa, després de destruir les muralles de Pamplona, per aliar-se amb Sulayman al-Arabi, qui s’havia rebel•lat aparentment contra Abderraman I, i volia anar a suplantar-lo com a emir de Córdova. Però, al final, no va cedir Saragossa a Carlemany a canvi de l’aliança per fer-se amb l’Al-andalus. La batalla va tenir lloc a la vall al Nord d’Ibañeta (Valcarlos) el 15 d’agost. L’emboscada contra les tropes carolíngies la van fer bascons aliats amb els àrabs. Diuen que el cadàver de Roland és enterrat a la capella del Sant Esperit, a migdia del gran monestir. Al panteó reial hi ha enterrat el rei Sancho el Fuerte, qui morí el 1234 i feia 2 m 25 cm.
Ja no hi ha la botiga de queviures a Roncesvalles. Cal anar a Burguete (Auritz) per comprar a preus assequibles o bé al forn, o bé a un camió que als migdies ven allí peix i fruita. Les arbredes dels marges de la carretera a Burguete són monumentals. La creu típica de Roncesvalles és amb la punta de dalt torçada com el mànec corbat de bastó de pastor. El centre té el seu origen als segles XII i XIII, com a dependència del bisbat de Pamplona. Etimològicament Orreaga deriva de “vall plana del riu Erro” i Roncesvalles també. Però en origen, el topònim s’aplicava a Burguete (=Auritz).
Hi ha un alberg juvenil (per als peregrins amb cartilla, que es demana en una oficina especial molt a la vora), un càmping militar per als peregrins (amb dutxes), un alberg privat (Casa Sabina), i un gran refugi depenent del priorat/colegiata: Refugio Itzandegia, Casa de Beneficiados (tlfn: 948 76 01 05). Hi ha un bar privat: La Posada. La font és pujant o arribant a ma dreta, vora uns bancs, abans de l’alberg.
És un dels punts de partida més concorreguts pels qui fan el Camí de Sant Jaume o Santiago.
Val la pena mencionar que més avall d’ Auritz hi ha Zubiri, poble famós pel seu “puente de la rabia”. Hom diu que els animals afectats per aquesta malaltia mortal es curaven si donaven una volta al contrafort o estrep del pont. El poble dóna el nom artístic a l’atleta cec Serafín Lizoain Vidondo, més conegut com a Serafín Zubiri (20–04-1964). Practica la carrera, el ciclisme (camí de Sant Jaume, Titan Desert), l’alpinisme (Mont Blanc, Aconcaga) i altres esports de risc (ponting, parapente). A més, és un presentedor (ràdio, televisió) i un músic (pianista) reputat. Va concursar a Eurovisió el 1991 i el 2000. És autor de bandes musicals de pel•lícules com ara “La Bella y la bestia”i de diversos temes musicals: Inténtalo, Pedaleando, Detrás del viento, Te veo en el corazón, Un hombre nuevo, Colgado de un sueño, Sigo aquí, Por una causa justa.
Alguns ciclistes que semblem fer el camí de Santiago agafen també la carretera per fer més via cap a Pamplona. Burguete té canalons per on hi corre l’aigua a banda i banda del carrer principal, cases amb parets blanques, i balcons amb flors vermelles. El petit supermercat ja no hi és. Hi ha un forn de pa, i un noi al costat que ven peix i fruita dins un camió. Almenys el noi és agradable, vull dir que no s’aprofita amb els preus i que no es burla dels que no som del poble. Reculo per veure si trobo el trencall que havia marcat sobre una foto aèria, i quan m’aturo per veure si puc visualitzar-la al GPS, uns homes des de darrere em diuen que voldrien aparcar precisament on sóc jo, però m’ho diuen molt calmosament. També m’aconsellen que vagi fins a Roncesvalles per agafar el camí a Orbaizetako Ola si vull fer via, ja que el trencall que volia agafar jo arriba un moment que perd amplada i qualitat i hauria d’empènyer la bici durant 2 Km. Em convencen, ja que un d’ells diu que és d’allí de tota la vida i no és pas jove. No se’m fa pesada la tornada a Orreaga. Menjo el raïm a la font, deixo el campament militar a la dreta i segueixo la pista capa a Orbaitzeta. Un noi estranger em saluda amb la frase que deuen haver après d’algun manual “¡Buen camino!” i que deu ser una mena de consigna entre els peregrins de Sant Jaume. Després, trobo un basc ciclista molt trempat, independentista, alegre, que es volca per donar-me informació o ajudar-me en el que pugui. Sembla molt optimista i diu que han dit que el mal temps durarà només durant dilluns o dimarts, que no agafi la drecera per sota la presa d’Irabia, que amb el pes no val la pena, que faci la volta. Estem un quart d’hora xerrant i ell comprèn que si vull arribar a Isaba (cosa que creu molt poc factible) hauria d’afanyar-me. Per ser basc, parla prou fluidament el castellà. Segueixo fins la fàbrica de municions, i més enllà, vora Mendilatz, deixant dreceres, llevat de la darrera, de 20 m, sempre per la pista principal, per guanyar temps. Al coll abans del pantà, on hi ha una font, m’aturo a menjar; i poc més avall a fer certes necessitats. Deixo l’aventura de la drecera de baix la presa i vaig fent alguna foto del llac per la pista assolellada, per la qual està prohibit que hi circulin les formigues, segons un rètol que hi ha al principi. Faig una foto del que podria ser la paradigmàtica fageda d’Irati, enfilo direcció a les Cases d’Irati. Se’m fa una mica llarga l’aproximació. Allí parlo ràpidament amb una guarda forestal que crec que vol seguir engalipant-me i fent-me creure que a Irati hi ha arbres gegantins dels quals m’ensenya fotos. Penso que si hi fossin es veurien a la foto aèria. Descobert ja l’engany del meu cosí nebot que em volia fer creure que la foto de l’Alzina monumental del Montsec d’Ares era en realitat de vora Malpàs, ara ja no em fio d’aquesta guarda forestal. La pujada per agafar el trencall a Kotsxa se’m fa molt llarga. Recordava com si fossin només dues corbes per l’asfalt i és molt més. Engego el GPS per assegurar-me’n. Quan arribo a la petita presa ja estic molt cansant. Si hi hagués cobertura, telefonaria a casa i diria que em quedo aquí a dormir i llestos. Però no n’hi ha. Prenc Guaranà per refer-me i ... cap a Ollokia Lepoa. El Pic de l’Orri encara és il•luminat, però ja no tindré temps per dubtar si hi pujo o no. L’ombra ja s’ha apoderat de molts indrets on, quan passava amb el S., feia un bon sol. Hi ha un gran camió aparcat a la corba abans de la recta final. Després, m‘avancen dos xicots bascos (o vasco-navarros) amb mallots impecablement nets, sense res de pes a les mountain bikes. Em saluden i m’animen, I fins s’esperen al coll per parlar una mica amb mi. Posen cara de circumstàncies quan els dic que voldria arribar a Isaba. Se’m farà de nit, asseguren. A la baixada no els puc atrapar. Un cop agafat el desviament a l’esquerra, la pujada al coll de Laza, si no fos perquè la recordo bé, se’m faria molt pesada. Estic molt cansat quan arribo al coll, i és negre nit. Hi ha una màquina excavadora aparcada. Hi faria nit si hi hagués cobertura pel mòbil, però no n’hi ha. El cel negre deixa veure molts estels. Em poso l’anorac i els guants d’esquiar. No trobo la gorra (que em faria falta) i baixo cap a Uztarroz. La font d’abans d’una paradeta de venda de begudes no sé veure-la o s’ha transformat en un broc que brolla enmig un mur de contenció. I la paradeta és buida, i només hi ha alguna taula per fer-hi picnic. Aviat arribo a Uztarroz i puc telefonar. La font del poble raja bé i és ben visible. Però tinc una debilitat per arribar a Izaba. Arribo, havent fet 112 Km avui, i m’aturo a la font vora l’església per menjar una mica mentre algunes noies em miren estorades, com si fos un pidolaire. M’endinso en la negre nit per la carretera a Belagua i m’aturo per veure si hi ha algun caminet per desviar-se i acampar. La guàrdia civil i algun altre cotxe es paren per veure si necessito ajuda o tinc algun problema, i els dic que estava cercant lloc per fer unes necessitats. Enfilo un trencall poc fressat i camino amunt per un coster ple d’esbarzers, que va a parar a un canal. Acampo sota els Avellaners i enmig els Esbarzers. Sóc a menys de 100 m de la carretera a vol d’ocell, però ja no puc més. No crec que vinguin a emprenyar-me aquí dalt. El terra fa una mica de pendent, però almenys l’escalfor del sac de dormir serà confortable. A les 11 i mitja truco un altre cop a ma mare. Abans no s’hi havia posat. Ella havia sentit el missatge del dia abans quan encara no havia arribat a Irún i havia entès que avui la trucaria a les 11 i mitja, i ha coincidit que així ha estat. Ben aviat deixen de passar cotxes per sota, bosc espès avall. Hi ha Orenga florit i molt olorós vora la tenda.

D’ISABA A PETRAFITXA
No hauré dormit molt, però almenys descansar sí que hauré descansat a les vuit, quan decideixo llevar-me. Poc després, el sol il•lumina els cingles blancs mentre unes petites masses de boira juguen al seu davant. Retorno cap el poble. Però avui és diumenge i el supermercat està tancat. Compro el que puc al bar (un suc de pinya molt bo en pot de vidre a 5 euros) i me’n vaig al centre a tafanejar i hi descobreixo una botiga de queviures oberta. La senyora és molt correcta, no com la noia sorneguera dels 5 euros; i em ven unes quantes coses a preus normals. No hi ha els esplèndids jugadors de pilota enguany a la plaça gran. Allà dalt el mur les pilotes estan ja molt esblanqueïdes i aguanten encara el pany de paret des de dins l’esquerda. Donada l’hora, aprofito per netejar una mica de roba i l’estenc al muret baix que separa la pista del carreró amb llambordins. Algunes dones que passen i entenen el que faig. Després ho estenc a la xarxa i amunt. Acabaré perdent dos mitjons i un elàstic (pop). No tinc remei, sempre em passa el mateix. Tiro per la carretera a França, ja que no estic per fer el caminet de Belabarze abans de la Valentin Bordaberri. Val la pena, pel paisatge, aquesta nova ruta més fàcil, per la vall de Belagua, ben poc transitada. Anuncien la cova de l’Ibon, però me n’estic d’anar-hi, per guanyar temps. (Després el meu amic descendent d’aquest magnífic poble em dirà que és una petita cova amb una mica d’aigua, que només quan plou molt és bonica de veure). La carretera asfaltada de la dreta puja cap a Belabarze i hi ha una font on els noiets que abans m’han avançat han parat per assedegar-se. Jo m’aturo per omplir les cantimplores, ja que havia oblidat de fer-ho a Izaba. El bosc de Pi Roig és esponerós i agradable i aviat arribo a la vall de Belabarze, al tram superior. Ja no hi ha el campament d’ETA, sinó un rètol de prohibit acampar. En canvi, la residència de l’Opus Dei és plena de gent que parlen amb energia. Un ramat de bens està sortint de la pleta vora la cabana on abans hi havia la recepció del campament juvenil. La pujada al Coll del Navarro se’m fa una mica llarga, però de tant en tant pedalo de peu per avançar més. Al darrer tram, un jove em veu avançar així força ràpid i ho celebra des del cotxe tot animant-me, que ja hi sóc. I sí, realment ja hi sóc. M’aturo per trucar el G. Ja veig Zuriza. Fa bon temps. Abans de creuar el riu, que raja ben poc i aigua poc neta, no com l’any passat que l’aigua era de color blau clar i molt abundosa, em desvio per esbrinar on és la font. Arribo al punt on la marquen els mapes, però no hi és. Han d’haver confós el punt amb la presa d’un tub a l’altra banda, més enllà de les vaques que són al mig del riu remullant-se les potes. La font d’aigua deu rajar ja dins el càmping. No hi pujo, sinó que després de dinar circulo pista amunt cap a llevant. Aviat s’acabarà, tot i que la continuació a la dreta podria ser una solució. La Peña Ezkaurre no m’impressiona tant com la primera vegada que la vaig veure, però no deixa de ser bonica. Com els Alanos. Emprenc la brutal pujadeta cap el refugi de Tatxeras, feta per als caminadors i no pas per als ciclistes. Em trobo un home jove de mirada penetrant que asegura que he estat de sort de trobar-lo, ja que m’assegura que a partir del dilluns la pluja farà de les seves i que el 26/27 especialment hi haurà la pluja del segle. Que té una pàgina a Internet sobre meteorologia i que preveu el temps a base de series matemàtiques. La pàgina es troba tot cercant JAKINDAMET. Valdria la pena haver agafat el ramal que continuava a la dreta i fer un flanqueig després per arribar còmodament al refugi (abandonat). El GR deu continuar amunt i a l’esquerra, però només hi ha muntonets de pedres i no marques de pintura (blanca i vermella). Després de continuar uns 50 m de desnivell molt fort amunt, m’adono que m’estic desviant del meu track i opto per seguir-lo i desfer la pujada. Potser faig malament. Aviat les coses es complicaran molt. Aprofito per agafar aigua al riu, entre tritons. Esterilitzar-la amb l’Steripen seran més de 5 minuts. Creuo el prat seguint el camí que em vaig inventar i sí, trobo el caminet que ve del flanqueig de la pista que continuava abans. De fet, des de la pista fins el coll no podré pedalar res i hauré de dur la bici mig aixecant-la mig empenyent-la. Hi ha trossos de pedres, trossos sense camí, trossos de tot. Al final trobo el GR que venia de l’esquerra. O sigui que no passa pas tant amunt, i després de la pujada forta de sobre el refugi, deu davallar una mica. Més amunt, perdo la traça del GR i segueixo una marca de corriol per pedres blanques, una mena de tartera. L’espatlla al costat del meu coll em fa mal, pels tirants de la motxilla, i no crec poder suportar més el dolor a l’esquena ja. Als trams difícils on cal caminar, recomanen dur tot el pes a la motxilla, però no crec que ho podés suportar. A l’empènyer la bici o aixecar-la, els músculs dels costats del coll es tensen i els tirants fan més mal aleshores. Per una banda, vaig pensant en els que descriuen aquesta pujada com a impossible per a btt i en particular el noi moreno de la portada del llibre del Véron, el del mig a la dreta, de tant bon veure. Si ell ho ha fet, jo també podré. Per altra banda, sento una veueta com d’un esperit burlesc i aragonès que em diu que em fotré de cap, que sí que m’hi fotré. I en una pujada molt forta en flanqueig per un pendent, de sobte, la bici vola per sobre meu i fem un pas a dos tot rodolant enèrgicament agafats l’un a l’altra, jo sense deixar per res el manillar, i donem unes quantes voltes cap avall. Una, dos tres, quatre. No entenc què ha passat, fins que veig el cable del fre fora la maneta. És que un dels vents que aguantaven el palafang cap a les manetes s’ha ficat per la rosca del cable del fre i ha fet desenganxar el capet del cable de l’ancoratge. I tant que se n’enreia de mi el Mariano de Pont de Suert perquè duia tort el palafang. Doncs, de poc no em mato! Total, per fer cas del mecànic que es burlava de mi. Per sort, però, no ha estat res, només una petita contusió a la cuixa i alguna pelada al colze per sota la colzera. Més amunt, retrono a l’esquerra i hi veig les marques del GR per un viarany millor que el que havia triat abans. Descobreixo després que el refugi petitíssim de Chipieta Alto queda a baix a la dreta. Vaig celebrant cada 100 de desnivell guanyats amb una paradeta per menjar una mica i beure. Arribo al coll de Petrafitxa quan ja fosqueja una mica. Seria una imprudència davallar ara. Es faria fosc a la baixada a llevant i no podria acampar pel pendent allí, i no veuria el camí, si és que n’hi ha. Aquí hi ha un espai magnífic per acampar i la panoràmica és esplèndida. No fa vent, i ni tant sols hi ha humitat. Tampoc hi ha cobertura, però què hi farem. Per fi he aconseguit un lloc com Déu mana per acampar, planet, amb herbeta, on les piques es claven perfectament. Sopo i em fico a la tenda. Un petit problema seran les cervicals, ja que no acaba de ser perfecte l’anorac com a coixí.


DE PETRAFITXA A JACA

L’endemà la sortida del sol és meravellosa. Em sembla que es veu el Midi d’Ossau. I cap a ponent, els Alanos, que recorden el Cadí, espadats blancs amb canals de tant en tant. Com que el José Ramón (de Jakindamet) em va dir que la bona notícia era que a l’altra banda del coll el camí estava molt ben indicat, segueixo les marques del GR i em desvio de la ruta del track i de la ruta del Véron, durant uns 200 m, però aviat m’adono que el que semblava un magnífic corriol s’acaba com tantes vegades al Pirineu d’Osca en un pedregar. Realment calia baixar pel vessant de llevant sense miraments, fora de camins que s’interrompen. Però em feia por trobar-me amb sorpreses similars a les de la pujada. De tota manera, aquí el terreny és més herbós i fins puc baixar força estona muntat a la bici. Redreço la ruta més al Sud, per retrobar la vall principal a l’Est del coll. Trobo una deu d’aigua entre molses, i aprofito per omplir les cantimplores. Vaig a trobar la vall principal, tot mirant d’estalviar terrellers massa inclinats. Aviat torno a ser sobre el meu track. Més avall, hi ha un indicador cap el dolmen d’Acherito. El track l’havia fet jo, suposant que hi hauria un camí fins el refugi del vessant dret de la vall. Però al no veure el camí, opto per anar a trobar el fons de la vall. Les vaques estan una mica sorpreses de veure’m per allà. Al fons, hi ha bocins de corriol però no pas un sender seguit. He de creuar el torrent i algun prat amb bosses d’aigua, i acabo amb una sabata ben molla i bruta. No trobo el mitjó de recanvi. Tant se val. Trobo uns excursionistes i darrera ells un vaquer, un noi jove, fort, espavilat, d’Echo, que parla echés normalment, però amb mi, per educació, parla castellà. Diu que hi ha un sender a cada banda de la vall. Que segueixi a la dreta avall per la pista, que no vagi per la Mina, que hauré de passar per pedres també. Que el càmping de Selva de Oza ja no existeix. Que si vull, puc creuar també el riu per on he posat al track. Que tindré cobertura al capdamunt de Aguas Tuertas. Que a la nit s’espera mal temps, i que ell ara va a veure les vaques vall amunt. Té un parell de gossos d’allò més espavilats i tendres, que no paren de fer-li carantoines quan els dic que són molt macos. Després, penso que si no hi ha camins ni pistes, això és bo per a ell, ja que posa traves als possibles lladres de bestiar. Arribant a la pista de la Mina, trobo dos excursionistes, una d’Albacete i l’altre de Múrcia que em pregunten, una mica per acabar d’estar segurs, per la direcció d’Aguas Tuertas. En aquest moment arriba un vehicle del Gobierno de Aragón i s’afanyen també a recavar informació allí. Després, un cop jo hagi creuat el riu sense fer massa cas del vaquer, ens tornem a trobar a la pista. Segueixo amunt. Trobo una magnífica font sota la pista molt ben apariada, i que aprofito, i pedalo fins els revolts on s’acaba la pista, ja a les portes d’Aguas Tuertas. Allí trobo una noia que sembla holandesa i ens parlem en anglès. El seu marit és més amunt, fent un volt; però ella ja se n’ha cansat. Ens desitgem bona sort. Costa una mica de comprendre com s’obre la tanca. Ella ja me n’havia assabentat. Un cop més les marques del GR11 s’emmerden per terreny rocós, quan el camí natural és fàcil i va avall cap els prats. La planura per on mandreja el rierol fent volts i més volts és quilomètrica. Hi ha patamolls que no sempre són curts de creuar. M’avio una mica cap a la dreta. Trobo uns andalusos que cerquen algú amb gossos que els ha precedit. Em troben abeurant en una sorgència. Més endavant intentaré atrapar-los, però em serà impossible. No es pot circular gaire còmodament pel prat interromput sovint per patamolls o mulleres. Al final, provo, i sí hi ha cobertura, almenys per uns moments. Com que ja em queden només les últimes piles al GPS, miro d’estalviar i l’engego només quan no estic segur de l’itinerari. Al final de la vall, sé que he d’anar a l’esquerra. Tot són prats i no cal pas mirar prim. Trobo una resta de camí que flanqueja fins el coll d’Escalé. Hi ha una mena de gran piràmide al mig. Suposo que per la dreta es deu anar a l’Ibon d’Estané. És el camí normal i ràpid per arribar a Candanchú, però crec que està prohibit a les bicicletes per ser parc natural. El vaquer s’estranyava que no agafés aquesta ruta i arrufava el nas al parlar-li de les Forges d’Abel i el Coll de Somport. Aviat trobo el senderol ben marcat, que és glòria al costat dels espanyols, i que baixa cap a la Cabana d’Espelunga. Un rètol adverteix que és prohibit de circular en bicicleta. Suposo que es deu referir a més amunt del rètol, d’on vinc jo precisament. Més avall passa pel relleix d’un cingle, però, amb cura, segueix essent glòria al costat dels mals passos de Petrafitxa. Aviat arribo a l’ampla vall de la cabana. Se sent un broll d’aire comprimit que xiula molt fort enmig de la fageda. Duen fer alguna perforació els de la companyia d’electricitat. A la pista hi ha un vehicle d’ells. S’aturen per deixar-me passar i em saluden tranquil•litzadors al veure’m amb certa por, no fos cas que fossin militars o policies de paisà afectes a la maçoneria i em volguessin tornar a matar. Molt de temps després comprendré que la prohibició de circular per aquest tram de vall té la seva raó. Els francesos foraden la muntanya per agafar aigua d’estranquis del llac espanyol (Ibón de Estanés). I si ningú ho veu o se n’adona, millor que millor. La pista baixa tranquil•lament per una avetosa i, a poc a poc, arriba a les cases disperses i al fons de la vall. La foto aèria em va enganyar i el ramal de baix de la carretera, ja al fons de la vall, s’acaba en un terreller intransitable. A mig recular, aprofito per aturar-me a dinar. Emprenc després la pujada asfaltada al coll de Somport. Uns operaris refan la barana o almenys la part de dalt. Més endavant, en un congost molt encaixonat, uns altres treballadors criden muntats en una bastida sota la carretera, però no estan pas necessitats, tot i que ho semblava. Recordo que l’Angelines, la cosina de mon pare, deia que aquest tram era molt bonic, i realment ho és. Se’m fa llarga la pujada, i poso el GPS per animar-me, i poder anar veient quan tros falta. La construcció pels esquiadors no és pas al cim ni molt menys. Està gairebé deserta. La carretera és molt ampla i puja suaument amb pendent continuat. Una casa de fusta sembla de disseny rus. Al final arribo al coll. En tornen uns corredors de fons als qui saludo, erròniament perquè deuen ser francesos, en espanyol. Hi ha un bar on venen queviures, però la baixada és temptadora. Devien ser francesos, ja que van cap al cantó francès. Només cal deixar-se anar i, sense esforç, arribes a Canfranc-estació, passant per Candanchú i un quarter de la guàrdia civil on oneja una bandera espanyola nova de trinca que fa goig de veure.

CANDANCHÚ. Deriva de Camp d’Anjou. És un esquí-resort inaugurat el 1928, situat al terme d’Aísa, al peu del Port de Somport (sobre el túnel) i al Nord de Canfranc. És molt a prop d’Astún (3 Km al NE), estació d’esquí en un enclau del terme de Jaca. El forfait val per a les dues estacions. Té l’escola de monitors d’esquí més antiga d’Espanya. La majoria de pistes són per a principiants, però també n’hi ha dues de molt negres (Tubo de la Zapatilla, Loma Verde). Concretament, n’hi ha 10 de verdes, 11 de blaves, 18 de vermelles, 12 de negres. El desnivell màxim en pista és de 900 m. Hi ha un circuit de 35 Km d’esquí de fons. És un lloc d’operacions militars d’alta muntanya també. El cim culminant és La Tuca Blanca (2400 m). Darrerament, hi anys que hi manca la neu natural. Però quedarà almenys un record en la cançó popular “¡que bonito es Candanchú, ...con nieve!”. I realment és una de les estacions d’esquí més maques.

LA QUEBRANTAHUESOS. És una cursa ciclista de la classe gold, o sigui de les de més nivell mundial, que fa el recorregut de Sabiñánigo a Jaca, Candanchú, Somport, Escot, Marie-Blanque, Laruns, Portalet, Hoz de Jaca y Sabiñánigo. En total són uns 200 Km per carretera asfaltada. Té una participació multitudinària (uns deu mil ciclistes). Els guanyadors la fan amb menys de sis hores. Se sol fer el dissabte abans de Sant Joan, pel juny. Hi ha una gran organització, amb assistència tècnica per carretera i helicòpter, dinar al final de carrera, mallot de regal, i nombrosos punts d’avituallament. Val uns 30 euros inscriure-s’hi. La sortida, donada la massificació, es fa per categories segons els temps assolits en anys anteriors. El primer control per xip es fa quan ja es comença a córrer. Els altres controls solen ser a Escot, Marie-Blanque, Hoz de Jaca i a l’arribada. Els darrers ciclistes en sortir poden estar vint minuts, després de la detonació de sortida, aturats per l’embús de sortida, abans del punt del xip. http://www.quebrantahuesos.com/



M’aturo a Canfranch (estació) a comprar suc de fruita almenys, i a demanar a la senyora de la botiga, molt correcta en les seves respostes, què puc fer. Em diu que em cal preguntar ben bé si ja s’ha n’ha anat el tren allí a l’estació. L’amic de Zaragoza ha canviat de telèfon i no vaig apuntar el nou al mòbil. El tren acaba de marxar. Només queda anar fins a Jaca i agafar allà, demà, l’autocar fins a Barcelona. L’estació està del tot en obres, sembla una pel•lícula de postguerra. Molts hi van a fer-s’hi fotos. Hi fan veure que canvien l’agulla de la via mentre els fan la foto.

CANFRANC. Deriva de Camp Franc. Consta de dos barris, l’antic (1/6 de la població) i el de l’estació. En total té gairebé 700 habitants. Al segle XI, ja era un lloc de pas dels peregrins del camí de Santiago entre la Jacetania i el Béarn. El tren de Saragossa hi arriba des de 1928. La Torreta de los Fusileros és del segle XIX. És una mena de vesper/niu de metralladores de molt malt gust, disposat per aniquilar tothom que passés per la carretera al Sud del poble. El Fuerte de Col de Ladrones va anar essent arranjat des del segle XVII al XIX. Des de 1970 el tren no continua cap a França. Per voluntat del govern francès. Hotels: Vila de Canfranc 974 372 012 – Ara 974 373 028 – Anayet 974 373 146 – Santa Cristina 974 373 300. Supermercat, queviures, forn de pa. Les duanes tenen història. Després de guanyar la guerra civil, Franco rebé 12 Tm d’or (dels jueus assassinats pels alemanys) i 4 Tm d’opi, tot això a canvi de Wolframi i Vanadi, que servia als alemanys per a fabricar armament. Del 1945-49, havent-se descobert l’afer, es tancà la duana per por a represàlies per part dels aliats (britànics i americans). A la pel•lícula del Dr. Zhivago, les escenes on el protagonista (Omar Sharif) rep a la seva dona Tonya (Geraldine Chaplin) varen ser rodades en aquesta
 
DE LLANÇÀ AL CAP DE CREUS I TORNAR
Vaig fer aquest trajecte, acompanyat per l’A. i la M., el mes de desembre, en un dia sense tramuntana (llevat de al Cap de Creus, on sí que feia molt de vent). De les 4 previsions, només 1 preveia tramuntana a la tarda. Almenys, pel que feia a les escrites a Internet. En canvi, la gent no sé d’on havien tret que bufaria tant de vent al Cap de Creus. Al tren delta sí que hi poden pujar bicicletes; i en poc més de dues hores arribes des del Passeig de Gràcia a Llançà. Passa el temps per a tothom. El revisor havia envellit. Abans era un noi sobrat d’energia. Ara ja tenia alguns pèls blancs a la barbeta tipus Lenin, però duia la cua de cavall rossa i polida com abans. Han tret el fil musical als vagons. En una enquesta, la gent respongué per majoria que no en volia, que preferien cadascú escoltar música pels auriculars. A l’andana del Passeig de Gràcia, la zona de cap al NE té una tarima que fa que sigui una mica més fàcil accedir al vagó. Era de nit encara quan al carrer de València hi havia una cua de cotxes de 80 metres. Per un control d’alcoholèmia. Me’l vaig saltar (amb l’aquiescència dels mossos, clar). Essent cicloturista, era difícil imaginar que hagués passat la nit de marxa en una discoteca i bevent alcohol. El revisor ha estat molt amable, però ja no tenia el somriure d’abans. Els dos guàrdies de seguretat es varen posar molt contents de trobar-lo i ells sí tenien una guspira de felicitat als ulls. Tots els horaris s’acompleixen amb exactitud. Des de la zona del tren on sóc, no veig el noms de les estacions. Els rètols lluminosos en cinta donen la temperatura interna que es manté a 20 º C, excepte quan alguna parada s’allarga. Em decideixo aleshores a prémer el botó vermell fins a fer ajuntar-se les dues portes perquè no es tornin a obrir. Em sembla distingir la silueta boscosa del Montnegre. Pugen un parell de xinesos, pare i fill, amb bosses de roba per vendre, suposo. Només entenc: “ ja vigilo jo” i “menja!”. Li ho ha dit el nen al pare. Ara riu, ara es fa el valent, ara agafa un to confidencial. Tot un món de registres d’actituds molt diferents. Quan mossega la punta de l’entrepà ho fa amb decisió, com ho faria un samurai. Arribem a Hostalric, i poc després a Girona. Miro per si veig l’A. que ha dit que no sabia si venir en cotxe o en tren, des de Girona a Llançà. La catedral està en obres. Pugen uns quants ciclistes, però ell no hi és pas. Després de Figueres un túnel, la baixada... i ja som a Llançà. A l’andana, hi ha dos xicots de Sant Martí de Llèmena que volen fer un parell de dies la ruta de Jordi Laparra fins a Sadernes. Tenen por d’haver començat massa tard. Ara a l’hivern tenen raó, potser només podran arribar fins a Darnius avui. Semblen gent de la costa, intel•ligents i confiats, oberts. Com que no veig a l’A. m’entretinc en posar a punt el GPS. Al cap de deu minuts el truco, i em diu que vindrà en cotxe, amb una amiga, que trigarà almenys mitja hora. Hi ha uns bancs darrera la cantina, sota uns pins. Aprofito per esmorzar-hi. En acabat, dono unes voltes pel Nord de l’estació. Hi ha un alberg (Tot Lleure: 972 380 384) molt a la vora, al cim d’una illa de cases molt juntes. Vaig fent temps i intentant de fer-me passar el fred tot i donant voltes amunt i avall pels voltants de l’estació. Això m’ajudarà molt a distingir la traça real de la teòrica al GPS. Quan ja deixa de fer tant de fred, arriben ells. Ella condueix i em somriu vencedora. Ells dos tenen bicicletes molt lleugeres. Emprenem la baixada pel carrer de l’estació, creuem la carretera i continuem baixant per l’avinguda Europa sempre recte. Arribats al final, girem a la dreta, ja a la zona antiga del poble, per arribar al carrer de Cabrafiga i emprendre la direcció al SE. Al final, emprenem la pujada per la zona nova del carrer del Colomer, cap a llevant, fins al coll (a 40 m snm). A la rotonda agafem el primer carrer cap el SE i enfilem el carrer del Cau del Llop, sense perdre ni guanyar massa altura. Hi ha una bona panoràmica sobra la platja del Cau del Llop i les Illes del Falcó en primer terme. Algun tram és contra-etera a Port de la Selva i enfilar, per sota la carretera, el carrer de les Roses. Arribem al camí de ronda, arranjat amb llums que es carreguen amb bateries solars de dia per fer llum de nit. El far de s’Arenella no és de lliure accés. Però tampoc s’hi veuria gaire cosa més del que es va veient ja des de la costa. Ens dirigim cap el Sud, però aviat abandonem el camí de Ronda, que durant el seu recorregut per la Punta Negra es torna difícil. Anem virant a ponent per la petita pista i arribem a la carretera. Continuem per la carretera i deixem el càmping el Port de la Vall a l’esquerra. Si hi hagués molt de tràfic podríem anar pel camí de ronda entre aquest càmping i fins el de vora Port de la Selva (S’Arola). Circulem, doncs, per la carretera vora la platja de la Ribera i emprenem la direcció cap el Nord i arribem al nucli antic del Port de la Selva. Un nucli urbà de casetes blanques apinyades. Pràcticament, al poble no hi ha urbanitzacions annexes disperses.

PORT DE LA SELVA. Port pesquer i turístic de la zona nord del Cap de Creus, segregat en temps de Carles III del municipi de la Selva de Mar. Ni rastre, però, de la selva. En tot cas, devia ser una bosc d’alzines sureres. El més famós del poble són les anxoves. Abans es feien al moll, a la brasa. Ara està prohibit. Al seu terme hi ha el monestir de Sant Pere de Rodes (entrada gratuïta els dimarts) a 530 m snm. Data de l’època tardiromana, i va independitzar-se al segle X. Hi ha un dolmen prop del Mas de la Pallera, al Sud de la cruïlla de la carretera a Vilajuïga amb la de Sant Pere de Rodes. Va ser poble d’estiueig dels poetes Segarra i Foix. Al poble hi ha càmpings, fondes i un supermercat (Valvi; c/ Llançà, nº 7). S’ha conservat un cert estil i totes les cases són blanques. Més informació a www.portdelaselva.net
Potser aquest vers del poeta Foix retrata millor que cap altre el paisatge de Port de la Selva:

“Tot és llum i pensament, en els segles tot present, res s’esquiva i res no avança; oh dolçors de l’Amistat! Alba eterna en flor de ment, en tu i en mi permanent, més enllà de l’esperança.” (J.V. Foix)

Passada la Timba (una mena de moll sobresortint abans de l’ajuntament), continuem vora l’aigua fins les cases barates. Arribats a la Lloia (punt antic on s’albiraven de les tonyines i on estenien les xarxes els pescadors), hem de fer quatre revolts per guanyar el màxim d’altura abans d’emprendre (a 60 m snm) la direcció cap al SE. Aleshores, continuem el carrer asfaltat del Mirador, en direcció Sud, fins al coll, a 89 m snm. Allí, agafem el ramal de l’esquerra o pista sense asfaltar, cap el SE (camí de Sant Baldiri). Sempre en lleugera pujada i per la pista principal, arribem al Coll de Puignau, a 190 m snm. Allí caldrà anar girant a la dreta, i deixar 3 ramals a l’esquerra (comptat també el que duia a la casa, enrere). Pugem encara una mica més, i cap al Sud (fins a 195 m snm), i quan emprenem la direcció ja cap a ponent, deixem aquesta direcció (SSW), i tornem a anar cap al Sud, pel Camí dels Masos. Deixem de seguida una casa a l’esquerra. Més endavant, superem el torrent (a 210 m snm) i emprenem ja la baixada, amb 3 valletes més (la darrera boscosa), fins a creuer, per un pont, el Rec del Talabre (134 m snm). Continuem recte i planejant cap e l’ENE, fins arribar vora el Mas d’en Paltré, que deixem a l’esquerra (en una lleugera baixada). A la fondalada hi ha alguns petits roures. Vora la casa hi ha algunes vaques de pèl de color marró fosc pasturant. Seguim la direcció cap el Nord, fins a donar el tomb cap a llevant, a la carena, i emprendre la direcció a l’ESE sense grans pujades ni baixades, mantenint la cota de 125 m. Arribats al coll (127 m snm), la pista emprèn la direcció NNE. Pujada fins un altre collet (134 m snm), i ja vindrà una baixada. Abans de girar al NW, hi ha un punt molt panoràmic sobre el mar. La baixada és tècnica. Sobre tot quan, després del primer tombant, emprèn la direcció a llevant. Abans d’arribar a un collet a 45 m snm, hem de vigilar per si podem trobar una baixada cap a la part de bosc de la Cala Tavallera, sinó, agafem el camí més tècnic i força divertit, per les formes estranyes de les roques. A peu, sempre a peu. La platja invita a un bany. Si nedem, mirem de guardar bé la roba. És una cala pregona, ben resguardada, amb platgeta amb còdols i sorra, ample de 150 metres. La badia fa 650 metres de longitud i 350 m d’ample a la boca. Hem estat de sort i la mar estava molt plana. A més, l’aigua era neta i no hi havia garotes entre els còdols. Entre que era prou freda i que patíem per fer esperar massa la M., l’A. i jo aviat hem sortit de l’aigua i ens hem tornat a vestir de ciclistes. Seguim la cala per la platja, cap el SE. Després d’un petit braç de riera o llacuna, trobem el camí que s’enfila per una entalla roca amunt. No és per res ciclable. Primer s’enfila cap el S, després cap el SE i, arribats a 50 m snm, el camí gira cal el Nord. Fa un tomb i emprèn la pujada cap el NE. Arribats a 82 m emprèn la pujada, ja més suau, cap a llevant, i es fa ciclable (arribats als 90 m snm). El camí va pujant cap el SE fins arribar als plans herbosos del Mas de la Birba. Deixem el mas a la dreta. I seguim pujant recte cap el SE ja per una pista ampla. Anem virant de llevant cap migjorn fins arribar a emprendre la direcció al SW. Aleshores, cal deixar la pista que segueix recte i agafar el trencall a l’esquerra. Arribem a la cota 120 i girem a llevant fins a creuar el Rec de S’Arenassa, que seguim un tros, per la ribera dreta. Després, ens enfilem cap a llevant, en forta pujada (de 103 m a 140 m snm). Baixem fins a un altre collet (130 m), mantenint la direcció a llevant. Traspassat el collet, baixem cap el SE, fins a trobar una pista que baixa cap el Nord (cap on hem d’anar). Deixem el Corral d’en Caballero a la dreta i donem el tomb al torrentet, que creuem a 108 m snm. Forta pujada cap a llevant fins un collet a 122 m. I baixada anant virant de llevant cap a migjorn progressivament fins a creuar un altre ramal del Rec del Portaló. Planegem una mica més, i cap el Sud, i deixem el Mas dels Rabassers de Dalt a la dreta. Continuem cap el Sud per la pista, ja en baixada i virem al SE fins vora el Rec de Ses Culasses, que no creuem de moment. Canviem el rumb cap el NE, en baixada, però agafem el primer trencall a la dreta i en baixada cap a llevant, cap el Mas dels Rabassers de Baix. Som un altre cop molt a la vora el mar. Creuat el torrent ja, anem pujant cap el Sud pel fons de la vall fins a trobar la carretera al Cap de Creus. El Corral de Sa Plana queda més al SSW. Seguim la carretera asfaltada cap el Nord (a l’esquera) i després al NE. Arribats a la cota 85, el rumb general passa a ser cap a llevant. De seguida hi ha un trencall al Nord (que cal no agafar, i que ens duria a la urbanització de Tudela), darrera unes cases (Coll de Ses Portes). Baixem sempre per la carretera principal i asfaltada, una mica més i cap al SE i, arribats a l’obaga de les Endaurades, emprenem la direcció a llevant i en pujada. Després ve baixada. Un revolt i ja creuem l’istme del Cap de Creus (27 m snm). Tres revolts en forta pujada ens fan arribar al restaurant (76 m snm) i vora el far. Sol fer-hi força vent en aquesta zona. Es veu una illeta (Sa Rata) a llevant i, mirant al Sud, les Illes Medes. Un músic alemany que viu a Cadaqués des de 1985 (Stephan) sol amenitzar, des de la terrassa, les sobretaules dels dinars amb música ambiental (ambientors). Avui fa fred, i posa un estufa gran en un racó entre les roques. Molt amablement, i amb un somriure, em prega que retiri la meva bici. El cambrer és mexicà i va només amb pantalons i camisa negres fins. Fa molt de fred. Em diu, amb veu molt baixa i confidencial, que no els permeten que els clients duguin el seu menjar a les taules, però fuig de seguida després de dir-m’ho. Al final l’A. i la M. se’n van a dins per estar més calents. No s’hi respira gaire bé allí. A fora se sent una mica de pudor de mesquita. Que pocs volen emprar les bactèries fermentadores de les fosses sèptiques! Els adroguers en venen en sobrets econòmics. Encara hi ha algunes cases del Club Mediterranée, al Nord del Cap de Creus. Per la llei de costes, haurien de ser enderrocades totes, com aquest restaurant, però la política és un bescanvi de cromos. Per ser parc natural aquí només es respira fum de tabac i pudor de merda. Però la gent ni se n’adonen. I què pensarien si els comentés que hi ha una petita umbel•lífera endèmica aquí, el Seeseli farrenyi, dedicada a un jove botànic mort poc després de casar-se en un suposat accident. M’acabo l’arròs de peu dret, mentre el músic va muntant els aparells tècnics i l’A. i la M. dinen dins el restaurant. L’amplificador em recorda molt un que feiem servir amb una amiga meva quan fèiem titelles. Ja no estic per donar més voltes als assassinats. La M. ja ha recuperat energies. Hem anat prenent carnitina en càpsules, però a ella li han fet més efecte. Arribats a la primera pujada, surt disparada endavant d’una revolada, tota exultant perquè ve pujada, i així, pedalant tant de pressa, se li passa el fred. La cosa no pren el mateix caire pel que fa a l’A. Té palpitacions, potser per la carnitina amb guaranà, i una mica de poliosa, que li he ofert abans. A mi no m’ha fet mai cap efecte estrany i suposo que a ell li’n fa per haver menjat i de seguida haver-se posat a anar en bici. O bé, perquè el fabricant se li’n va anar la ma i en el tubet meu en va posar massa de guaranà. Vaig mirant enrere i, quan l’espero, li dic que vagi al seu ritme, sense forçar, que la deixi estar a la M. Jo ja fa estona que m’he mentalitzat per fer-li massatge cardíac a ell, si caigués a terra estès. Va aguantant i, al final, s’estirarà amb les cames una mica enlaire allí, un cop arribats a l’aparcament de la riera de Sant Vicenç, a Cadaqués. Es refarà. Del Cap de Creus a Cadaqués la carretera és bona i hi passen força cotxes. L’itinerari d’anada és prou bonic per repetir-lo a l’inrevés. La baixada a Cala Tavallera a peu no seria tant dura com la baixada. I la pujada des de la cala, un cop coneguda, feta a peu, potser tampoc. Baixar a Cadaqués pot tenir el seu encant cultural, però a mi em sembla lleig. Potser baixar a Port Lligat, a la casa de Dalí valdria la pena. Abans la casa quedava aïllada enmig d’una cala verge. Potser valdria la pena passejar pel passeig marítim de Cadaqués, però res de mirar les urbanitzacions sobre la carretera!

CADAQUÉS. Són ganes això de començar la transpirinenca a Cadaqués, havent-hi tren a Llançà, o costa amunt, encara a Espanya, a Colera, Port-Bou; o ja a França, a Cerbère i a Banyuls-sur-Mer. Però Cadaqués i el Port de la Selva, i tota la zona del Cap de Creus, tenen el seu encant especial. I ningú no dirà que no és la punta del Pirineu lo que s’hi ensorra. Aquesta zona forma una península, que a la vegada és la part més oriental de la gran península hispànica. I qui no associa Cadaqués al gran pintor Dalí? Però són molts més els pintors (i escriptors) que han volgut immortalitzar el paisatge coster d’aquest racó de món tan mediterrani. El Puig Paní i el Puig dels Bufadors el separen de la resta de l’Alt Empordà. Etimològicament, el nom del poble deriva de “cap de roques” o potser de càdec i quers (muntanyes amb càdec = Juniperus oxycedrus var. macrocarpa). Ha estat, fins fa cent anys, un poble de pescadors i res mes. Potser pirates i contrabandistes. També hi ha oliveres, i hi havia hagut molta vinya i ara n’hi torna a haver. La casa/museu de Salvador Dalí a Port-Lligat (tlfn. 972 25 10 15) i la badia de Port-Lligat bé valen una visita. A Cadaqués s’hi celebra un festival internacional de música (la primera setmana d’agost). Com a tota la Costa Brava, els qui són del país hi parlen salat, amb l’article determinat “sa”(femení) o “es” (masculí). A la punta del Cap de Creus, hi ha un far que va inspirar i ser l’escenari d’una pel•lícula d’Orson Wells. Més enllà hi ha l’Illa de Sa Rata. Els voltants són feréstecs i formen part del parc natural del Cap de Creus. Un avís: hi és molt fàcil punxar la roda de la bici si sortiu del camí. Segurament per les punxes dels coixinets de tragacant. Una llegenda local explica que dos nois joves enamorats l’un de l’altre, un cop, varen mancar a la missa del diumenge al poble i no varen retornar mai més. Escorcollant les platges properes, varen descobrir les seves tovalloles en una platja i a ells petrificats o convertits en roques. La base militar dels Estats Units ubicada al Puig Paní va ser el pont cultural que va fer conèixer els burros catalans a l’exèrcit nordamericà, que els va emprar a la guerra del Vietnam, ja que són les únics burros que no s’espanten amb les bombes. És una llàstima que s’hagi edificat tant i tant, trencant l’armonia del paisatge a la part de dalt de Cadaqués. O és una sort que s’hagi conservat la zona Nord del Cap de Creus com a parc natural. Tant pel que fa al paisatge com a la flora, amb rareses excepcionals. La festa major és el 5 i 6 de setembre. Hotels, pensions, càmpings, apartaments, supermercats (Valvi: c/ Riera). Botiga de bicicletes: JUNCÀ VILA, M.: Av. Caritat Serinyana, 7. (tlfn. 972 258 226). Per a més informació: www.cadaques.org

Creuada la riera de Sant Vicenç, hi ha un pàrking i, després de les entrades al pàrking, un carreró estret, paral•lel a la riera, que cal agafar fins a poder enfilar la riera, encaixonada entre murs. Un noi blanquet hi pinta un grafiti. És el d’una cara d’un negre, que no s’assembla, però, a l’Obama. Enfilem, després de la depuradora, el camí de pujada al coll de Perafita, pel vessant meridional de la riera de Sant Vicenç. És conegut com a Carretera de l’Aigua. Hi fan marxes ciclistes nocturnes a vegades. Cal no agafar cap trencall en pujada violenta amunt. La pujada va essent més o menys suau. I si baixes de la bici, no passa res. Avances a la mateixa velocitat. Trobem el coll a 245 m snm. La carretera a la dreta baixa a Cadaqués. Anant a l’esquerra, en canvi, arribem a un eixamplament. D’allí, el trencall de ponent baixa de seguida cap el Sud, cap a Figueres. El del Nord, baixa al Port de la Selva (després va cal al NW). Empresa la direcció al Port de la Selva, hi ha un trencall amagat cap el SE, enrere, que ens duria per un retorn digne a Port de la Selva, per la ruta de Jordi Laparra. Un revolt en pujada, i agafaríem la direcció NE per trobar una bifurcació. Caldria prendre la branca de l’esquerra. Un altre revolt en pujada, i agafaríem la direcció a ponent; i després, cap el Nord, fins a arribar al punt màxim (294 m snm). Allí caldria continuar recte avall cap el NNW. A la tercera fondalada, trobaríem la Font dels Bufadors. D’allí emprendríem ruta cap el NW en baixada cap el NW; després W; després N, i després W, fins arribar a la cota 216. Allí agafaríem el ramal de la dreta, cap el Nord. (Deixaríem el de l’esquerra cap a l’W). Pel vessant de llevant dels Torrellons, arribaríem a la cota 240. Al coll, tiraríem cap el Nord i agafaríem el ramal del NE pel vessant de llevant del Torrelló. Arribats a la cota 200 m, tiraríem cap el NE, després continuaríem cap el Nord, pel vessant de llevant del Puig de l’Oratori, en baixada cap el NNW, fins la cota 137. Un revolt a la dreta, i cap el SE hi trobaríem el camí de Sant Baldiri, que agafaríem cap el NNW (esquerra). Primer al Nord, i després al NW, arribaríem als barris de dalt del Port de la Selva. De la cota 90, baixada cap el Sud i després en zigazaga ja arribaríem al nucli antic vora l’ajuntament.
Però nosatres tres (l’A. la M. I jo) hem triat fer la carretera general cap el Port de la Selva, potser per manca de temps, o perquè l’A. se sent molt cansat ja. Comprovo l’altímetre del GPS i resulta que arribem a estar a 3 m sota el nivell del mar. Deu ser que el baròmetre ha baixat allí vora la platja. O que encara no he carregat la darrera actualització de fa quinze dies. La tornada cap a Llançà la fem per la carretera, gairebé tota. Però es podria fer, un cop arribats al primer càmping (S’Arola), fins el segon (Port de la Vall), pel camí de ronda. Després de creuar el fondal (riera de la Vall) del càmping i per la carretera, a uns 600 m, podríem tornar a agafar el camí de ronda, fins a trobar la carretera. Podem refer l’itinerari d’anada o donar els volts que vulguem per Llançà. Però recordem que l’estació queda al’WNW del port.
Ells se’n van en el cotxe cap a Girona. Hi havia un parell de marroquins del Nord, l’un ensenyant l’hort a l’altre, on hi havia dos no sé què — no domino el darija de moment—. Truco un dels amics de Llançà però ara no li va bé d’atendre’m perquè acaba d’arribar de Barcelona i ha de posar les coses al seu lloc encara. Jo m’hauré d’esperar dues hores, però almenys ho faré amb cert confort, a la sala de l’estació, amb calefacció. D’entre els viatgers que van demanant informació a l’empleat, que sembla més de banca que de RENFE, dels amatents, destaca una senyora que ves a saber si és russa, amb cabell ros platí, mitjons amb farbalans de punta, i tota perfumada de sàndal. També destaquen uns peruans que s’estan vint minuts al telèfon de monedes (mínim 55 cèntims), sense posar més que un euro. Tothom sembla traspuar un sobrant d’energia. A mi no me’n queda gaire, pels fums de plàstics cremats a diversos barris de Llança, la catipén de merda al Cap de Creus i de fum de tabac al restaurant, i per haver passat la nit anterior sense dormir, pels dolors del tabac que aromatitzava la casa d’un amic al qui vaig anar a veure (i que durant l’entrevista no va fumar). El tren ve puntual, però molts ja fa deu minuts que l’esperem a l’andana del mig. Ve per la tercera via (que l’empleat anomena via 2). El revisor té una de les mans una mica deformada. Inspira compassió per allò que se’l veu que s’entrega en cos i ànima a la professió. I els perills que deu córrer! Hi ha un munt de nigerians ara. L’aroma de gessamí i valeriana de llurs cossos impregnarà el vagó. La gent que va pujant a les estacions troba que aquí dins això sembla una sauna. Ara el rètol lluminós en cinta indica només la temperatura de fora. Arriba a marcar 7º C. Un dels nigerians no para de fer retòrica confidencial, i de somriure més o menys obertament. Xerra amb un amic que no inspira pas tanta confiança com ell, ni la centèsima part. El noi simpàtic no és ample d’espatlles ni robust. És més aviat prim, però les corbes arreu del seu cos inspiren confiança. Les dents són blanquíssimes, grans, una mica tirades endavant. Li ensenya uns flascons de perfum “for men” que guarda dins la motxilla maleta. El grupet de més enllà, endavant, parlen molt animadament, fent servir les mans amb molts gestos diferents. Al costat d’ells, els blanquets semblem molt ensopits. Quina pensada no deuen haver tingut aquests joves negrets! Li he preguntat al revisor si podria trobar-me amb problemes a l’estació de Sants, com la darrera vegada. I em diu que no. Que la porta del control, si els vigilants se’n van, la deixen oberta. Li explico que un cop vaig introduir el bitllet a la ranura del control de la porta normal i se’l va quedar, però la porta no es va obrir, i no hi havia ningú a la porta general del punt de control, i estava tancada. A més, un munt de gent fumava a l’estació. Però ara serà tot diferent, ordenat, sense fum, i amb molta llum. La senyora de ros platí se’m queixa que un senyor al seu costat no parava de fer sorolls allà al vagó. Ara espera no trobar-se problemes a l’avió. Em recorda que un cop, el fill d’un banquer de Montevideo va segrestar l’avió on anava ella. Després, el varen engarjolar durant dos anys i mig. I després de 16 dies d’estar ja lliure, es va suïcidar, cosa que ja deia que volia fer just acabat el segrest. Sembla una història inventada, difícil de corroborar, però que em sona. La senyora que parlava en castellà amb diu —Adéu!—. Al final, trobo la manera de pujar per les escales no mecàniques i, sota l’hotel Barceló, surto a l’aire lliure. És de nit i estic una mica desorientat. Poso el GPS per si de cas, i enfilo la pujada per Numància, per les voreres (de 4 m), fins la Diagonal. Just acabo d’arribar a casa i l’A. em truca per veure si he arribat bé. Total han estat 56 Km i 1110 m de desnivell acumulat. Unes 4 hores llargues de pedalar i unes 3 i escaig de repòs (bany, dinar, parades per fer fotos, esperes).


DE RIPOLL A COLL D’ARES I BANYULS-SUR-MER I PORT-BOU

Ripoll – Sant Joan de les Abadesses – Sant Pau de Segúries – Camprodon – Molló – Coll d’Ares – La Menera – Can Guillamou – Serrallonga – Can Sagué – La Forge del Mig – Sant Llorenç de Cerdans – Costoja – Tapis – Maçanet de Cabrenys – La Vajol – 110 Km - Coll de Manrella – Las Illas – Coll de la Portella – Coll de Pomer – Coll del Priorat – monestir i cementiri de Panissars – Bellegarde – Perthus – Col de l’Ouillat – Col de l’Estaca – Col des Trois Hêtres – Col de la Carbassera –Pic de Saltfort – solell de Madeloc – Banyuls – Cervera – Port Bou - 90 Km. Total 200 Km (però al Mapsource en sortien només 135).

El 2009 s’ha caracteritzat per un temps plujós, degut a la disminució d’un 6% de l’activitat solar. I també ha nevat força des de mitja tardor a mitja primavera. Pel pont de la Pasqua Granada, és a dir, el diumenge darrer de maig i primer de juny, és una bona oportunitat per fer les darreres etapes del Raid Véron, vora la Mediterrània. El dia és llarg ja. I deixem el dilluns (festa a Barcelona) com a dia lliure, a menys que sorgeixin imprevistos i ens haguem de quedar a la muntanya. Al final som quatre. En S., que ja ha fet amb mi tota una transpirinenca, la ruta Laparra. La seva xicota, la C,. que és tota una esportista, i duu la bici que tantes estones vaig tenir davant meu a la transpirinenca, la d’en S.; i en P., que vol iniciar-se en les travesses llargues, sobre tot de cara a fer el camí de Sant Jaume. El divendres pel matí anem en P i jo a Decathlon perquè hi compri el material necessari: sac de dormir, funda, estoreta inflable, alforges, i tenda de campanya lleugera. A la nit, em prou feines tindrà temps de muntar les alforges. El dissabte de bon matí es presenta davant de casa molt puntual. El tren surt de l’estació de Sants a les set del matí. Baixem per carrers amplis i per Numància fins l’esplanada de l’estació. Hi ha uns quants fumadors de porta a la sortida. Miro si està prohibit circular en bicicleta i no veig cap rètol. Dins, no hi ha ningú o no hi veig ningú, ... tant gran com és el terra a cobert! Vaig a poc a poc, i gairebé perdo l’equilibri quan un senyor ros i poc corpulent surt de darrere una columna i camina fent giragonses i ziga-zagues fins a gairebé topar d’esquena amb mi. M’engega que està prohibit circular en bici allí dins. Jo li responc que potser sí, però que no està indicat. Ell em diu que sí, perquè sí. Jo li responc que el que està prohibit és fumar i bé hi ha gent que hi fumen. Ell me la torna dient que no veu perquè m’ha d’eximir això de complir amb la llei. Doncs molt senzill, perquè la superfície la considero una vorera de més de quatre metres i no és una andana. I perquè anant més de pressa puc moure’m amb més llibertat i respirar millor, sempre deixant preferència o un espai de 4 m als que van a peu, si és que no se’m llencen al damunt. I puc fugir abans del fum del tabac, almenys del de l’entrada. Al final l’home claudica veient que jo també puc tenir el morro fort. Sembla valencià. Després el veuré deambulant sempre en línies corbes enrevessades, com aquelles boles dels jocs dels bars que salten d’un obstacle a un altre descrivint línies corbes d’una palanca a una altra. En S. i la C. no arriben. Trobem al final la taquilla, la sis, on despatxen els bitllets cap a Ripoll, i no hi ha cua. Deixo passar un parell de persones molt apressades que són a punt de perdre llur tren. Truquem al S, i la C diu que li sembla que encara són lluny i que no saben si arribaran a temps. Però arriben de seguida. En P i jo cerquem l’entrada per a bicicletes, i una funcionària uniformada ens diu que passem per darrere la columna, i això sense haver-li dit res. Com si fóssim part d’una fàbrica on munten peces. Però jo li responc sorneguer que potser sí que la columna ens dirà de quina andana surt el tren. Em diu que no, que això ens ho dirà la cantonada de l’esquerra. Enlloc de preguntar-l’hi a la cantonada, ho faig a la taquillera que m’ha venut els bitllets. Darrere la columna, una parella de dones s’acaronen afectuosament i tendra i es besen davant mateix en P, home homòfob per naturalesa. Però no els diu res, només li surt una guspira dels ulls. Costa de trobar l’entrada a l’andana 9, però en P ja està a l’aguait i la veu. El primer tren no és el nostre, tot i que a les pantalles grans de televisió sembla que en facin propaganda. La que val és la pantalla petiteta de lletres de color carbassa vermellós. El segon tren que arriba sí que és el bo, o això diuen en S i el P. Tots se n’enriuen de la meva bici perquè vaig massa carregat. Ni jo mateix entenc com és que vaig més carregat que quan he fet una mitja transpirinenca o, fa poc, la costa des de Barcelona a Llançà. M’ajuden, o millor dit, els ajudo a ficar la bici a l’espai del fons del vagó. Aixequen el darrere perquè, estant les alforges tant carregades, no passarien entre els seients. Les alforges de la C i del P són estretes i passen bé. En S no en du. Ho du tot a una motxilleta. La bici que duia ara la té la C i ell du una de quadre amb suspensió al darrere, incompatible amb les alforges. La gent del vagó són d’allò més normal i ens miren amb una certa admiració. En P i el S s’animen a parlar de diversos temes. Faig repetir al S la història de la targeta d’embarcament que va tenir que anar a cercar el seu company a la casa de Califòrnia perquè a la frontera, venint de Mèxic, la policia dels Estats Units no el deixava passar només amb el visat. Havia de dur la targeta d’embarcament del viatge d’anada des d’Espanya. La C i jo només parlem de tant en tant. El revisor és jovial, no jove, ni prim, ni alt, però animat i amb la cara rosada. No li inspirem pas desconfiança. Així que tots van a Ripoll? — Si Déu vol, —li responc. Ja abans de Sant Quirze de Besora ens comencem a preparar. Passada aquesta estació, els ajudo a traslladar la meva bici. L’andana de Ripoll queda a estribord, però no sé perquè teníem les bicis encarades a babord. Només baixar, es nota un aire pur amb olor a pins i a boix.

RIPOLL. Vila d’uns 10.000 habitants ubicada a la confluència del Freser i el Ter. Bressol de la Catalunya espanyola. Va ser el nucli de la reconquesta en temps de Guifré el Pilós (+897). S’hi establiren aleshores el monestir de Ripoll i el de Sant Joan de les Abadesses. L’empremta humana data des de l’edat del bronze tardana (dolmens). Els romans s’hi establiren tard. Hi ha restes visigodes també. Etimològicament potser derivi de “RIP, poi” (descansa en pau, gall), o del que oficialment es reconeix, de “ripa” (ribera) “poi” (=pollancre). O, encara, de “ripa” i “polus-i” (del cel). És a dir, equivaldria al mot mixte català-euskera “ribagorça”. Els ripollencs més trempats gaudeixen explicant la versió de la pagesa sorda que anava cridant al pollastre que quedava endarrerit mentre anava cap el poble: “arri, poll” i un home que la va sentir va entendre que li responia que anava a Ripoll. El 1032 el monestir de Ripoll era dirigit pel famós abat Oliba, descendent dels comtes de la Cerdanya, bisbe de Ripoll, Vic i Cuixà, i introductor de l’estil romànic llombard arreu de Catalunya. El terratrèmol de 1428 afectà força els murs de l’obra primigènia del monestir, de sostres gairebé plans; i tot es va anar refent durant el segle XV. Durant els segles XVI, XVII i XVIII hi hagué treball per a forjadors, serrallers, clavetaires, ferrers, i especialment pels fabricants d’armes. També hi havia indústria tèxtil i alimentària (farines, xocolata). A principis del segle XIX, els ripollesos deixaren de pagar els delmes a l’abat. Les guerres carlines i els francesos malmeteren força la vila (1813-1839). Al 1880 arribava el tren a Ripoll. (El 1929 arribava a la Tour de Querol). A finals del XIX, el bisbe Morgades, de Vic, encarregà la reconstrucció definitiva del monestir a Elies Rogent, qui va optar per la volta molt arquejada a la nau central. Actualment, a Ripoll hi ha indústria metal•lúrgica, paperera i tèxtil (en crisi). Hi ha pastures per a vaques, cereals de secà, horts, bolets, patates, ramaderia, mines a la vora (guix, carbó, ferro). Jutjats, mossos d’esquadra, hotels, farmàcies i tota mena de comerços. Botigues de bicicletes: ** c/ Progrés, 14 - Sport Tornasol 972 700 431 (lloguer, guies, taller). ** c/ Prat, 7 - Casa Vila 972 700 340. ** Carretera de Barcelona, 27 – Tecnobici: 972 714 252. ***Tintoreria Ribas Buixadé c/ JMª Pellicer, 65 972 701 506. Destaca un adroguer “Cal Miquel de la Font Viva” al carrer de Mossèn Cinto, 29, ja que té matèries primes difícils de trobar enlloc de Catalunya, com ara la pega negra i la brea (972 701 195). Un personatge il•lustre de Ripoll fou, a la primera meitat del segle XX el músic Honorat Vilamanyà, qui composà almenys la famosa sardana de l’Hereu Riera, potser la més brillant de totes les sardanes. A més, composà altres peces de música coral i alguna de simfònica.
Com que es veuen pocs cotxes per la carretera del darrere l’estació, renuncio a anar vora el riu. Un cop poso en marxa el gps, perquè quedi marcada la traça sempre, em segueixen fins la Trobada. Allí aparco per a deixar un llibre per a la Conxita a l’hotel, on potser no em recorden, de moment. Al bar, totes les taules estan molt ben parades, però no hi ha cap client. Seguim per davant els jutjats pel carrer per a vianants (del compositor Honorat Vilamanyà) sobre la carretera, i fins la rotonda, on comença per la part del riu, el camí del ferro (antiga via del tren transformada en carril bici). A la tercera quasi-rotonda, el camí passa al cantó de muntanya. A l’esquerra, hi queda el polígon industrial (on havia donat classe jo, per a Unió de Pagesos). Com és lògic, sempre és tot força planer. La temperatura és agradable, lleugerament fresqueta, però fa molt bon dia. Hi ha força ciclistes que fan el camí, fins i tot algun de ben petit (acompanyat del pare, probablement). Jo poso el comptaquilòmetres en automàtic perquè vagi marcant successivament i ràpida les diferents mesures; distància, hora, temps de recorregut, hora del dia, distància total acumulada. El que m’interessa més del gps és l’altura i la traça, (de color morat). Les corbes de nivell donen idea del desnivell, però no massa, a vegades, de si és pujada o baixada. El rumb, no sé perquè, només s’engega quan vaig a una velocitat considerable. La orientació de la plantalla amb la destinació a dalt, a vegades fallarà, potser per la poca intensitat del senyal dels satèlits. I del comptaquilòmetres, m’interessa l’hora i la distància recorreguda durant el dia. Alguna noia de bon veure fa footing. El pare i el nen s’han aturat per alguna petita avaria, però sembla que no necessitin ajuda, o no en volen. Alguns patinen, tot i tractant d’esquivar algun tram amb terra sobre l’asfalt fi. Passada la baga de la Rodonella, el camí creua el Ter per un pont molt robust (havia de suportar el tren normal, no era pas cap trenet). Discorre aleshores el camí del ferro al Sud de la carretera a Sant Joan, però, per un túnel de parets tosques, passa a la part de muntanya o del Nord de la carretera. Passada la colònia Jordana, a Can Baixora ja arribem a les cases de Sant Joan (barri de l’estació) i ens aturem a la zona de picnic. Hi ha tres ciclistes d’una certa edat seient a la taula del costat. No sé si són catalans o castellans, perquè parlen indistintament els dos idiomes amb bon accent. Un és ros i els altres ara tenen el cabell una mica gris. Parlen de l’estil del Barça (que acaba de guanyar les tres copes). Es van posant crema solar, sobre tot el ros. En P me’n dóna també una mica, de factor de protecció 50. El rètol antic de l’estació és en castellà. Jo que volia saber si en català ara eren “abadeses “ o “abadesses”....!

SANT JOAN DE LES ABADESSES. Abadia fundada el 875 per Guifré el Pilós. A la vall del Ter, és una vila voltada de boscos (pi roig, freixe, roures) i pastures. Al Nord queda la Serra Cavallera, i al Sud el Puig Estela. Hi arribava el tren des de Ripoll. El carril bici (camí del ferro) ocupa ara el que era la via del tren de la RENFE entre aquesta vila i Ripoll, de 1880 fins 1980. Una llegenda diu que el comte Arnau es desplaçada des de Gombrèn, pel forat de Sant Ou, fins al monestir, a visitar-hi afectuosament i sexual l’abadessa de Sant Joan (Emma, filla del comte Guifré). Hi ha conreus, horts, farratges, boscos, ramaderia, indústria tèxtil i cimentera (la primera d’Espanya, endegada per Joan Corominas). A Ogassa i Torralles, hi havia mines de carbó. El tren arribava a Torralles fins el 1967 (quan es varen clausurar les mines). Hi ha una ruta de les ermites que passa per Sant Antoni, Santa Llúcia, Sant Ponç i Santa Magdalena. Hi ha una ruta de les fonts que passa per les de: la Puda, el Prat, el Cubilar, els Vermells, els Cucuts, els Pois. El segon diumenge de setembre, se celebren les Pabordes, a les cinc de la tarda (dansa antiga). Els caps de setmana darrer de juliol i els primers d’agost, hi ha una representació de la llegenda del comte Arnau, al claustre. Personatges de la vila: Jaume Nunó, autor de la música de la marxa nacional de Mèxic. Joan Maragall escriví la Vaca Cega i d’altres poemes i escrits a Sant Joan, on estiuejava. Pere Planas, va ser un dels últims de Filipines. A l’Alberg La Ruta del Ferro s’hi troben ciclistes normalment. 972 720 495. A Sant Joan, hi ha turisme rural, càmping, pensió, comerços, farmàcia, queviures, bancs, etc.

L’edifici del bar, a dalt té habitacions, com l’edifici de més a llevant. Però no veig els empresaris farmacèutics que l’altra vegada que vaig venir (amb en JS) eren per aquí. Aquesta vegada, no sé perquè, el tram de Ripoll fins aquí se m’ha fet molt curt. Bona senyal. I em trobo tant bé que ni penso en anar a l’església per veure si passa algun miracle. Allí m’hi he trobat amb una pau extraordinària que m’ha llevat els mals cada cop que hi he anat. En JS està obsessionat amb les 24 hores de Monjuïc i ara no ha volgut venir, pensant, sobre tot, que anem massa a poc a poc. Després d’esmorzar entaulats enmig de l’herba i a l’ombra dels lledoners, reprenem el camí del ferro. La C ens adverteix que si continuem pel camí principal arribarem a un cul de sac. Però aviat el track ens fa desviar a la dreta, avall, per creuar la riera de Malatosca. Després d’una rampa molt pendent (cimentada), passem més planerament per sota Can Coll, Can Janpere, i la Batllia, i emprenem un lleuger descens cap el riu Ter. De sobte, m’adono que no és possible creuar aquella massa furiosa d’aigua. La traça, la devia calcular per a ple estiu. Sort de la C que coneix el terreny i ens assegura que enrere hi ha una passarel•la d’uns 50 cm d’ample (però farà 1 metre justet) per on es pot passar amb dificultat. I amb por, afegiria jo. És un pont penjant molt bellugadís, però en tot cas és millor que arriscar-se a perdre peu al riu i mullar tot el que dúiem a les alforges. Cal recular uns 200 metres desfent el camí de baixada al riu, ara de pujada, i es troba un trencall estret en direcció al Nord que va a parar la pont penjant. Arriba a oscil•lar ben bé un pam en qualsevol direcció i ho fa continuadament. Suposo que els del Tibet deuen ser pitjors, però a mi ja em fa prouta basarda. Vaig sense les cales i recolzant un peu de tant en tant. Els laterals són només tres cables. Els companys van pedalant, però jo vaig més empenyent amb els peus que pedalant, segurament pel fato de les alforges. Les fustetes travesseres, per sort, aguanten bé i només deixen veure a esquitllentes la vegetació aquàtica i el riu. A l’arribar al puntal d’abans del tram final, m’aturo per poder fotografiar en P mentre baixa pel pont darrere meu. Emprenem després la direcció SE per darrere la colònia Llaudet fins la carretera, que seguim només uns 700 m. Allí emprenem la direcció Nord cap el Pont de Reixac, però abans d’arribar al pont ombrívol, en P i jo ens aturem a retratar una resclosa que arrebossa furiosa i fent molta fressa. Passat el pont, emprenen el camí de dalt (pista), perquè al de baix hi diu propietat privada (prohibit el pas). Però em costa una mica convèncer-los que anant per l’Urgell i el Reixac donarem molta volta. Darrere la prohibició hi ha senyals de GR. Deu ser que prohibeixen passar-hi cotxes que no siguin del coneguts de la masia. Cap problema. Passem un pontet per sobre el Torrent de Coll de Pal i emprenem una pujada forta però curta fins una cota que mantindrem fins al Marquès (820 m). Arribats a la primera masia sobre mateix de la pujada, després del torrent, el camí de l’esquerra ens duria fins Coll de Pal i Pardines. Nosaltres seguim planers per la riba Nord del Ter. La C, tot i anar força carregada, ens agafa avantatge. Arribem a una cruïlla que la C reconeix perquè li sembla haver anat fins a Ribes pujant pel ramal de l’esquerra. La confon amb l’anterior. El cas és que tenia raó que seguint endavant i passant per la Flocrà arribaríem des d’aquí a Sant Pau de Segúries estalviant-nos 1 Km de carretera. Però hauríem de pujar 30 m de cota. Una altra vegada serà. Agafem la carretera davant els Plans i cap a Cal Reputxó direcció a Sant Pau. Però a la primera corba després de la recta, ens adonem, en P i jo, que el S i la C no venen. En P va a esbrinar què ha passat. Triguen molt, ells i el P, i el tram que queda invisible, després que els haguem vist per darrera vegada al creuar la carretera, és molt curt. Resultarà que la C ha trobat uns ciclistes amics i s’han quedat allí aturats xerrant. La variant de la Folcrà ens hagués estalviat del cert 1 Km de carretera, però no haguessin trobat els amics. El cas és que la C es queixa que hi ha massa carretera fins a Sant Pau, però en S sembla recolzar-me a mi, que responc que no el veia clar el camí de dalt. La vall és ampla, glacial, amb el fons d’uns 400 m, planer i ple de pastures; i els vessants són plens de boscos força esponerosos. Fets uns 2 Km, arribem a Sant Pau de Segúries, que trobem canviat, com més apagat que quan hi passaven fent la ruta Laparra, tot venint d’Albanyà. Coneixem la font de la plaça dels arbres i n’aprofitem l’aigua, però esperarem a Camprodon per a comprar res. En P aprofita per treure diners a una oficna bancària. Passats 1.2 Km de recta, arribem al camí de la baga, però una barrera barra el pas per obres. Avui és dissabte, i el ciment ja està ben sec. Només jo dubto de passar-hi. Els altres estan molt decidits i faran bé. El camí està totalment cimentat i discorre per una baga amb freixes, roures i faigs. La pista volta els torrents de Can Peric, i el de Salelles i de Creixenturri, deixant amagada La Ral al fons de la vall, una mica al Nord del camí. En P i la Carme fa estona que estan parlant dels coneguts comuns del poble de Galícia d’on són llurs respectius pares. Crec que era en aquest tram on vàrem veure corniols de flor rosada (Aquilegia vulgaris) enlloc de blaves. Arribats sota La Teuleria del Sitjar (al torrent de Creixenturri), després d’aquesta carretera estreta cimentada molt ombrívola, unes tanques portàtils de ciment enormes barren el pas, però deixen una esperança de pas per la dreta. A partir d’aquí, ja no estarà cimentada la pista. Seguim recte. Passem sota el càmping de Can Beia. Hi ha força gent a peu, passejant. La Colònia Estebanell queda amagada darrere el bosc, però se’n veuen alguns murs. Segurament, amb en S devíem haver creuat el riu davant el càmping, l’altra vegada, perquè recordo haver vist bé els saltants i conduccions d’aigua de la colònia que en un temps havia estat dels senyors de Besalú, parents de ma mare i descendents de Guifré el Pilós i de Carlemany. Una cosina de ma mare es va casar amb el Trias de Besalú. Passat el pont de la Roca, hi ha una esplanada a la dreta amb carrils, però, amb l’experiència de la vergonya que vaig sentir al dur als meus amics de Jerusalem per una esplanada similar abans de Ripoll venint de Campdevànol, i no trobar sortida al final, cosa que se m’havia oblidat d’altres vegades de trobar-me sense sortida, ara evito arribar al final. Però resultarà que sí que n’hi havia de sortida, i bona. És la que agafen els altres tres. Quatre pedalades més i ja som a Camprodon. A la primera rotonda, en P s’espera al costat meu, però no s’adona que està barrant el pas a un gran autocar silenciós darrere seu. Les fan estretes les vies de les rotondes perquè no hi hagi la temptació d’aparcar-hi, suposo. S’aparta. Altres vegades ja l’avinguda de Sant Joan estava col•lapsada, però avui gairebé no hi ha ningú. Al final tiro a la dreta i agafem el carrer de Catalunya tot cercant la botiga de queviures que aviat trobem. La plaça del Carme em sembla petita i deslluïda. La botiga, en canvi, sembla haver guanyat llum, i ara ofereix menjar preparat per endur-se’n. En P aprofita per comprar-se un bon plat de macarrons.

CAMPRODON. És al Ripollès, vora la confluència del Ter i el Ritort, i al peu de la Serra Cavallera. Famós per les galetes Birba i pel barri de torres amb arbredes frondoses. El terme municipal comprèn també els nuclis de Beget, Bestrecà (deshabitat), Bolòs, Cavallera, Colònia Estebanell, Creixenturri, Freixenet, El Riberal, Rocabruna, Salarsa. Hi ha indústria tèxtil, de la fusta i alimentació (galetes Birba). Pastures, vaques, porcs i gallines. Cereals, patates i llegums, bolets. L’església de benedictina de Sant Pere data del 950. Als segles XVII i XVIII sofrí uns anys (7 en total) d’invasió francesa. Isaac Albéniz potser és el personatge més famós de la vila. El músic tenia una manera molt peculiar de saludar quan entrava en una reunió d’amics, “al cul us pixo a tots!”. Nasqué a Camprodon, el 1860. El Dr. Robert (alcalde de Barcelona), Joan Maragall i Juan Negrín hi estiuejaven. Joaquim Claret (escultor) hi nasqué el 1879. Hi ha uns 2000 habitants censats actualment a Camprodon. L’Hostal els Avets accepta de bon grat ciclistes (carretera a Molló, nº 3 - tlfn. 972 74 00 71). Però hi ha molts més hotels. Càmpings. Fonts.

Reculem i agafo el passeig (estret) de la muralla amunt, que ens a sembla impossible de pujar. Protesten, però m’avancen més de pressa que jo. De fet, no costa pas tant com sembla. Al capdamunt hi ha una esplanada, i una rampa comunica amb la carretera a Coll d’Ares. Demano a en S que faci una exhibició i pugi la rampa. Li sembla fàcil hi ho fa de gust. Els demés ho fem desmuntats de la bici. Curiosament, la carretera ara baixa una mica (cap al NE). Passem per davant l’Hotel del Avets. És una urbanització molt laxa i agradable enmig de gespes i arbredes. A ma dreta veig una casa que em recorda l’hotel on s’estaven els meus avis quan jo tenia un any i els varem venir a veure, però potser era a l’avinguda Maristany. S’assembla, però no hi veig la piscina vora la qual jugàvem a que la corda de saltar fos un telèfon, amb ma germana. Seguim la carretera cap el NE i, després del centre esportiu, enfilem la llarga carretera que ens durà a Coll d’Ares. És una pujada suau i continua. Deixem el càmping Planes de Xanturri a la dreta i després la carretera a Beget, també a la dreta. Seguim pujant cap a Molló, que trobem darrere nostre, a l’esquerra, després de passar tres clots (Cruanyes, Avellaneda, Font). He retratat la muntanya de Sant Antoni (de Camprodon) des d’aquí la carretera, abans de Molló. Els havia dit que Camprodon era el darrer lloc per a comprar menjar, i crec que no anava errat del tot. Si aquí n’hi ha de botigues, queden molt amunt de la carretera, al capdamunt del cul de sac del poble. Més amunt, la turmenta del Costabona ennegreix els núvols que ens amenacen. En S i la C ens esperaven estirats a terra a una esplanadeta al costat de la carretera, mig a l’ombra. Jo he hagut de prendre el ritme del P, per no deixar-lo sol. Una dona gran a Can Peiró ens assegura que no trigarem gaire a mullar-nos. Ella arreplega la roba estes per si de cas. Se senten trons de lluny. Però arribats al Ritort, que sembla ser sota la gola del llop, la carretera emprèn direcció a llevant i, per tant, ens anirem allunyant de la tamborinada. Hi ha camions de bestiar amb vaques que deuen fer la transhumància motoritzada. Aparquen els camions a la vora la carretera, anant molt a poc a poc. Al marge d’abans del clot de la Fonteta, en P s’atura a descansar, i jo a retratar un Orchis mascula ssp. mascula. No sé perquè, a la foto surt de color blavós quan a la realitat és vermellosa. Estem a 1360 m. Jo vaig cantant els guanys de cota, per animar (o no) en P. Hem deixat Mas Pla, l’Oliver i Can Pastoret a tocar la carretera, a la banda de baix. Just després de Can Peiró, que quedava a la banda de dalt, hi ha un restaurant. Després del Clot de la Fonteta, la carretera, sempre bona i suau, enfila cap a llevant ja el Coll d’Ares. Hi ha alguns gripaus aixafats (pels cotxes) i dissecats sobre l’asfalt. Això dóna idea de la humitat constant del clima aquí. Veiem de lluny el coll d’Ares com un pelat entre muntanyes boscoses i a l’esquerra de dues torres d’alta tensió. Els núvols s’allisen i li dic al P que podria ploure. Cauran quatre gotes, malgrat el pronòstic de la senyora i les amenaces dels núvols. Al coll hi trobem uns francesos. Un noi ros, amb barba retallada però abundant, em diu que és de Carcassona. Que amics seus han anat des d’aquí fins a Mentet per la muntanya, en bici. Que ell només ha anat de Bordeus a Carcassona, que és tot pla, 400 Km, en 3 dies. El senyor del darrere em pregunta quants Km hi ha fins al Pertús anant cap a Camprodon. No lligo caps, no penso en el túnel nou de la vall de Bianya o en la carretera de Coll Pregon. Els dic que per Olot hi ha molts Kms però no sé quants. Al jove li dic que, de Carcassona un amic meu de la universitat, coneix i va ajudar en Fert en les recerques que li van valer després el premi Nobel al Fert. Li dic que potser “Fert” vingui del “lemme des Savoie, sur l’écu: FERT”. Alguns ho interpreten com a “femina erit ruina tua”, però es pot interpretar també com a “fortitudo ejus Rhodum tenuit”. La paraula “écu” (escut) li sembla “no francesa”. Potser ara el que no és “revolucionari” ja no és francès. Diuen que al Canigó no hi ha gota de neu, que hi va caure pedra fa uns dies i per això es veia com nevat, però que res. S’ha fos tot. Aprofitem per dinar una mica. En S i la C ja fa temps que estan menjant. En S diu que, si comença a ploure gaire més, ens refugiem a sota l’ala de la teulada de l’alberg (o és només bar?) francès. Però no caldrà fer-ho. La carretera baixa força pel vessant francès. Al quart tombant, els dic que s’aturin, que cal agafar la pista a la dreta. La pista va flanquejant i baixant més o menys suau. Primer dóna vistes al Santuari del Coral (ermitage Nôtre Dame du Coral). És un alberg rosat. No s’hi fan serveis religiosos degut a una discussió entre el bisbe d’Elne i els propietaris descendents dels qui la varen rescabalar de la revolució. L’original data del 811 (Carlemany), però el gros de l’edifici és de 1690. El 1643 va passar de la jurisdicció del bisbe de Camprodon al d’Elne. Després del flanqueig pel Bac de la Guilla, ja es veu La Menera (=Lamanère). Són 2/4 de 4. Ens aturem a descansar al poble. La font és d’estil carolingi. L’església té pedres rosades a l’arc de la porta d’entrada. Com la de Marcèvol, però no deu ser tant famosa. Lamanère i Coustouges eren dos pobles als qui l’Eulàlia Andrés posava veu, com a tants de topònims que encara em sonen fins el cap amb la seva veu decidida. Era monitora meva al CEC, i es va casar després amb en Pep, un amic que després vaig fer a Campdevànol, quan ella era morta ja, de càncer. L’aigua de la font no té control sanitari, però jo n’hi faig amb el meu steripen. De fet, ja començo a tenir el ventre regirat, perquè fins ara no he esterilitzat amb ultraviolats l’aigua que he anat bevent de les fonts. Abans, havia trobat a faltar la comoditat d’anar sol. Qui està sol caga, pixa i fa el que vol. S’hi està especialment bé en aquest poblet del Vallespir.

LAMANÈRE. Segons la base de dades QUID, les mines eren de plom, argent, coure i carbó. A més, hi ha taller de pintures sobre seda i fàbrica d’espardenyes. És el municipi més meridional de la França continental. S’hi fan bolets, formatge de cabra i d’ovella. I s’aprofita el bosc. L’església de Sant Salvador o Sant Salvi és del segles XIV a XVIII. La festa major és el 3 d’agost.

El poble és un grupet d’una trentena de cases ubicades a uns 875 m sobre el mar. Hi ha una plaça una mica gran, presidida per un plataner, davant o una mica més avall de la font i de l’església. Els llambordins del paviment estan col•locats a l’estil romà clàssic, és a dir, fent unes arcades estirades a terra però que es poden veure superposades almenys de dues maneres diferents. Fem un pensament, i continuem la carretera cap el Nord. La C s’alleugera de roba. A les vores de la carretera hi ha Aster pilosus amb flors blanques. Té les fulles basals grans, lanceolades, romes, pectinades als marges. En S i el P van parlant de coses, mentre jo em quedo endarrerit i embadalit pel paisatge de boscúries de color verd clar, sota els cims arrodonits pentinats per la boira. Faig només una foto de Can Fabra (o Can Guillamou) i arribem aviat a Serrallonga. Suposo que aquí devia tenir el primer contacte en Joan de Serrallonga amb la seva estimada quan el cavall se li va desbocar (a ella). O potser era a Sant Hilari Sacalm, a la masia Serrallonga d’allí. El cas és que, en temps de Felip IV, el noble bandoler es refugià a França.

SERRALONGUE (Serrallonga). Hi ha vestigis (camps d’urnes) celtes prehistòrics, romans, visigots, carolingis, moros. Als segles XIV a XVII el castell fou dels Rocabertí. Pierre Talrich (1810-1880) destacà com a poeta. Darrere el poble, cap el NE, hi ha un petit oratori per a conjurar les turmentes. El poeta era l’amo del conjurador. L’oració escollida per allunyar la turmenta era aquesta: “Sant Joan, Sant Mateu, Sant Marc i Sant Roc, guardeu-nos de pedra i de foc. Sant Lluc, Santa Creu i Santa Bàrbara, no ens deixeu”. El Castell de Cabrenc data del 1086 i dominava el terreny de Costoja i de La Menera. L’església de Santa Maria data del 1018. El poble té uns 200 habitants.

La carretera continua cap a llevant i deixa el Mas Grau i després el Mas Sagué a l’esquerra. Des del Mas Sagué s’ha de veure una magnífica panoràmica, cap el Nordest, de tot el Canigó, però la boira alta ens el tapa. I ja enfoquem cap a La Forge del Mitg. Hi ha banderes romanes, conegudes com a catalanes, i fins i tot una del Barça. Són les 5 de la tarda. Un home em diu que la font és més amunt i l’hi agraeixo, però no li dic que no ens en cal d’aigua. Passat el pont, emprenem la direcció cap el Sud, en lleugera pujada cap a Sant Llorenç de Cerdans. Molt abans d’arribar al poble, de baixada, en S em fa notar que ha vist un rètol que indica càmping naturista, però no se’n veuen de nudistes des de la carretera.

SAINT LAURENT DE CERDANS. Té uns 1200 habitants. Agafa una franja de 650 a 690 m snm. Hi ha Les Toils du Soleil (una fàbrica tèxtil) i tallers artesanals, i un càmping. L’església data del segle XII. Els apartaments de la Gîte de France es lloguen per setmanes. Hotel Falgos (04.68.39.51.42). També hi ha habitacions per llogar. Farmàcia i banc.

Al final de l’avinguda Jean Jaurès, hi ha una botiga de queviures i, molt a prop, al cantó de dalt, la font pública, a la route du Bac. No sé si al final compren res o no. Hi ha melonets d’aquells grocs tan saborosos que es crien a Larache (Marroc) però aquí són molt cars (2.5 euros). L’aigua de la font és (non) potable. El “non” està mig esborrat. En S es fia d’un noiet molt moreno que sembla marroquí, per preguntar-li si és o no potable l’aigua. El noi diu que sí que ho és, la Font de les Escoles, sobradament. Des de les afores o des de dalt el poble, s’ha de veure una magnífica panoràmica del Canigó, però la boira alta ens el tapa. Continuem cap el SE direcció Coustouges. O sigui, de 660 passem a la cota 822 tot resseguint la riba Nord de la Quera, força per sobre la riera. Uns 500 m abans de Costoja, en S i la C acceleren i ja no van a 8 Km/h com fins ara anàvem tots a la pujada, sinó que arriben a anar a 10 Km/h. Els deixo que s’escapin endavant, perquè he de tenir cura del meu invitat en la seva primera travessa llarga. Quan en P i jo arribem al coll del poble, un ciclista de carretera, robust, que ens ha avançat en sentit contrari abans, i després en diagonal cap a dins el poble, ara finalment s’ha apartat cap el Sud vora on som, i no sembla pas tenir ganes de parlar amb ningú. Parlar amb la merda, per què? La gent que venen del poble també semblen defugir-nos. On s’hauran ficat en S i la C? En P suposa que tenen ganes de parlar i fer les seves coses i per això ens han abandonat, però jo crec que potser han seguit endavant, ja que havíem quedat de fer ruta fins a Maçanet de Cabrenys i després decidiríem.

COUSTOUGES (=Costoja). Poble del Vallespir, al Nord del Bassegoda. A uns 800 m snm (però el terme comprèn des de 400 a 1100 m). Només té uns 130 habitants. Llinda amb Albanyà (per la part espanyola). És a la confluència de les conques del Quera a ponent, el Riu Major a llevant i la Muga a migjorn. La custòdia romana tingué lloc almenys a partir del 200 d. C.. Visigots, sarraïns, francs i normands visitaren la vila amb més o menys bones intencions. Al segle X comprenia molt més terreny que ara, i depenia del comtat de Besalú. Església romànica (segle XII, sobre una primigènia del segle IV) de gres i granit rosa. Ovelles i cabres. Mina de coure. Sabates. Restaurant La Régalade. Castell de Pradells, del segle XV.

Resultarà que la C s’ha entusiasmat pintant l’església romànica i havia entès que la ruta s’acabava per avui a Coustouges. O ho havia entès malament o ho havia sentit malament. No ho sé. En C estava submís a ella perquè havien discutit una mica. Varen seguir després avall fins a Tapis, i allí varen intentar dormir, cosa impossible gairebé, degut a la festa nocturna que s’hi celebrava. Després, varen seguir per camins les rutes btt fins a Figueres per agafar el tren.

Nosaltres ara baixem de pressa per l’ampla i nova carretera. En P corre una mica més que jo perquè va en una bici molt bona, i quasi per estrenar. Ens aturem a Tapis perquè hi veiem un supermercat. Jo tinc la filosofia que més val atrapar el que veus, que no pas anar esperant fonts i botigues de queviures hipotètiques. La dependenta és molt morena, i de faccions molt arrodonides. És força amatent. Té un accent entre sud-americà i àrab. Compro un suc pel P i un per mi, i iogurts petitets bevibles. Fora, me’ls empasso d’una tirada, tots sis, davant la mirada astorada d’en P. La dependenta ens diu que amb la meva companyia tindré cobertura si pujo la rampa cap el poble. La veritat és que no en tinc ganes. Ja començo a creure en la separació voluntària de la parelleta, ja que, si volien esperar-nos, sabien com fer-ho, allí i aquí; i si haguessin tirant endavant, ja els veuríem a Maçanet. El paisatge cap el Sud es fa i esbatanat, i l’horitzó es desdibuixa de tant blanc com és el cel a la zona baixa. A les feixes del cantó de baix hi ha flors blanques (botges blanques); i unes de color groc molt pàl•lid (Helianthemum tuberaria), que no sé per què en diuen Herba Tofonera. Els terrenys aquests ho són de tofoneres, amb tòfones esgarriades també. El pare d’en Juanola m’hi va acompanyar a veure’n. I m’explicava que la vida de llenyataire i carboner era esplèndida, atemporal. La carretera GI-503 aviat passa al vessant Nord del riu d’Armera, i aviat arribem a Maçanet. Parem davant un galliner, a la cruïlla entre la carretera que continua cap a Darnius i el vial que duu al poble. Les gallines semblen estar esperant el pinso. Deuen ser les vuit. La C deia que hi tenia una amiga a Darnius que li faria gràcia veure. Mentre fem temps per veure si baixen o què, em miro el pols a l’estil tibetà. Marca el pols de fetge com el més intens, per tant deu ser que encara no han sortit de Coustouges. No recordo els altres ben bé, el de ronyò sñi, seria que han tingut un accident, però ara aquest pols està calmat. El de pulmó, el de cor i el de melsa indicarien dificultats progressivament, o millor, dit, dificultats només les indicaria el de melsa i el de pulmó voldria dir que ja s’ha posat en marxa i el de cor que ja són a meitat de camí. Al final sí, ens parlem per telèfon, solucionats els problemes de cobertura allà i aquí. Ella diu que ens estaven esperant al poble (Costoja), però que ja anaven a baixar una mica i que acamparien per allí dalt. Lo de “us hem estat esperant fins ara” ho ha dit en un to molt fals. Calmat, però fals, com sol fer ella quan menteix. Està clar que avui no ens veurem. Enfilem cap el poble el carrer de Sant Sebastià o carrer major.
MAÇANET DE CABRENYS. Té uns 600 habitants. És a l’Alt Empordà, al peu de Les Salines i la Roca Frausa. Etimològicament significa “pomerar dels Cabrenys”. Els Cabrenys eren els barons de Cabrenys, al Vallespir. A part el nucli principal, consta dels llogarrets de: Arnera, Les Creus, Les Mines, Les Salines, Tapis, Els Vilars i Oliveda. Destaca el dolmen de la Pedra Dreta. Com a personatge il•lustre destaca Pere Roure i Sabà. A http://www.massanetdecabrenys.com/arbres.html parla dels arbres monumentals del terme. Un altre estudiós del terme va ser Rafel Sot i Delclòs. Destaca l’hotel dels Caçadors (Mas Casanova), amb piscina, a la part de baix, sota la cruïlla de la carretera a Darnius. S’hi menja bé i abundant. El carrer principal del poble és estret i llarg (de Sant Sebastià) i té un forn de pa i una botiga de queviures i algun bar. Església de Sant Martí, del segle XII.
El carrer major és un carrer molt estret. A l’estil dels de Ciutadella, però recte. No coincideix res del que veig amb la imatge que tenia d’una avinguda curta amb plàtans davant l’església, i a un cantó un hotel (en un edifici també de pedra). Devia ser Cistella. Aquí, la senyora de la botiga de queviures (Quera) ens atén bé, i ens pregunta amb veu de contralt baixa d’on venim i on anem, amb curiositat sana. Diu que l’hotel de dalt va plegar, que ja feia temps que ho deien. Que hi ha el de baix, amb piscina, el dels Caçadors. En P li compra pa, una barra de mig. Ens acomiadem i intentem seguir una mica amunt per veure el poble, però, donada l’hora que és, enlloc d’anar a veure la plaça de la vila anem a veure només l’ajuntament, un edifici modern d’un estil no definit encara. Després reculem com podem cap a la carretera i enfilem la direcció a Darnius, de moment. Hi ha algun mosquitet i fa una mica de calor. Passat el Pont del Rinadal, a 1.3 Km del poble, deixem la carretera principal i enfilem una pujada de moment forta, per una carretereta local per on no passen cotxes. Hi ha sureres arreu. Es veu cap el nord la muntanya del Castell de Cabrera. Flanquegem el Clot de Can Sunyer, i després el més frescal de Can Castell. En P es deleix per acampar ja. Però ací baix hi ha mosquits, i més amunt no hi haurà espai encara. Un trencall indica cap a la Mina d’En Negrín. En P interpreta que deu ser on va amagar la documentació al fugir d’Espanya. Quan arribem al pla, sí que hi veig un racó pla espaiós entre les alzines. Donem la volta més enllà fins a apropar-nos al pla. Decidim acampar aquí. Ja fosqueja. Se senten les campanes, que jo, de moment, interpreto que són les de Can Barris; però no, seran les del poble (la Vajol). No hi ha font, però tinc les cantimplores plenes. A més, tenim suc de fruita. No hi ha mosquits. No fa vent. Jo he descobert un amagatall entre els blocs de granit i sota les alzines que em sembla perfecte per fer-hi el bivac. En P prefereix posar la seva tenda, més ampla, al mig del trencall que acaba en cul de sac, una mica ja herbós, que devia endinsar-se al bosc només per a fer-hi llenya. Jo miro de muntar la meva tenda i, quan he acabat, vaig a intentar ajudar-lo. No ha tingut temps d’aprendre com es munta, després de comprar-la ahir. Al final, ens en mig sortim. Jo no trobo les tovalloletes ensabonades que he tingut suara a les mans. Duc tanta cosa que m’és impossible ara trobar-les. Ens disposem a dormir, amb el mínim de roba possible, ja que fa molta calor. Jo duc un coixí fet per mi, de retalls d’escuma, i que no anirà malament. He deixat els dos inflables perquè em sembla que no van tan bé. Potser el de Decathlon posat longitudinal iria prou bé. Una altra vegada serà. Aprofito per trucar a ma mare. Ja l’havia trucada a La Menera. Diu que ja pot caminar bé. La nit és tranquil•la i puc dormir. Hem fet 110 Km que ja està prou bé.
Essent demà, a les sis em desvetllo, perquè ja clareja i se senten molts ocells, una mica llunyans. En P encara voldria dormir més, però jo m’avio a desfer-ho tot i a plegar-ho tot. Esperem tonrar a esmorzar a La Vajol. Mentre ell acaba d’arreplegar-ho tot, jo dono un voltet a peu. Veig Quercus subpyrenaica i alguns que em semblen més Quercus lanuguinosa var. suberoides, potser hibridats amb Q. cerrioides i per tant, serien Q. leopoldoi. Enfilem el pla cap a llevant per la pista, i ens adonem de seguida que som i érem ja a La Vajol. En P diu que ha vist un rètol indicant cap a la Font de Sant Silvestre. Seguim el carrer principal asfaltat, cap a la part de dalt del poble. Allí, no sé per què, agafo el carrer de ponent que duu cap a una font, crec que la d’Amunt, al SW del centre del poble. Però la font raja com un desaigua d’una mina, gairebé a cel ras, sense paret vertical a la sortida només la base, de pam i mig. No m’inspira massa confiança i no pot pas a ser la que recordo vora els contraforts de l’església. Donem el tomb al poble en el sentit de les agulles del rellotge i pel Nord, ara sí, entrem en la bona direcció, pel carrer nou, fins la plaça de l’església. Una mica més avall, hi ha la font amb un mural de rajoles de València grogues, amb el croquis dels camins i els masos del terme municipal. Els contraforts apareixen més amunt, i en realitat són una escala molt pendent que duu al campanar. Més amunt, a ma esquerra, trobem Ca la Conxita. Ella ens ha vist des del capdamunt d’unes escales d’una casa i ha baixat a obrir la botigueta. És espavilada com un gínjol. Ens dóna un fulletó amb els camins de btt dels voltants, de Massanet a Figueres. En P compra unes galetes que en diuen teules aquí. Són les famoses teules de l’Empordà. Ell s’atreveix a comentar-li que hem dormit a la vora el poble i que hi havia aranyes per terra. “A la muntanya ja se sap, hi ha de tot— respon ella amb l’accent de muntanya de Girona. Diu que a la mina d’en Negrín hi ha anat gent amb detectors de metalls a veure si trobaven l’or del Negrín, l’or del camió que no va anar a parar a Rússia. Però res. La mina havia estat de talc.
LA VAJOL. Municipi de l’Alt Empordà, situat a uns 545 m snm. Mines d’esteatita. Pas obligat dels emigrants que fugien d’en Franco acabant-se la guerra. Entre ells: Companys, Negrín, Azaña, Aguirre. Hi ha suredes i castanyers. Vaques i cereals.
En P crec que aprofita per prendre un cafè amb llet a la taula que en un moment ens té parada la Conxita. Havent estat seient una bona estona ací, ens comença a envair la mandra. Els tocs de campana del campanar ens recorden que el temps va passant. A mi m’ha cobrat lo just, per la xocolata i el suc de fruita, però a ell potser li ha inflat el preu. No sé perquè, se li ha ocorregut parlar en castellà ací. Emprenem la marxa, tot i pensant que la pujada que resta fins el coll de Manrella serà molt pesada. L’altra vegada se me n’hi va fer molt de feixuga. Però ara no fa calor i tot just acabem de començar a pedalar avui. Hi ha algun mirador de fusta on en P puja per veure si fa alguna fotografia més espectacular que les meves de peu pla. El vaig esperant mentre m’endinso per l’ombra verda sota els castanyers. Arribem més aviat del que esperava al coll de Manrella. Aquesta vegada, la guàrdia civil ja baixava per la part espanyola quan ens han vist pujant de La Vajol. En P diu que hi ha un tractat que els permet endinsar-se uns 30 Km a França, com als carters, i que és recíproc. Però els francesos no l’aprofiten. El monument a Companys és buit, sense additaments festius. Baixem per la carretereta sense asfaltar, pel vessant francès, cap a Las Illas. Arribats a la cota 682, deixem la pista que ens duria a la primera urbanització (la de llevant) de Las Illas, per emprendre una pujada cap el NE. En P protesta creient que la pujada serà forta. Però després s’alegra molt de veure una fageda espectacular. Els arbres són grans, i lo més estrany és que els troncs se separen i es fonen més de dos cops, i agafen formes que recorden figures hominoides. Hi ha alguna roca gran sota el bosc, —en P hi puja—, i cap a ponent hi ha una freixeneda amb saüquers. Som al Nord del Puig Forcat i això és el Bosc de la Torre. Després d’una bona estona (8 minuts) gaudint de l’espectacle, seguim avall, tot i pensant que només per això ha valgut la pena venir fins aquí. Passem pel Mas Nou, on un home jove i uns nens tots rossos ens miren mig amb desconfiança, mig amb curiositat. Al final, el gos ens borda des de lluny. Seguim la pista cap a llevant fins el Coll del Portell. Allí veiem Espanya, per un forat entre les alzines. S’hi veu un rètol de prohibit circular cotxes i motos. Seguim per la part francesa la pista cap a llevant fins el Puig de Calmelles, i després, cap el Nord, cap els colls del Teixó i dels Pomers i del Priorat. Apareixen ja les sureres. A mitja baixada, abans de les Les Carboneres, dubto si agafar la drecera que tenia marcada al track o donar la volta fins la casa i després virar a llevant. En P vol fer la costa fàcil. La casa sembla abandonada. Després, la pista retroba, ja virant una mica cap el SE, la drecera per on pensava baixar jo. Hem fet un flanqueig després de Les Carboneres amb una lleugera pujada. Després la pista ja baixa. Quan comencem a agafar una mica de velocitat, trobem els nens del Barders. Un noiet amb rínxols ben rossos, que no deu tenir més de 8 anys, s’alegra de veure’ns, ens somriu i ens mira a la cara, a la vegada que ens a saluda amb les dues mans i ens deixa passar l’un per la seva dreta i l’altre per la seva esquerra. Té els ulls molt grossos, de color blau/verdós una mica apagat. De gran, serà un home atractiu i amant de les dones. Seguint una mica més cap a l’ESE, trobem el coll de Panissars amb una torre defensiva d’estil macarrònic, per a mi, o encantador, per a en P. Hi ha un cementiri militar (del segle XVII i més endavant) al mateix coll; i una mica abans, o més a ponent, unes ruïnes d’una fortalesa que resulta ser romana (dedicada a Pompeià). Estem al llindar amb Espanya. Des dels Barders, ja es veia la fortalesa grandiosa, ampla i encimellada de la Belleguarde. Hi anirem pujant per una pista asfaltada. Quan som a 100 metres de les muralles, optem per baixar cap el Perthus, tot i que al P li hagués fet gràcia visitar la fortalesa, de perímetre pentagonal, una mica més allargada envers el SW. Emprenem la baixada d’un 15% de pendent cap al Perthus. Es veu el monument piramidal de la vora l’autopista “la catalane”, la frontera, i els cues de cotxes tant allí com a la carretera nacional. Hi ha botigues. Passem per entre les casetes del poble i, a l’arribar al pàrking que queda a la dreta de la baixada, creuem la carretera (amb les cotxes parats) per agafar la carretera a llevant, la que va per la baga de les Alberes. Passa per sota el pont faraònic de l’autopista. Les columnes són en secció de doble T capicuada. Entre les dues direccions hi ha reixes per evitar que els objectes puguin caure a baix. S’hi veu un hortet ben arranjat allà baix de tot. Els pilars potser fan 60 m d’altura.
(LE) PERTHUS (Pertús, Portús). Apart de ser un pas o coll (de Panissars), és el nom del municipi corresponent, a la part francesa. En llatí vol dir pas estret, tot i no ser-ho massa. Pertany al cantó de Ceret (Vallespir). Té uns 600 habitants, però és molt petit (4 Km quadrats). La Jonquera n’és la rèplica a la banda espanyola. Part del municipi del Perthús és a la banda espanyola (voltants de la fortalesa de Belleguarde). El castell fou erigit al segle XVII (1688) sobre una torre de vigilància del segle XIV. L’any 218 a.C. Hanníbal creuà el pas amb els famosos elefants camí de Roma. Visites guiades de Belleguarde, de juny a setembre, a les 11 a les 15 i a les 17 h. Hi ha pous que alberguen fins a 800 m cúbics d’aigua. Ruïnes d’un monestir del segle XI, al costat del cementiri militar del segle XVIII, amb vestigis del monument romà a Pompeià, calçada romana i fortificacions modernes (búnkers) abandonades, al coll de Panissars.

La carretereta D-71 continua solitària. Baixen alguns ciclistes francesos, la majoria cap al Portús, en bicis de carretera. Trobem dues fonts ben arranjades al marge de dalt de la carretera. La primera, molt a la vora el Pertús. Crec que es diu de l’Auguste i és uns 380 m passat el pont de l’autopista. L’altra és a 42°28'6.52"N 2°52'33.07"E (segons les coordenades de Google Earth), o sigui, 370 metres més enllà de la primera font, i a 360 m snm, precisament on el Mapsource marca ruïnes. O, dit d’una altra manera, a uns 50 m a llevant de la línia que del Mas de la Comtessa baixaria cap al Nord, al creuar la carretera. Seguim carretera amunt i comencen a caure quatre gotes. Just passat el segon barranquet abans del Mas Noguer, ens aturem a menjar cireres. Són d’un cirerer silvestre, petites, mig vermelles mig grogues, però força bones o dolces. Serà el darrer plaer abans no comenci a ploure de veritat. Mirant enrere, a la baga es veuen troncs secs de castanyers afectats per alguna malaltia o per les sequeres d’anys recents. Passat el Mas Noguer, la pluja es va intensificant. Deixem una pista que puja a la Collada del Pla de l’Arca. I, després, el trencall asfaltat que duria a Sant Joan de l’Albera i donaria el tomb altre cop cap el Portús, com encerclant pel Nord la conca de la riera de Roma. Abans del Mas Grau, deixem aquest trencall i emprenem la pujada cap el SE. Després, deixem els trencalls cap a Sant Martí de l’Albera i seguim sempre la carretera principal cap a Coll de Rat i, finalment, el Col d’Ouillat, ben anunciat de fa uns quants quilòmetres. A la raconada del torrent que baixa del Roc dels Tres Termes cap a ponent, ens hem aturat a posar-nos més preparats, és a dir, a tapar les alforges amb plàstics. Jo he volgut inspeccionar el petit túnel de desaigua sota la carretera, i que era ple de fullaraca de faig. Però m’he ensorrat, a més de a dins la fullaraca seca, a dins l’aigua freda que m’ha empapat les sabates. M’en desdic de refugiar-m’hi. La manta tèrmica que duia a la ronyonera és inoperant, perquè s’esquinça al desplegar-la. En P l’aprofita per fer-se més vistent, posant-la sobre les alforges. Jo hi he posat l’estoreta d’escuma i alumini, que he fet servir com a terra sota la tenda. Amb la pluja intensa em vaig acovardint, però en P sembla que amb les dificultats creixi, especialment amb la pluja. Es posa una bossa de plàstic de brossa industrial, adaptada amb uns forats, com a capelina a sobre la jaqueta teòricament impermeable. Intento fer bones fotografies de la boira amb els troncs dels faigs robustos i molt ramificats de fons, però, en definitiva, les hauré d’esborrar perquè semblaran més un plat brut de nata que res mes. En la realitat, la visió era fantasmagòrica, però res, no ho podré immortalitzar. Arribats al Col d’Ouillat (936 m snm), dubtem si anar a prendre alguna cosa calenta. Però la pluja no pararà i, si ens refredem, la “rentrée” pot ser molt desagradable. La boira pixanera ens deixa veure uns pins molt alts que en P identifica com a Pinus radiata, però que jo sóc incapaç d’identificar. És de dia, però sembla que sigui de nit. Continuem, doncs, amunt i, acabant de flanquejar la propera valleta, dubto si anar amunt a la dreta, cap el Sud, i per on diu que està prohibit circular, excepte les autoritats militars. Però aviat m’adono, pel track al gps, que no és per aquí. Aquest és el trencall que puja al Puig Neulós. De què serviria pujar-hi per veure una boira tan o més espessa que la que ja veiem? Continuem endavant per la pista, ja sense asfalt, cap a llevant. Acabada la volta al peu del Puig Neulós, deixem la font de la Tanyareda a sobre la pista, i unes vaques que més aviat s’espanten de les nostres bicicletes. Som a la part més meridional entre el Puig Neulós i el Puig de Pradets. En P veu un guillot i jo només l’albiro un instant. Té el pel de color marró fosc. Deixem la font de l’Orri, al peu i al Nord del Pla del Fum, després de trobar el trencall cap a la Vall Hereuse que ens duria a Sorèdes, Argelès i Banyuls per la plana, però ja fora del mapa gps detallat. El sistema garmin sembla incompatible amb l’evadeo francès. Acabem de donar el tomb seguint la pista al peu del Puig de Pradets i arribem inesperadament al coll dels Tres Faigs a 1034 m snm (on sembla que només en queda un de gros) i on s’acaba la pista. S’ha acabat lo bo. Hi ha algun cotxe aparcat. Ens “aixopluguem” sota el gran faig, però no aconseguim trobar cap zona seca. Algunes zones de sota el gran faig són especialment més plujoses, com si el sostre tingués goteres. El track em marca que cal girar a la dreta, però això cal interpretar-ho com que cal continuar recte una mica a la dreta. Les corbes de nivell hi són en pantalla, però d’una ullada ràpida no et diuen si has de pujar o baixar. Intento pujar a la dreta pel prat, però de seguida veig que ni la direcció ni l’ascens són correctes. Caldrà continuar i baixar pel camí. I fixant-mi més, escateixo que sí que cal baixar. Primer baixem cap el SSE i SE fins a 1020 m snm. Després, cap a l’E fins a 995 m snm, de moment per dins la fageda. Serà un camí que durant 7 Km martiritzarà al P, no acostumat a les “petites boutades” de Monsieur Véron, l’autor de la guia que seguim, “le Raid Pyrenéen vtt”. A partir de la cota 995, la fageda s’obre i comencen els problemes de veritat, perquè la cosa està “très embroussaillée”. Hi ha aranyoners i grèvols petits que fan impossible el pas de les alforges. Les falgueres tampoc faciliten gaire el pas. Intentem cap el Sud i SW trobar alguns passos més oberts. Potser hauríem d’haver intentat anar més avall. Perquè al cap i a la fi hem d’anar a parar a la clariana a 980 m snm. Al fondal al Nord del Coll de la Massana ja som a 970 m snm, i hi comença un altre cop la fageda. Emprenem un lleuger descens cap a l’ESE fins al Nord del Coll de la Carbassera. Però el darrer tram ja és en direcció NE cap el Coll dels Terrers. D’aquí comença una pujada pels prats i per corriols poc marcats, llevat de per les marques del GR. Algunes vaques ens miren ara ja més ataràxiques. Arribats a la cota 940, donem el tomb als flancs septentrionals herbosos del Roc de Santa Eulàlia. Baixem una mica fins a Coll de Pal (888 m snm), ja resseguint la carena de les Alberes sempre cap a llevant. D’aquí ens espera una forta pujada, sempre empenyent la bici, pels prats, fins al collet (961 m snm) entre els dos pics (meridional o major i septentrional o menor) del Saltfort (o Sallfort), sempre cap a llevant. Si el que hem passat fins ara era dolent, ara comença lo pitjor. En P segueix bé les marques del GR (dues ratlles contigües una blanca i una vermella) que baixen directe cap avall, cap a llevant. Baixem ràpid fins la cota 930 i aleshores ja virem cap el Sud i després al SE per entre pedrissars i esqueis. A tot el Pirineu hi ha una tendència a fer passar els GR per roques perquè així els és més fàcil pintar les marques que no pas si les haguessin de fer als prats. Plou i les capelines i les proteccions de les alforges s’esquincen. Des d’aquí es veu bé el Serrat de Castell Serradilló que baixa cap al ENE fins el coll de la Vallòria, on agafarem ja la pista cap a Banyuls. Més al Nord veiem la torre del castell de la Massana culminant una muntanya piramidal que em recorda la Torre del Mir. I una mica més a llevant una muntanya de cim allargat planer coronat per un castell menys vistent, el Madeloc. A la plana ja es veu el mar amb la llacuna de Leucata al Nord i, terra endins, una de més petita, abans de Perpinyà, la de Vilanova de la Rahó. Baixant passem per sota un auró (Acer campestris) a 565 m snm, molt gran i ombrívol, una mica a la banda de migjorn de la carena. Arribats a la cota 540 del Serrat de Castell Serradilló, el camí ja es posa de la banda del Nord de la carena i es fa una mica ciclable, aprofitant l’arranjament antic per una canonada d’aigua. Deixa de ploure ja. Hi ha alguns murets de contenció i tot. Fins i tot en P va a estones muntat a la bici. El camí és molt marcat i emprèn a vegades el NE, a vegades l’E, i a vegades el Nord. Ja veiem la pista gran de baixada però farem un flanqueig cap a llevant per anar a reunir-nos amb ella. Un cop a la pista pugem uns pocs metres cap a llevant fins el coll de Vallòria a 416 m snm i d’allí baixem cap el NE, Nord o Est, deixant la carena principal al Nord o a ponent. La pista és bona i la pista baixa força flanquejant les dues conques de la riera de la Vallòria, i arriba al Coll dels Gascons (385 m snm) on agafem ja la carretera asfaltada cap el SE que ens durà fins a Banyuls per entre “vigneobles” de parres petites entre murets ben arranjats, i tot molt ben desherbat. La carretera posa a proba els frens a les corbes (especialment als cinc revolts tancats). Ja es nota l’olor del mar, i cada cop més. Fins i tot se senten algunes sirenes de vaixells. Arribats a la primera rotonda al pla, en P voldria seguir per l’avinguda Ruy Malé, per la carretera principal, a la dreta. Si seguíssim aniríem a parar al mar pel camí millor pels cotxes i, per tant, més transitat. Clar que, abans de passar per sota el tren, podríem anar a la dreta a casa en Fert, davant el segon pas zebra, però no hi deu ser. Ara, després d’estar-se per la UAB, on en Fontcoberta li va fer atorgar el títol de doctor honoris causa, arrel de la concessió del Nobel de física i de les seves col•laboracions amb la UAB sobre les propietats espectaculars de la capa ultrafina de metall que va servir per fabricar els discs durs de més capacitat, ara ja deu ser un altre cop a Paris fent recerques sobre els spins dels electrons.


BANYULS-SUR-MER. (=Banyuls de la Marenda). Marenda vol dir maresma (=marisma, en cast.). Vinyes (amb 6000 Km de murets). Hotels: Fanal (0468 88 00 81). Les Pêcheurs (0468 88 02 10), Manoir (0468 88 32 98), Canal (0468 88 00 75). També lloguen habitacions d’hostes (0468 88 51 13, 0468 88 32 51). Ermita de la Sallete (segle XIX) a 200 m snm. Rectoria (segle XI). Costa poc urbanitzada (reserva marina). Càmping municipal. Oppidum romà al Puig del Mas. Museu Maillol (escultor). Port, activitats subaquàtiques. Centre de talassoteràpia Marie Curie & Aragó.

Tirem enrere cap a la rotonda un altre cop, i seguim la traça del gps per entre carrers de vianants que parlen un català molt especial. Per la rue Jules Ferry, creuem per sota el tren. Després, anem a parar a la rue d’Eduard Herriot que desemboca a la d’Antoine de Saint-Éxupery. I d’aquí gairebé directament a l’avinguda de Fontaulé, o passeig marítim, o D914. Hi ha moltes banderes catalanes (o romanes). El mar està plàcid. Hi ha força cotxes. Però ningú protesta de les nostres bicis que es veuen molt. L’escena sembla encantada com a càmera lenta, tot i que anem el més de pressa que podem. Són les set de la tarda i el darrer tren surt de Port Bou a les vuit i mitja. A França hi ha vaga de trens per protestar contra les mesures laborals de Sarkozy. O això diuen. Si no vaig errat el que abans era capitania naval ara és un centre de talassoteràpia que s’anomena de Marie Curie, la radiòloga, amb un laboratori dedicat a Louis Aragó, l’astrònom. Sí, el que li va preguntar a Isaac Newton qui havia fet allò (el model de planetari que es movia automàticament). I va obtenir la resposta lacònica i humorística del matemàtic: “s’ha fet sol”, ja que sabia que Aragó era agnòstic, essent ell molt creient. De Banyuls a Port Bou deu haver-hi uns 20 Km. La carretera puja a cotes de fins a 120 m, després de Banyuls, o de 160 m, després de Cervera. La vista sobre el mar i la costa és bona, tot i que no fa un sol fort. Les entrades i sortints, l’espadat vora el mar, l’herbei sec o les vinyes arrapades entre murets, tot domina sobre la incomoditat d’haver de pedalar amb cotxes, que tampoc són masses. A ¾ de 8 som al port de Cerbère. E P s’entreté en una font rentant la seva bicicleta. Pugem la darrera pujada fins el coll de la frontera (Coll dels Belitres). Una mica abans, hi ha la garita dels carrabiners amb algun vidre una mica esbotzat. Gràcies a Déu no hi ha policia. A la baixada, en P aprofita per fer més via que jo. Voldria parar a fer fotos, però és molt tard. Un rètol extemporani anuncia que som a Catalunya, com si el Vallespir no fos Catalunya. Arribats a la rambla de Catalunya de Port Bou, en P tira a la dreta perquè diu que ha vist un rètol que indicava cap a l’estació. Jo no l’he vist, però me’l crec. Per sota un túnel descomunal anem a parar a l’estació, sí, estació de mercaderies i prou. Cul de sac, doncs, i enrere.


Preguntem. En ziga-zaga pels carrers de la vora l’església, diuen que hi anirem a parar, però caldrà pujar unes escales (estretes). Al final arribem a l’hora. Només 10 minuts abans de sortir el tren. Quan acabem de comprar el bitllet, el tren ja arriba a la via i hi podem pujar. Si haguéssim fet tard pensava agafar la carretera fins a Llançà i anar a dormir vora la Font del Xai i l’endemà agafar qualsevol tren fins a Barcelona. Primer fiquem les bicis en un office normal. Però, quan puja un noi moreno una mica coix, amb un gran paquet que l’ajudo a hissar — deu ser una aparell d’aire condicionat—, aleshores ens adonem que hi ha un espai especial per a bicis més cap el Nord. Baixo i torno a pujar per l’altra porta, mentre en P es desplaça pel vagó. A ell les alforges estretes li ho permeten. En P m’invita a unes barretes energètiques i a galetetes de sèsam. Darrera nostre, cap el Sud, hi ha un noi negre de faccions amables i belles, molt tranquil. Després puja un altre, a Figueres, acompanyat d’un noi molt blanquet. Riuen i riuen de coses senzilles, sense malícia. El noi negre parla un català perfecte. Volen anar de festa per Barcelona. Es deleix per alguna cosa que fa pensar en el sexe, ja que va fent uns moviments amb les mans com si acaronés enèrgicament el penis, mentre xucla aire amb la boca com fent bombolletes amb la saliva. En P està seriós perquè no ha paït ni pairà mai la maltempsada del camí de cabres de 7 Km que li he fet fer. El revisor és un home alt i atlètic, molt seriós. Es fa acompanyar per dos guàrdies jurats que ja tinc vistos d’altres viatges en aquesta línia i de la mateixa estació de Girona. L’un, o és calb o està rapat al zero, i l’altre té rínxols de cabell negre. En un moment donat, els dels rínxols se’m queda mirant fit a fit; no sé si com a potencial agressor o potencial víctima. El noi de l’aparell d’aire condicionat sembla amagar-se al lavabo, però en surt abans que els guàrdies vagin a un altre vagó. Mentre ell era amagat, se n’ha parlat molt del fatu allí darrere; però, un cop n’ha sortit, sembla com si hi hagués hagut pau. El revisor triga cosa de deu minuts en donar dos bitllets a una parella. Truco al S per veure si han agafat el tren a Figueres, però no responen. El tren és un regional, però corre que Déu-hi-dó. Amb tot, no arribem a les deu i mitja, sinó gairebé a les onze. En P ha volgut baixar al passeig de Gràcia, per anar en tren fins a casa seva. Però jo he preferit baixar a Sants, per anar-hi en bici. Pujant pel carrer major se sent l’aroma dels til•lers en flor i l’aire és net, perquè el paviment és nou. Més amunt, la pedra del terra ja està bruta dels camions de la Barcelona-Neta, i el terra fa pudor a suc de deixies podrides. Arribo a casa amb gana i amb ganes de dutxar-me. Fan una pel•lícula del darrer tsar a la televisió, i ma mare me la fa veure. És fictícia, sense escenes reals. Em passa com quan estudiava a Sant Joan de Déu, que les coses que sé estan errades allí, i les que no sé me les expliquen d’una manera que no me les acabo de creure. A mitja nit, sento una mica d’olor de tabac ros, perquè he deixat la finestra de l’habitació una mica oberta. Enrere queden els vols dels voltors i de les àguiles, i els espais de llibertat.


DE PORT BOU A LLANÇÀ
Aprofito d’un cap de setmana que passo a Llançà per fer el trajecte que faltava en bici, de Port Bou a Llançà. Per la carretera no té pèrdua. Hi ha dues opcions però, passar per dalt el cim del Coll del Frare, per la carretera antiga, o bé agafar els túnels nous, que són de bon passar. Els túnels s’agraeixen si tens pressa i també si fa tramuntana. Aproximadament aprofiten la cota 100, mentre el coll queda a uns 200 m sobre el nivell del mar. No hi ha massa bones indicacions a Port Bou cap a l’estació. Està indicat al capdavall del passeig d’Enric Granados (Km 3, 6.5 m snm), com a “centre ciutat”, ja que la indicació de FFCC (mercaderies) duu per la Rambla cap on varem anar a parar amb el P, per un gran túnel a l’estació de mercaderies de RENFE, que no té accés als trens de viatgers. El passeig d’Enric Granados, més amunt, pren el nom de carrer del Mercat. Té Plataners i sembla una rambla, però és més estret (8 m) que la autèntica Rambla de Catalunya a Portbou (30 m). Puja en direcció a ponent, una mica desviat cap el Sud (20 º) i acaba en una escalinata que mena a l’estació. Però a l’estació s’hi pot arribar sense escales anant des del peu d’aquestes escales cap el Sud pel carrer de Claudi Planàs. Un inconvenient teòric és que un rètol adverteix, abans d’entrar a la zona d’andanes, que hi està probiti circular, excepte als vehicles policials. Sortint de l’estació podem agafar el carrer que de pujada era contra direcció, el de l’escultor Frederic Marés (nat a Port Bou el 1892) per baixar ara fins a la carretera.

PORT BOU. És el municipi més septentrional de la Costa Brava. Segurament el nom deriva de •port amb pou”. L’estació del tren hi és des de 1872. El poble es va anar formant al peu de l’estació. L’edifici actual de l’estació data de 1929. La població no s’ha expandit (700 m d’ample a dalt x 300 m de fondo fins el mar, en una costa força pendent) i ha conservat força el caràcter de poble, sense urbanitzacions. Colera, un antic municipi, es va agregar a Portbou des de 1885 a 1934. El llidar fronterer amb França passa una mica més al Nord de la Punta de l’Ocell, vora el mar, i, terra endins, pel Puig de Crevera (192 m snm), Coll dels Belitres (165 m snm i per on pasa la carretera), Coll del Frare (236 m snm), Puig de la Farella (364 m snm), Quer Roig (672 m snm), Coll del Suro (539 m snm), i Coll dels Tarabaus (624 m snm). Aproximadament, a partir d’aquest indret el terme de Portbou deixa de ser frontera amb França i ho és amb el terme de Colera, cap el SE, per la Serra de la Balmeta, amb el Puig de l’Ossetera (558 m snm) i després, cap a llevant, amb la Serra del Socarrador, amb el Puig del Falcó (372 m snm), el Coll del Frare (205 m), per on passa la carretera, i el Puig del Claper (232 m snm) ja sobre el mar. Hi ha, doncs, dos colls del Frare, un al NW (236) i l’altre al Sud (205) del poble. A Portbou hi ha port esportiu, embassament (200 x 40 m) a la riera (a uns 2,7 Km a ponent de l’estació), mercat municipal, botigues, bars (Tiburcio), teatre, local d’associacions, centre cívic (Herrero), llar d’infants (Barrufets), escola de primària CEIP Sant Jaume, farmàcia, bancs, queviures, i molt de mar (badia) i tramuntana. Església vora l’estació, projectada per Joan Martorell (1879). Dolmen (Farella). Un personatge de la vila fou Frederic Marés, el famós escultor. Hi nasqué el 1893. (Morí a Barcelona el 1991). Va estudiar a París i a Roma. Endegà restauracions i el propi museu (vora la catedral de Barcelona). S’especialitzà en escultures clàssiques i religioses. Una escultura seva (“nen amb peix”) es pot veure al capdavall del carrer que du el seu nom, a la confluència amb el passeig d’Enric Granados. A l’església, la verge és d’ell també. Un segon personatge fou el filòsof i historiador alemany Walter Benjamin. Hi morí el 27 de setembre de 1940. Una escultura (de Dani Karavan) al poble i un panell al peu del Quer Roig el recorden. Un tercer personatge és Fabià Estapé, famós rector de la universitat de Barcelona (1969-1976). Hi nasqué el 1923. Advocat i economista, col•laborà, en el pla de desenvolupament del govern de l’estat, amb Laureano López Rodó (1971-1974). Durant la transició simpatitzà amb Comissions Obreres i amb el PSUC. També amnb l’alcohol. Ha escrit almenys una dotzena de llibres de caire històric i de perspectiva econòmica i ha participat en moltíssimes tertúlies radiofòniques i televisives. Un quart personatge de Port Bou és Maria Mercè Roca. Hi nasquè el 19 de juliol de 1958. Ensenyà català. Ha guanyat diversos guardons literaris. Ha escrit nombrosos contes, novel•les i també algun relat per a televisió (Secrets de Família, Rosa). Diputada d’ER. http://www.escriptors.cat/ autors/rocamm/ Finalment, Paula Ribó i Elisabet Bargalló (nascudes a Port Bou l’1 de juliol de 1998) són actrius de doblatge (infantil).

Pujant la carretera agafem un doble revolt o essa per dins el poble i després, ja havent-ne sortit, dues corbes a l’esquerra i una la dreta. Quan al Km 4, i a 53 m snm, la carretera emprèn la direcció al SE, podem optar per seguir pels túnels o per agafar la carretera antiga que passa més vora el mar i s’enfila fins el Coll de Frare (205 m snm). Tres bucles i 100 metres de desnivell i ja hi serem. Normalment hi circulen ben pocs vehicles, tot i que els de mercaderies perilloses haurien de fer-ho per aquí enlloc de pels túnels. Al coll i pels voltants, sobte veure-hi Fonoll Marí (Critmum maritimum) tan lluny del mar. D’aquí ix la pista que mena cap a ponent cap al Coll del Suro, una molt bona aproximació al Quer Roig, cim emblemàtic de Port Bou i des d’on hom pot gaudir d’una excel•lent panoràmica sobre la zona del Llançà i el Cap de Creus i sobre Banyuls i la Costa Vermella del Vallespir francès. Pocs trams de costa es veuen rectes, tot són entrants i sortints. Al primer bucle de la baixada podem parar al mirador per mirar l’espadat costa amunt. Baixem cap a Colera. A mitja baixada entronquem amb la carretera nova dels túnels. Set corbes més i ja arribem al pla del poble.

COLERA. Poble marítim de l’Alt Empordà amb uns 500 habitants. El nucli, força planer, fa uns 850 m de fondo, fins el mar, per 200 d’ample. Al Nord de la badia de Colera, més enllà de la platja d’en Goixa i de la Beta Blanca, queda el barri o urbanització de la Rovellada. A llevant i al Sud del port hi queda la muntanya dels Canons. Al tombant cap el SW, hi ha la Illa Grossa i la Illa Petita. Després, més al SW, hi ha la zona del Garbet, amb un petit port i, després, una gran platja de 40 x 400 m ja de Nord a Sud. La costa emprèn, a partir d’aquí, la direcció al SE. Destaquen la platja del Borró. Després del Borró, la costa emprèn la direcció al NE. Abans de la Punta del Borró, hi ha una altra platja, la del Borró Gran o de les Atzucenes, amb una franja rocosa al mig. De la Punta del Borró cap al SE, hi ha una zona molt rocosa: Les Conques. Fa 10 entrants. Despresa de la punta del SE del Cap Ras, hi ha la Illa de Cap Ras. Cap el NW, hi ha 4 illetes riberejant amb Les Conques. A Colera hi ha hotels (3), estanc, bar, botiga de queviures. Sant Quirze de Colera (ermita) data de l’any 935. El nom pot derivar de coll o de còdol. De fet, el poble actual el fundaren al 1769 tres germans (Sangenís) de Garriguella, com a Sant Miquel de Colera. De 1885 a 1934 va estar agregat a Portbou. La festa major és el 24-29 de setembre. Per Sant Joan (24 de juny) hi ha una fira de la mel. Dolmen a Mas Patiràs (50 m al Sud del Puig d’Esquers, a 7 Km del nucli del poble, i a 584 m snm, i a 40 m al SW de l’esplanada al Sud del cim). A la baga del Puig d’Esquers trobem l’ermita romànica de Sant Miquel de Colera, a 450 m (i al NNW del cim) i el castell enrunat del Molinàs (281 m snm i al NNE del cim) i el mateix mas del Molinàs (a 115 m snm) ja al fons de la vall que mena a llevant cap al mar i al poble. És famosa la platja de còdols de Colera ja que diuen que cura els peus plans.

Cal parar atenció als cotxes en aquesta corba. Després comença la pujadeta cap al Coll de Sant Antoni a la carena dels Canons i la baixada cap el Garbet. Una pujada cap a la zona del Cap Ras i la baixada final a la zona de Grifeu abans no arribem al nucli de Llançà. Si volem anar a l’estació del tren caldrà seguir la carretera, però si volem anar al poble és millor anar per la costa i seguir a la dreta després de sortir de la carretera per (plaça de Carles Sabater) on indica cap al port.

LLANÇÀ. En temps romans era la vila Deciana, fundada el 218. De l’edat del ferro, s’ha trobat ceràmica a Grifeu. El 1344 Ramon Berenguer II, comte d’Empúries, es rebel•là contra el rei d’Aragó Pere IV, qui comptava amb el recolzament de la noblesa rossellonenca. El comte n’empresonà a molts a Llançà. Després, el rei i el comte feren les paus a Figueres. Després del tractat dels Pirineus (1659), els francesos volgueren córrer la frontera fins el cap de Creus. Ja abans de la invasió napoleònica varen fer un intent d’envair aquesta zona. Amb el boom turístic dels anys 60, varen ser molts els francesos que per invertir el diner negre compraren cases a Llançà. Hi ha uns 4 Km de costa urbanitzada. Tres supermercats (Dia: Bernat Metge 16; Maca: Bernat Metge 19; Valvi: Reina Fabiola, 2). Pizzeries. Botiguetes de queviures. Cementiri (Santa Maria del Port). Agència immobiliària (Blauhouse). Botigues d’esports aquàtics. Papereries i llibreries. Càmpings i hotels. Ja no hi ha la botiga/taller de bicis. Perruqueria i farmàcia vora l’església de Santa Maria del Port. Museu de l’aquarel•la, amb obres de Martínez Lozano (c/ Selva 19/ 972 38 01 81). Una revista d’accés per Internet divulga notícies de la zona, des de l’Escala fins a Llançà. http://www.cbrava.com/ De Nord a Sud (del límit amb Colera fins al límit amb el Port de la Selva), els accidents de la costa són els següents: Cap Ras – Platja del Raste – Cala Bramant – Punta de Canyelles (illa) – Platja de Cap Ras (o de Canyelles) – Platja del Cros – Punta del Cros (illa) – Platja de Grifeu – Platja dels Alguers – Santa Creu – Platja de l’Argilera – Punta d’en Gasparó – L’Estany – Platja del Port – Port (La Palandrina) – Es Castellar – Platja de la Gola – Banc de la Moixa – La Miranda – Platja de les Carboneres (doble) – Les Carboneres – Punta de la Farella – Platja de la Farella – Platja de les Tonyines (triple) – Illes del Falcó – Platja del Cau del Llop – Racó del Bell Fons – Punta d’en Feliu - Es Castellar del Lambert - Rec d’en Feliu - Es Castellar. La continuació fins el far de s’Arenella és ja al terme del Port de la Selva (Punta del Podaire, Platja de S’Arenella, Punta del Garoter, Cap del Bol, Platja de Beleser, Platja d’en Vidal, Platja de s’Arenella), cosa que sembla xocar al sentit comú que adscriuria aquesta zona a Llançà, però es tracta d’un antic domini de l’antic municipi de La Selva de Mar. Per l’interior, els límits del terme de Llançà, en sentit contrari a les agulles del rellotge, i començant a Cap Ras són: Cap Ras – Serra del Socarrador – Puig de les Aigües (333 m snm) – Puig Tifell (409 m snm) – Puig del llop (455 m snm) – Mas Patiràs – Puig d’Esquers (606 m snm) – Puig del Roure (391 m snm) – Puig de Sant Silvestre (307 m snm) – Cap de la Baga d’en Faerran (213 m snm) – La Valleta – Montperdut (318 m snm) – Riera de la Valleta (des de la Font Picant fins el Pont de Ferro) – Roca de Miralles (276 m snm) – Serra de l’Estela – Coll del Perer – Puig del Vaquer (426 m snm) – Fener de Baix.
S’apartaria molt de la descripció de les transpirinenques en btt el relat de les anècdotes de les vacances i l’admiració de la costa i els seus visitants. O més encara el relat dels viatges fins a Llançà en cotxe o en tren. El camí de ronda, la veritat és que és per anar a peu, que és com es gaudeix més. Alguns trams curts són perillosos en bici o tècnics però superables, almenys carregant o duent la bici al costat.

DE PUIGCERDÀ A CANFRANCH
Vaig esperar el bon pronòstic meteorològic al blog de Jakindamet, que per al juliol del 2009 era força detallat. Em va saber greu no haver-me assabentat abans de la notícia de la mort de Georges Véron fins poc abans d’emprendre la darrera etapa del “seu” Raid Pyrénéen. Resulta que es va morir el 14 de març del 2005. Clar que el Dominique li deixava missatges al contestador i no responia ningú! El Daniel Cardona havia penjat una petita necrològica a Internet, deixant oberta la possibilitat del suïcidi. Aneu a saber! Personalment tenia pressa per concloure aquest Raid ja que tenia cita amb el quiròfan per ser-hi operat d’un carcinoma de tiroides el dia 22 de juliol. Calia fer-ho abans, ja que després les coses es podien complicar molt. Havia fet el 2008 les etapes d’Irún a Canfranch, i el mateix 2009 les de Ripoll a Banyuls-sur-Mer. Havia projectat fer l’itinerari de Puigcerdà o de La Molina al Puigmal, Núria i Ull de Ter, per acabar a Coll d’Ares. Però, al final, no vaig trobar ningú que volgués companyar-me, i em recava fer aquests trams difícils tot sol. Per altra banda, aquesta seria una desviació del Raid original. Una altra ruta seria la que ja he fet entre Ripoll, Gombrèn, Castellar de N’Hug, Coll de la Creueta i La Molina i Puigcerdà. Ho he fet tot per carretera o també per pistes, resseguint les bagues de boscos de Pi Roig i agafant la variant de baix des de La Pobla de Lillet cap a l’Estret i amunt fins a Coll de Pal (La Molina). Conèixer el Xavi Fanlo, d’”Altitud Extrem” em va acabar d’animar. Al final, sabia jo qui havia acompanyat els de Botz Bike per Saldes i el Catllaràs. Son pare em va donar la idea de fer l’itinerari de ponent a llevant, ja que alguns colls, com ara Izas i Tendenera, em resultarien més fàcils. A més, en Xavi diu que si vas cap a ponent tota l’estona, pel matí tens el sol d’esquena i a la tarda, que sol fer núvol, no t’enlluerna. El Port de la Picada jo creia que també era més fàcil de la Vall d’Aran, no per l’Artiga de Lin, sinó pel Clot de Baretja cap a la vall de Benasc, i no a l’inrevés. L’itinerari original puja per la Vall de Benasc i baixa del Port de la Picada cap a l’Artiga de Lin. Però una cosa és baixar cap a l’Artiga i l’altre és pujar d’allí al Port de la Picada. Alguns cops m’ho havia estat mirant des de baix i havia conclòs que era una animalada imposible de fer. Quedava el dubte de si anar per Izas, que deien els Fanlo que era més fàcil que la Canal Roia, o per aquesta segona vall, que segons en JLB era més fàicl que la primera, donats els nous accessos de les pistes d’esquí.

Una sorpresa d’última hora va ser saber que no hi havia tren ni fins a La Molina. Només fins a Ripoll; o, el diumenge, fins a Ribes de Freser. No feia massa mesos arribava fins a La Molina. Desesperat, vaig proposar-li al P. d’acompanyar-me, i va accedir. També aquest cop el dia abans ell va anar de compres, en aquest cas, per un mòbil nou (amb GPS). Vaig deixar-li una hora més a la matinada perquè no es llevés tant cansat. Total, que a les set i vint marxàvem de casa, per l’autopista cap a Puigcerdà, cap el túnel anomenat del Cadí. En P. conduïa una furgoneta comprada a uns paletes però que estava en molt bon estat. Obria una mica el vidre de la finestra, fins i tot als túnels, i duia un pot de crema de citronella a la lleixa del davant, per espantar els mosquits. Hi havia molts pocs cotxes tot i ser diumenge. Als peatges podíem passar la furgoneta com a turisme, ja que feia 2.05 m d’alt (menys de 2.10) i pagar amb targeta. Manresa, ni la varem veure. El Pont de Vilomara sí. I la Colònia Rosal i Gironella, de resquitllentes. Berga quedava ben il•luminada a aquesta hora del matí. Jo li parlava al P. del llac de Graugués, de les tombes neolítiques del costat de Queralt. Del Sobrepuny i La Clusa, on havia estudiat jo la flora i la vegetació. La furgoneta tirava i no es cansava ni a la pujada per sobre Bagà cap a la boca Sud del túnel. Jo li seguia parlant dels dinosaures de Cercs, de l’atemptat infructuós a les columnes dins l’aleshores incipient pantà, de les mines de carbó i del revolt de Les Dones, sota mateix el túnel. Deuen ser uns 6 Km de túnel ben il•luminat. A l’altra banda, l’aire és una mica més fresquet però tampoc massa. Agafem direcció a Puigcerdà i passem voltant Urús, Das i Alp. Veiem el primer desviament que puja a La Molina i el segon cap a la Colla da de Tosses. Ja a les envistes de Puigcerdà veiem el Park Hotel (a la dreta) i agafem les rotondes (la primera a la dreta, la segona a l’esquerra). Passats per sota la via del tren enfilem l’avinguda de Catalunya cap el NW, un cop donada la volta a la segon rotonda. Es veuen autocars a l’aparcament vora l’estació, parats o entrant o sortint. Algunes màquines omplen de grava les vagonetes. El P. aparca la furgoneta a la vorera del costat de l’hotel. Hi ha til•lers de fulla molt gran i de marge serrat, tant grans que semblen de Morera Negra, i d’altres, de fulles més normals. Fa tant fred que em poso a l’altra banda de carrer, al marge de l’aparcament principal de l’estació, per rebre una mica d’escalfor del sol. Baixen força passatgers, i ben carregats de maletes i fatus, dels autocars que fan el servei substitutori del tren. Inútil tornar a preguntar si accepten bicicletes. Si amb prou feines hi caben totes les andròmines que aquest homes mig coixos arrosseguen com poden per l’esplanada! Dins l’hotel (Terminus), ombrívol, hi ha força gent que esmorzen a base de bufet lliure. Li proposo al P., que no ha esmorzat, que hi vagi a esmorzar, però al final entén que no deu ser pas tan lliure com això i agafa alguna coseta que té a la furgoneta de menjar per endur-s’ho. Ens posem esprai solar del 50 per prevenir cremades, ja que malgrat la fresca esperem que a l’aixecar-se el dia faci calor.

PUIGCERDÀ. Si bé és ben bé al mig dels Pirineus Orientals, només de refiló el toca una variant de la transpirinenca del Jordi Laparra. Potser perquè ja preveia que el tren no aniria durant uns anys (i als autobusos alternatius no admeten biciletes). És la capital de la Cerdanya. Centre d’estiueig de categoria. La Cerdanya, mig França, mig Espanya. Pel famós tractat dels Pirineus, el 7 de novembre de 1659, el Rosselló (Vallespir, Conflent i Capcir) i part de la Cerdanya passaven a França. Una queixa posterior de Felip IV (per veu de Miquel Salvà) al rei Lluís XIV va poder aclarir que, ja que Llívia no era un “vilage” sinó una vila, quedava fora del tractat i seguia essent espanyola. En les petites disputes entre els dos països, sempre sembla que els francesos tinguin les de guanyar: es queden l’aigua de l’estany Lanoux, si bé en teoria ho compensen una mica fent vessar per un tub l’aigua del rec d’en Garcia a llevant del Coll de Puimorén cap el Querol; i es queden terrenys fronterers cada cop més cap el Sud; i intenten donar la nacionalitat francesa als habitants d’alguns pobles fronterers; i deixen que els incendis passin cap a Espanya, després d’haver-los provocat en dies de vaga de bombers a França; i prohibeixen l’ús del català i escanyen les institucions catalanes. “Soyez propres, parlez français”. Però estan molt orgullosos de l’hospital de Puigcerdà i del gran supermercat. Potser el més famós de la vila sigui el llac (artificial). Però pocs saben que el va fer fer el rei Sancho de Mallorca l’any 1310. Sobre el Mont Cerdà, el rei Alfons II d’Aragó (el Cast) va fer contruir la ciutat el 1178 (en terrenys comparts al monestir de Cuixà). Hi ha força hotels (Avet Blau, Belvedere, Estació, Lago, Martínez, Prado, Puigcerdà, Terminus, Villa Paulita). Recomano l’Hotel Park a la carretera a Barcelona (tlfn. 972 88 07 50). A Puigcerdà hi ha poliesportiu, pista de gel, hípica, golf, i aeròdrom esportiu. En principi Puigcerdà està comunicat per tren amb Barcelona des de 1922 (per Ripoll) i Toulouse (per la Tour de Querol). Hi estiuejava Joan Maragall i Gorina, poeta de la renaixença, a finals del segle XIX. Aquí s’hi inspirà per escriure els seves poesies pirinenques i en concret “la vaca cega”.

PIRENENQUES

Tot està immoble dalt del Pirineu,
tot, menys la boira diàfana i lleugera
que corre com fumera
per valls, faldes i cims, arreu, arreu.
És la freda carícia d'eixes terres,
la nina aviciada de les serres,
trista, jugant per l'ampla soledat,
lliscant per les quietes serralades
amb un somrís eixut tot esblaimat.
Ben ajagut a terra, com me plau
el veure davant meu en costa suau
un prat ben verd sota d'un cel ben blau!
I en les albes la gran bellugadissa
de les fulles d'acer que el vent eriça
amb tants reflexes de llum enlluernadissa.
I el sol estès per tot.
I el rec, com cau
escumejant avall la costa suau
del prat ben verd sota del cel ben blau!
Tots els membres caiguts, tot jo per terra,
buidat de tota força i sens desig,
la pensa poc a poc se'm desaferra...
I em vaig trobant tan bé allà entremig,
i em va envaint com una immensa pau,
i vaig sent un tros més del prat suau
ben verd, ben verd sota d'un cel ben blau.

LA VACA CEGA
Topant de cap en una i altra soca,
avançant d'esma pel camí de l'aigua,
se'n ve la vaca tota sola. És cega.
D'un cop de roc llançat amb mala traça
el vailet va buidar-li un ull, i en l'altre
se li ha posat un tel. La vaca és cega.
Ve a abeurar-se a la font com ans solia;
mes no amb el ferm posat d'altres vegades
ni amb ses companyes, no: ve tota sola.
Ses companyes, pels cingles, per les comes,
pel silenci dels prats i en la ribera,
fan dringar l'esquellot mentre pasturen
l'herba fresca a l'atzar... Ella cauria.
Topa de morro en l'esmolada pica
i recula afrontada... Però torna
i abaixa el cap a l'aigua i beu calmosa.
Beu poc, sens gaire set... Després aixeca
al cel, enorme, l'embanyada testa
amb un gran gest tràgic; parpelleja
damunt les mortes nines, i se'n torna
orfe de llum, sota del sol que crema,
vacil•lant pels camins inoblidables,
brandant lànguidament la llarga cua.

El túnel del Cadí (per sota el Moixeró) ha fet molt fàcil l’accés des de Berga. És un centre de possibles excursions a Andorra (Envalira), Porté-Puymorens, La Molina, el Cadí i el Moixerò, serralada Sud de la Cerdanya (Tossa d’Alp), i al Nord, al Capcir (les Bulloses, Carlit, Formigueres, els Angles, Madres, Fontrabiouse, Espousouille, Puigvalador, Montlluís). Gorges de Tohés, Cambredase, forn solar d’Angoustrine, piscina d’alt rendiment esportiu i pistes d’esquí a Font Romeu. Té les termes de Dorres molt a la vora; i les de Lló i Saint Thomas una mica més lluny. La volta a la Cerdanya és un circuit per a btt més o menys variable entre La Seu d’Urgell i Puigcerdà. Passa pels dos cantons (Nord i Sud) de la conca del Segre. Botiga de bicicletes a la plaça major o Cabrinetti, 6 (Bicicletes Cerdanya: tlfn. 972 880 396). O a la carretera a la Seu: Bicicletes Casas (tlfn. 972 881 252). Bugaderia a Llívia, a la plaça major 972 896 212.
DE PUIGCERDÀ A CAP DE REC

Enfilem l’eixida de l’estació cap a mestral, passant per davant de l’eixorca estació, mentre més vagonetes són omplertes amb més grava per anar a abellir la via sota la collada de Tosses. Passem pel barri del Pont de Sant Martí. I tot just passat el riu Aravó, no esperem a trobar la carretera sinó que enfilem per un carrer que trobem abans i que ens hi durà en esbiaix. La GIV-4035 ens conduirà després cap a Saneja. Abans del poble, a la banda de dalt hi ha el càmping Pirineus, que ara sembla més un aparcament de caravanes que cap altra cosa. El poble de Saneja queda, almenys la part nova del poble, també a la dreta i sobre la carretereta. Són cases amb molta fusta i pissarra i amb murs de pedra, tot molt ben fet, i d’estil potser més nòrdic del que correspondria a la latitud real. Les pastures dels voltants són planes i ben regades. Hi ha Freixes de Fulla Gran, especialment als marges dels recs i del riu. I hi ha alguna Ulmària poc crescuda però amb flors (de color blanc crema) abundants. Algunes columnetes de granit gris brillant deixen passar cables d’acer nous per foradets horizontals per fer de tanca als prats. No hi ha les grans congestes a la falda de la Tossa Plana de Lles, ni la de la Carabassa del tot sencera, però enguany ha plogut força, llevat del mes de juny, i es nota per la verdor intensa als prats. Hi ha un globus o dos que emergeixen de l’aeròdrom de Das. Un és blau i l’altre blanquinós. O bé és el mateix que té dues cares. No ho sé. Després d’un revolt (Serra dels Fills), la carretera enfila la pujada cap a Guils. Deixem la traça original per ficar-nos dins el poble i anar a la font de Cal Mariano. Jo voldria veure també l’amo, en Salvador. Però no hi serà. Li reca ara pujar estant invàlid o gairebé sense poder caminar. Pensar que totes aquelles muntanyes que es veuen des d’aquí ell les havia coronades des de petit i que ara li costa fins caminar per dins a casa seva! La font raja força. Passen i s’aturen una mica uns ciclistes joves. Uns amb bici de carretera i d’altres amb mountain bike. Venen de Guils-Fontanera, del final de la carretera asfaltada de la Feixa, en la mateixa direcció cap on anirem nosaltres. Un rètol adverteix que la de la font és aigua no tractada. Jo la tracto, amb ultravioletes (Steripen) i quedo tranquil.
La font la va fer fer el Mariano, avi del Salvador Casamitjana, el 1902. En P s’ha aturat una mica més amunt en un eixamplament, per esmorzar, mentre jo tracto l’aigua i rumio sobre el Sr. Casamitjana, l’amo de la caseta que vaig llogar per posar-hi una botiga de dietètica i herbolari. El seu avi, el Mariano, va morir d’una pulmonia al creuar la Collada de Tosses amb el bestiar, el 1903, quan el tren encara només arribava a Ripoll, al soprendre’l una fredorada inesperada durant la travessa. A Ventolà es va començar a trobar malament, però encara va poder arribar fins a Ripoll. Allí s’enllità fins a morir. L’enterraren al cementiri de Ripoll; i el gos que l’acompanyava amb el bestiar no va voler deixar de fer-li companyia allí al cementiri, i va morir d’inanició al costat de la tomba. El pare del Salvador havia fet de carnisser a Sarrià i va resistir un intent d’afusellament, del qual el va salvar probablement un llogater al qui havia perdonat alguns deutes. Però l’home va quedar ja tocat del cor per l’ensurt. El varen retirar de davant l’escamot d’afusellament al darrer moment. “Tu, fot el camp” li varen dir. Aleshores va marxar a peu fins a La Garriga per camins que coneixia, sense passar per res per la carretera, per por dels controls. I a La Garriga va agafar el tren fins a Puigcerdà, per anar a passar els darrers dies a Guils. Va morir poc temps després, del cor. En canvi, el Salvador, el fill, és un home dedicat gairebé sempre al ram dels teixits o de l’aigua, que no fuma, i que ha fet esport, i ha dut una vida més aviat d’estil naturista, però ha tingut la mala sort d’uns càncers contra el quals ha hagut d’anar lluitant durant molts anys. Els seus fills han tingut força èxit o responsabilitats als terrenys de la informàtica i la farmàcia.
Val a dir que a la font he hagut de canviar les piles. Ja m’estranyava que haguessin resistit la Titan Desert tan panxes. Vaig deixar l’aparell al J. S. però, al tornar-me’l, no sabia com escatir si les piles tenien càrrega encara o no. En P té un aparell que ho mira això. Jo he carregat totes les piles recarregables el dia abans de sortir i es notarà perquè duraran més de 12 hores, enlloc de les 8 a 10 habituals. Ja són dos quarts d’onze quan ens disposem a reprendre la marxa després d’esmorzar al costat del Torrent dels Llosers. Tirem carrer Malet amunt. Hi ha alguna casa (Cal Esteve Alujo) amb moltes torretes plenes de flors i amb una llinda de fusta a l’arcada de la porta principal, amb lletres antigues marcades i repassades de nou. La Y amb dièresi (pronunciada com a j catalana) deu ser força antiga, no? Deixem el carrer Major a la dreta i tirem més a l’esquerra cap a la Plaça Major, pel carrer de la Plaça i el del Mig fins a enfilar la pista que al peu del Solà enfila cap a llevant, després de creuar el Torrent de la Mata de l’Ós — que és el mateix torrent d’abans canviat de nom— fins a trobar la carretera que havíem deixat abans del poble.

GUILS DE CERDANYA. Al segle IX es coneixia com a Èguils. A l’edat mitjana havia estat un domini del monestir de Sant Martí de Canigó i després de Santes Creus. Saneja, pertanyia, en canvi, al monestir de Cuixà. La població actual en conjunt és de 200 habitants. Havia estat el doble a principis de segle XX. Apart el nucli de Guils, el municipi comprèn progressivament més cap al Sud: Saneja, Sant Martí d’Aravó i Sant Martí de Cerdanya. Guillem de Sant Martí era un noble de la cort de Ramon Berenguer IV (segle XII) i ha estat el personatge històric més rellevant del barri de Sant Martí d’Aravó. Allí, el pont romànic del segle XIV substituí un de romà anterior que comunicava Puigcerdà amb Guils. L’església parroquial de Sant Esteve, a Guils, data del 839 i està força ben conservada. La taula original a l’oli de 2.30 x 1.20 m del frontispici de l’altar (1460) es pot veure a Madrid, al Museo del Prado (sala 51 C). L’església de Sant Vicenç de Saneja (Exenegia) ha de ser de principis del segle XI. Un parell de llegendes del poble tenen pocs visos de ser verídiques. Una diu que Ponç Pilat es llençà al llac del poble, d’on era fill, un cop desterrat de Terra Santa, i l’aigua es va posar a bullir i els peixos es moriren. I aparagué ell i els que l’acompanyaven a la illa de Mallorca. L’altre diu que un marrà negre tenebrós montà tot un ramat d’ovelles i a l’any següent, quan va venir a veure la seva descendència, tota negra, d’una mirada va fer que es morís tota en un moment. Actualment el més conegut del poble són les pistes d’esquí nòrdic o de fons (45 Km), inaugurades el 1993, i el càmping de Saneja. Hi ha hagut litigis per les aigües amb pobles veïns. El més recent és amb la Tour de Querol, poble de la part francesa de la Cerdanya, que pretén tenir dret, per haver crescut molt, a l’aigua del poble de Guils. La frontera era un alicient per als de Guils per als temps del contraban, ni que fos de tabac; i un refugi per als cridats a lleva, que amb l’aixada la creuaven per anar a treballar a la part francesa del municipi i escapolir-se així de fer el servei militar, almenys durant la guerra civil. En alguna ocasió la policia francesa havia regalat carnets d’identitat francesos als habitants de Guils, per veure sin així feien una mica més gran França. A canvi, val a dir que també han acceptat alumnes de Guils a l’escola de la Tour de Querol. Hi ha un circuit senyalitzat de btt que va de Puigcerdà a La Vinyola, la Tour de Querol, Sant Pere de Sadret (llogarret en ruïnes) i Eiravals (Iravalls) i retorna a Puigcerdà. El segon cap de setmana de setembre se sol fer al local de l’ajuntament una exposició de bolets.


Quan arribem a dalt, en P no sé quina bajanada em diu, amb to seriós, i em fa rumiar tant, perquè no l’he sentit bé, que m’entrebanco amb l’entrecuix contra la barra de la meva bici. Em fa força mal. Pujava massa a poc a poc per la pista de pedretes mentre allò que no entenia em feia perdre el món de vista per uns moments. Quan ell no se n’adona, m’aturo a posar-me almenys esprai protector solar a les parts i això m’alleuja, no pel filtre solar, evidentment, sinó pels components emol•lients que tota crema cosmètica té com a base. Vora la carretera, hi ha bancs de fusta per seure-hi a contemplar el paisatge esbatanat sobre la Cerdanya. El gran globus d’allà baix segueix sense enlairar-se massa. L’horitzó està dominat per les muntanyes de La Molina (Puigllançada i la Tossa d’Alp) i les Penyes Altes del Moixerò. De moment fa bon sol. Som a uns 100 m de França però avui no creuarem la invisible frontera. Es veu la vall del Querol amb La Tour i Enveitg, però, sobre tot, la gran estació del tren a baix. I per sobre la vall, la muntanya del Bell-lloc, darrera la qual queda amagada Dorres i les seves aigües termals. La part francesa que es veu enllà queda al solell i pren tonalitats ocres i grisoses, potser per la relativa sequera del juny. Emprenem la carretereta lleugerament asfaltada que en quatre revolts ens durà a l’estació d’esquí de fons de Guils-Fontanera (1890 m) per una baga amb Pi Negre. Aquest Pi és present almenys des de la cota de 1600 m. Hi ha també l’híbrid amb el Pi Roig, que es coneix com a Pinus x digenea. Hi ha força Neret en flor, que ens aturem a retratar. Som a 5 de juliol. En P baixa a vegades de la bici i l’empeny amb pas tant decidit que no va pas gaire més a poc a poc que jo pedalant. Passen alguns tot-terrenys, però ni la dècima part dels que solen passar el mes d’agost. A més, no fan la polseguera que abans calia suportar. A la pujada, veiem alguns camins antics que creuen la pista i que en P potser voldria agafar. De baixada em semblaria una opció sostenible, però per pujar no. Potser siguin pistes d’esquí de fons. Arribats a les cases de l’estació d’esquí, ens sorpenen les prohibicions: no caminar, no anar en bici, no anar en moto, no anar en cotxe. Doncs com hi hauríem d’anar a les cases, ... volant? Tot plegat deu valdre per l’hivern. Hi ha un grup d’excursionistes nombrós que jo avanço una mica impacient i que després ens atraparan per haver parat nosaltres a fer unes quantes fotos. Passat el centre d’esquí de fons, la carretera deixa d’estar asfaltada. Passats dos revolts, trobem un rec que sembla antic, sense obra, al mig d’una rasa gran, i que duu aigua que ve del Riu Tort. L’avia cap a la zona de les Roques Feres i de les Roques de Llogar, per regar els prats, a la zona de sobre el refugi de la Cabanella. Les pistes d’esquí de fons van des d’aquesta zona cap a la del refugi de la Feixa i fins el Bac de la Font Freda (refugi de Les Cases). Arribats al refugi de La Feixa, una petita cabana de pedra tancada i refeta de nou, s’obren les pastures un temps agostejades i ara ben verdes. Hi ha alguns cotxes amb francesos que han arribat fins aquí. Deuen venir també de Guils i anar cap a Meranges a fer la volta típica. Mirant enrere es veu el forn solar d’Odeillo. Tant el Puig Llançada com la Tossa Plana de Lles estan tapats per nuvolades que auguren pluja. Efectivament, passat el coll o fins i tot abans de coronar-lo comença a plovisquejar. Al mateix coll hi ha una zona per aparacar ara, prou àmplia com perquè hi càpiguen tots els cotxes dels qui volen anar a veure els Estanys de Malniu. Ara se’ls deu haver passat la dèria d’imitar els policies mafiosos francesos i posar multes de 3000 euros per aparcar el cotxe sobre l’herba a més de 4 metres de la pista. Penso en el Ricard, l’alumne mosso d’esquadra que ens tranquil•litzava davant de tals multes, ja que sabia que es podien recórrer amb èxit. Venia per aquí quan ens va acompanyar en Muntaner, farmacèutic de Puigcerdà, pels prats de Guils, a veure plantes medicinals. I també va venir a les termes de Dorres on tothom admirava el seu cos musculós de l’estil del Stallone però més prim i més ample d’espatlles. La pluja serà també una falsa alarma i ben aviat pararà, assolida una cota prou baixa a l’altra banda del coll, que suposo que cal anomenar Coll de la Feixa (2197 m snm). La pista baixa tot donant una gran llaçada sota el Roc Roig i deixa un ramal, quan emprèn la direcció cap el Nord, que duria de pujada cap al refugi de Malniu. Seguim baixant per la pista principal i veient Meranges molt avall, coronat pels seus teulats de pissarra grisa. Sembla mentida que haguem d’anar a parar tant avall. Penso que el primer poble que trobem és Meranges i sorprèn lo petit que és. Però resultarà que és Gírul. Ens aturem a la font, molt ben arranjada com a zona de pícnic, per menjar. La taula és de granit serrat ben pla i els seients també. Amenaça de tornar a ploure, però només seran quatre gotes. Una parella d’un cotxe s’aturen a la carretera mentre jo omplo les cantimplores i ella em pregunta amb molt d’accent mallorquí si ací hi ha una font. Baixen un moment, tot seguit, a beure o a omplir alguna ampolla però se’n van al cap de poc. La font queda coberta per una teuladeta de pissarra ben d’agrair en cas de pluja. Els Saüquers estan ben florits. Jo vaig curt de menjar però en P. ha vingut ben preparat. Havia d’haver intentat de comprar al gran supermercat de baix de Puigcerdà a veure si el diumenge també obrien. Ell es menja una gran xapata farcida. Continuem fins l’autèntic Meranges. És més gran que Gírul però força desgavellat. Cal Joan 972 880 096 és al carrer central. Hi ha una botiga de queviures ben desproveïda enfront, al cantó de dalt. És oberta, però no hi ha ningú dins. Es veu que són els mateixos del restaurant, on per cert no deixen fumar, i ara estan molt ocupats fent els dinars. Al final, ve una dona tota cuitosa i de no gaire bona gana respon preguntes i em ven al final un suc de pinya, ja que de pa sí que en tenen però no en volen vendre. Diu que ja el tenen tot venut. És la primera lliçó per a aprendre a ser més desconfiat i més flexible. Hauria d’haver demanat un entrepà o tornar a dinar adientment al restaurant. El P hi entra i em paga el suc. Ell beu, quan pot, el té bullint que li han servit. Mentre, jo estic a a l’aguait de les bicicletes que són al carrer recolzades a les cases. Hi ha un grupet de gosos allí a fora. Un és molt confiat i gairebé ni s’aparta de la catifa on jeu per deixar entrar al restaurant. L’altre, també gos d’atura, és molt i molt desconfiat i sembla haver rebut moltes pallisses. Té una branca agafada dels pèls del darrere. S’espanta de qualsevol passa que faci jo. És robust i de color canyella gris clar. El tercer és un perdiguer que es capté amb normalitat, ni massa confiat, ni massa desconfiat. L’home entra per comprovar que jo no els hagi robat cap barra de pa i tot i poder-ho comprovar tanca la porta amb mal geni després, com queixant-se de qui l’ha deixada oberta abans. L’aire fa força pudor de fems, mig de vaca, mig de gallina i de conill i potser de femta humana. Una nena dins d’un tot terreny de luxe se’n queixa arrufant el nas i exclamant “Quina peste!”. Emprenem la marxa després que en P hagi decidit acompanyar-me encara una estona més abans de retornar sol a Puigcerdà per agafar la furgoneta fins a Barcelona. M’equivoco per haver posat l’escala a 200 metres enlloc de a 80 i anem parar a Cal Borell, un restaurant ubicat en un cul de sac. Uns metres de marrada, la primera del viatge. Un cop a dalt, al carrer central, altre cop enfilem ja la baixada al riu amb certesa. Seran 160 m de desnivell baixant cap el SW fins el Molí. En P, em fa recordar que la pedra del molí es mou per un roda amb aspes engranada al matexi eix i que mou l’aigua que hi va a parar, per sota la mola, mentre la mola es manté seca per moldre el gra. Creuat el riu Duran per un pont ferm, fem una drecera per arribar a les Cabanasses una mica feixuga. Segon error del dia. Caldria haver agafat la pista principal que després del molí fa un revolt cap a ponent per guanyar altura. En P es pensa que hauríem d’haver reculat cap a Gírul per mantenir el nivell, però aleshores potser en guanyaríem massa i costaria més temps arribar vora Éller. No passem pas pel poble de Éller, que veiem una mica lluny des de la pista que flanqueja el Serrat de les Comes fins a Cortàs. No baixem a Cortàs, sinó que agafem, de seguida passat Éller, el camí vell d’Ordèn. Al primer coll (1470 m snm), hi ha una dislocació de la traça que seguia un senderol a la realitat ara amagat per sota la pista que es manté bona. Però, arribats al flanc del Torrent de la Farga Vella d’Ordèn, el camí es fa tècnic a la baga de pins. Sort que ens agafa de baixada. Ordèn apareix en un coll una mica per sota del nivell de la traça que seguia més pel Nord, però penso que tenia raó en P de baixar cap el poble, ja que després la pujada a Talltendre serà fàcil per la pista bona. Ell s’acomiada de mi i em regala una barreta energètica amb gust a poma. He retratat l’església d’estil romànic però reconstruïda al segle XVIII. Ell anirà baixant fins a la vora Bellver i allí intentarà agafar el camí del Segre. Però allí li farà por la pluja i el risc d’inundació o desbordament, i recularà fins la carretera general a Puigcerdà. Abans, l’atraparà el xàfec de ple. Total, arribarà a Barcelona a les deu de la nit, havent baixat no per La Molina i La Collada, sinó per La Seu d’Urgell. Jo baixo una mica cap a ponent mentre uns voltors inspeccionen el terreny amb mi. A Talltendre, després de la pujada, retrato una torre en mal estat i un alberg amb finestra cantonera que em recorda les fortaleses iberes. Poc més amunt del poble, deixada ja la zona de pastures, comença a plovisquejar. Total, que al Serrat del Sobiró he d’aturar-me i posar-me dins el túnel de plàstic que duc per a aquesta casos de txarvescats. Puc asseure’m al prat ocre de la collada i disposar-me a esperar que passi tot. Hauria d’haver-me decidit abans, perquè ja m’hi fico una mica mullat. És una làmina tubular de plàstic transparent i d’uns 3.5 m de llarg. El suficient com per emparar bé les sabates i deixar espai com per a una àmplia caputxa. La pluja no durarà gaire més de deu minuts. Al reprendre el camí, es veuen grans tolls a la pista abans d’arribar a la Bastida. Abans de la baixada a Coborriu de la Llossa, m’aturo per menjar i descansar una mica. Deixo la funda de les ulleres de recanvi sobre un alforja i a l’arreplegar-ho tot oblido aquest detall. Total, que hauré deixat allí perdudes les ulleres de recanvi, dins un estoig decorat amb suro, un color que destaca ben poc del terra d’argila. O potser les perdé a la baixada, per haver-me deixat una cremallera sense tancar. Passat Coborriu, m’aturo a retratar el Vilar amb el Cadí al fons. Ja va caient la tarda quan arribo a Viliella, un poble al bell mig de la vall de la Llosa, agregat de Llés.

LLES DE CERDANYA . El municipi acull des de 1970, a més de Llés (1480 m), a Arànser (al NW de LLés), Coborriu de la Llosa (al NE), Músser (a l’WSW), Travesseres (al Sud) i Viliella (al NNE). En total, no arriben a 300 els seus habitants. És famós per les pistes d’esquí nòrdic o de fons (vora Cap de Rec). I per paratges com els Estanys de la Pera i el mateix Refugi de Cap de Rec. El terme va des de la Tossa Plana de Lles fins el Segre, i des de Prullans fins al Pont de Bar. Hotel Mirador 973 51 50 75. Balneari a Senillers (aigües silicatades alcalines, sulfuroses i ferruginoses), especialitzat en recuperació de paraplègics, i termes antigues a Músser. La carretera principal surt de Martinet i puja cap a Llés.
Viliella (1570 m) està sent restaurada. Hi ha una gran font pública. Església parroquial sota l’advocació de Sant Sebastià.

Veig un grup de ciclistes més enllà amb bones bicicletes, pero un problema amb les piles del GPS que cal canviar (o eren de la màquina de retratar?) em fa retardar massa com per atrapar-los. Pregunto a un home somrient amb barba blanca, de faccions arrodonides, on és la font. No li cal esforçar-se gaire per dir-me que és allà mateix, deu metres més enllà. Em deu veure apurat i, després, se m’acosta per preguntar-me si em pot ajudar amb alguna cosa. Li dic que se m’ha fet tard des de Puigcerdà i que pensava anar primer fins a Pimiés, però que segurament em quedaré a Cap de Rec. Coneix Pimiés, d’anar-hi en cotxe. Però de cap manera pensa que ell ara hi podria arribar en bicicleta. Fa estona que vaig maleint la gent de Meranges per no haver-me volgut vendre pa a cap preu. Potser ell me n’hagués donat. Espero encara trobar el refugi obert a Cap de Rec per menjar-hi una mica del que no tinc a sobre. Passat Viliella, la pista entronca amb la carretera, ara asfaltada, que, venient de Llés, arriba fins a Cap de Rec. Per aquí hi havia hagut Isatis tinctoria, però ara no n’hi veig. Comença a fosquejar. Recordo el Ricard del gimnàs. Podria haver estat al grupet de ciclistes d’abans que deuen fer la volta al voltant de Llés. O potser no, potser només ve a l’hivern i a l’agost. A la pujada, vaig recordant el meu primer pas per aquesta pujada, quan tenia deu anys i estava internat als Escolapis de Puigcerdà. Encara hi ha un rètol ara molt rovellat, d’aquella època, indicant Refugi de Cap de Rec. Ara els neologistes en diuen Refugi del Cap del Rec. A la pujada jugàvem a llençar-nos pinyetes de Pi Roig. Ens queia simpàtic un noi que aleshores tenia tretze o quinze anys però semblava tenir-ne disset, perquè era atlètic i àgil i sabia jugar amb els més petits. Podria haver estat model, de tant de bon veure com era. A saber quin cos deu tenir ara. Un dia va anar ell tot sol fins a Lles per carregar-se a l’esquena un sac de patates de cinquanta quilos, i ens el va pujar fins al campament. Jo hi passava gana allí dalt. I ningú m’havia dit que els cuquets que veia als cigrons eren en realitat les futures tiges de les cigroneres. M’ho menjava, però amb una mica de fàstic. Després de vuit o nou revolts, ja arribo als plans del refugi. Hi ha una mena d’hotel a mig construir a l’esquerra. Vespreja, però encara s’hi veu. El refugi està tancat. Un filat priva el pas a les vaques, a la terrassa de la planta baixa. Els motors dels grups electrògens estan engegats, però a cap porta que truco ningú no em respon. A l’esplanada de baix, hi ha uns francesos acampats en una tenda d’aquelles que es despleguen en dos segons. Hi ha una font nova abans del refugi. Passo als prats on acampàvem i em sorprèn com el terreny s’ha tornat molt més bonyegut del que era fa 45 anys. Jo aleshores havia tingut la primera idea d’acampar al peu de la muntanyeta boscosa del final. I era bona idea. En canvi, varen venir ordres dels superiors (subnormals amb mala llet) de que acampéssim al pla herbat. Total, que, quan va ploure, totes les tendes es varen inundar. Menys la d’uns grans que varen saber burlar les ordres superiors i havien acampat allí dalt prop la muntanyeta. El capellà els explicava als meus pares que li va fer molta “gràcia” veure’m a mi amb un plat d’alumini al cap, per protegir-me de la pedregada tot sortint de la tenda inundada. La meva colla era la Puigmal. No he retrobat ningú després. M’agradaria especialment retrobar el Rolando. Li feien la guitza a les inspeccions “sanitàries” perquè els costava veure a la seva pell negra si anava net o no. Què no faria jo ara perquè no se sentís discriminat! Ja és de nit, la lluna ha sortit a les onze. Els francesos fan una mica de xerrameca dins la tenda. A les dues, em desvetllo amb l’energia de la lluna plena. Les formigues també s’han desvetllat. Quan surto a pixar, ho noto per les pessigolles a les cames, però es captenen prou bé i no em piquen. Me n’entorno a gitar però, poc després, veient que no puc dormir, decideixo reprendre la marxa en plena nit de lluna plena.

DE CAP DE REC A FARRERA

Amb la lluna plena s’hi veu prou bé com per anar sense llanterna. Vaig fins a la font a omplir les dues cantimplores. No sé pas quan va ser, però, una vegada que volia arribar a l’Estany de l’Orri per tornar-lo a veure, molts anys després de l’estada amb els escolapis de Puigcerdà, vaig veure una escena estranya al bosc d’aquí. Jo anava avançant mig corrent pel bosc. És un bosc de pi negre més aviat espès. Jo anava sense seguir cap camí, del refugi en direcció cap el Nord. Més que avançar amb delicadesa anava, per guanyar temps, avançant com una bèstia enmig d’aquell no res. Però en el subconscient seguia el rastre d’algú. L’olor era subliminal, de nen petit. Quan l’olor es va fer conscient vaig aturar-me al veure dos nens petits. El nen devia tenir nou anys i la nena menys. I estaven de peu, completament despullats i ben calladets. Ell estava amb el cap cot però mirant-la a ella de reüll com per a imbuir-la de serenitat. La primera cosa que se’m va ocórrer era que el nen tenia alguna mena de precocitat sexual que volia posar en pràctica, però de seguida vaig captar que no, que eren germans. Allí enmig de l'espessor dels pins semblaven molt confiats i avesats al territori. Crec que quan el nen va créixer i ja tenia vint anys el vaig retrobar baixant del Vallibierna i corrent més que jo –cosa que em va fer enrabiar- i sense cansar-se, ell, ni gens ni mica. Ara la perversió sexual la dec tenir jo que voldria fer-li ensenyar a Kilian Jornet el seu penis per veure si reconec el d’aquell nen petit meditant de peu sobre la terra negra enmig dels pins negres de Cap de Rec.
La pista tira primer cap a llevant abans de donar el tomb amunt cap a ponent i enfilar la direcció cap els Estanys de La Pera. No fa fred, de moment, però, al començar a baixar per la baga del Pic del Coll de la Barra, l’aire canvia i serà fred. El Monturull m’ha recordat molt el Pic Negre, que no es deu veure des de baix a llevant. El Monturull té unes ales roges vistents en aquesta nit de lluna plena. Arribat a unes cases, dubto en el punt òptim per a fer-ho. Sóc a la bifurcació cap a Arànser, que no em convé agafar. Sembla que el bon camí sigui recte avall, però és cap a llevant i una mica a la dreta o enrere. Poso llum a la pantalla del GPS i resulta que m’he passat només un parell de metres. Les cases resultaran ser la casa forestal de la Font de les Pollineres. Tirant enrere i amunt a la dreta i cap el Sud, ja agafo el camí bo cap a Pimés. Primer, la pista fa un gran flanqueig pel solell a 2100 m del Turó Punçó. Després, s’endinsa per la vall del Bescaran. Es fa de dia. Abans de creuar el riu, un trencall se’n va avall cap a Bescaran i, en diagonal, aniria pujant després cap a Pimés pel bosc que ja conec de quan m’estava a Calvinyà. Però aquesta vegada opto per seguir la única traça que ha quedat marcada al GPS, la que puja pel torrent de Port Negre. Abans del Coll de Midós, ja s’ha fet ben bé de dia. Els prats em recorden els de sobre Pimés, per la solana de Coborreu. Però encara no hi sóc arribat del tot. El fons de la vall és fàcil de seguir tot i estar una mica inundat algun tram. Al final, s’hi veu un cotxe abandonat. Opto per seguir una traça més a la dreta, però aviat m’adonaré que he pujat massa i massa cap a la dreta. Desfaig la marrada i inspecciono d’aprop el xassís del cotxe blanc, amb més de trenta impactes de bala de la guàrdia civil. Devia ser d’un contrabandista que es va topar amb algun grup novell de guàrdies. El va estimbar per aquest camí al solell del Roc de la Barbera i hi devia deixar bona part de la mercaderia per poder-ne fugir, cames ajudeu-me, indemne. N’hi ha altres tres, de cotxes en condicions similars, per aquí. Són el prototip del cotxe/colador. El camí es fa difícil de pujar tot i empenyent la bici. Unes vaques se’m quedem mirant com comprenent quina paciència he de tenir jo també per pujar per allí. Per la foto aèria jo dubtava de si la pujada era ciclable o no, però a la realitat dubto de si es pot pujar a peu o no. A poc a poc, vaig arribant als prats de Caborreu. Han estat 100 metres de desnivells guanyats pam a pam per una mena de camí ple de pedres entre Pins Negres. Al prat de dalt hi ha vaques ben vistents i alguns cavalls. Em sembla prou bonic aquest tram que he triat tot recordant l’ala de La Mesclança, que ara apareixerà eixuta, eixorca i sense una flor d’Àrnica. Tantes que n’hi havia hagut! Però la part de més amunt no només recorda aquella de més avall sinó que la supera. El vessant del Pic Negre, amunt, amunt, fa honor al seu nom, almenys a contrallum. A la part baixa, hi ha amuntegaments curiosos que formen com una mena de camp d’urnes natural. Hi ha encara alguna petita congesta de neu. Fa molts anys ja que vaig pujar-hi amb el meu pastor alemany. La carena de dalt, vermellosa i negra, era ben estranya. A més, a dalt sol bufar-hi el vent molt fort. Mirant cap al Cadí, a les pastures d’aquí en primer terme hi ha vaques que es deixen retratar de mig mala gana, i alguns cavalls, més llunyans i pacients. És un espai que recorda els Alps suïssos. La pista bona baixa abans de reprendre la pujadeta final al Coll de Pimés. És encara prou d’hora per trobar-hi contrabandistes i menys encara a la guàrdia civil. Un parell de vaquers han vingut a vigilar el bestiar. No se sent la música típica del refugi de Pimés. Així que tiro per la pista, que hi dóna la volta pel solell, fins els Planells Secants, i seguint la pista avall en zigazaga, trobo una font amb cóm, a la baga de Pins Negres. Més avall, la pista ja va a parar al càmping i a la carretera general i a l’estació d’esquí de la Rabassa. Ja es veuen les muntanyes de Salòria de l’altra banda del Valira. I algunes més que suposo que són el Casamanya i el Pessons. L’estació inferior de la Rabassa, o accés a les pistes, està deserta, evidentment, a aquestes altures de l’estiu. La baga és ben boscosa, sense cap artiga o clariana, llevat de les de Pimés a dalt, o les de l’estació inferior, amb tobogans enlairats, que semblen de parc d’atraccions, a baix. És una estació d’esquí de fons o esquí nòrdic que s’ubica a cotes entre 1960 i 2160 m. La pista més difícil és la superior, de Pimés, de 5 Km. La carretera és molt bona, però la baixada sembla de pel•lícula infernal. A dalt, he trobat un cotxe policial que he interpretat que era de policies nacionals espanyols primer. Però, després, ja m’he fixat millor en la bandereta pintada a la carrosseria, de color vermell, groc i blau (i no amb doble vermell). Són andorrans, doncs. I van amb manegueta curta, amb el fred que fa! Més avall me’ls torno a trobar mentre estic fent una foto del paisatge, en part pel paisatge en sí, i en part per fer una mena de descompressió, ja que, amb la pèrdua d’altitud tant gran i sobtada, les orelles sembla que ho notin i el cap s’emboteix. Seran 1200 metres de baixada continuada i sense grans flanqueigs. Arribat ja a les primeres cases de Sant Julià de Lòria, i quan encara la carretera fa força pendent, pregunto a una dona si hi ha una botiga de queviures a la vora. Dóna la casualitat que arribant a baix, una mica a l’esquerra, n’hi ha una botiga petita que tenen de gairebé tot, especialment pa. La senyora m’ha endevinat el pensament o sap que vaig curt de pa. Efectivament, al carrer ja planer abans de la carretera principal, a l’esquerra, hi veig el petit supermercat. No sé si entrar amb la bici, però la dependenta em diu que l’amo s’enfadaria. No sé si a la policia local li agradarà que la deixi lligada al pal d’una farola entre l’entrada al supermercat i la parada de taxis. Com que és per poca estona i l’entrada és d’aquelles àmplies tota de vidres que s’obren automàticament, no arriba a passar res. Ni els taxistes, ni la policia, ni cap lladre altera les coses. Penso que potser podira informar-me a alguna farmàcia si hi puc comprar productes dietètics, dels que el Sr. Hermoso de les duanes de Barcelona sembla tant àvid per col•locar a la botiga d’un germà un cop decomissades als qui els hem comprat als Estats Units. Però ara em sembla anar curt de diners o no se’m desperta l’afany consumista tan típic dels que van a comprar a Andorra. Molt fugisserament penso que podria comprar el xiulet d’ultrasons que realment és efectiu contra els gossos agressius per foragitar-los.I si no es poden comprar per Internet a
http://www.cazaenred.es/material-del-cazador/aerosoles-de-defensa-y-armas-electricas/ahuyentador-de-perro-ultrasonico-dazzer/

SANT JULIÀ DE LÒRIA. És la parròquia o municipi més meridional d’Andorra. Comprèn, a més del nucli principal (a uns 900 m snm): Bixessarri, Fontaneda, Auvinyà, Juberri, Nagol, Certers, Aixovall, Aixirivall, i Llumeneres. En total, té uns 9000 habitants. Hi ha plantacions i manufactura i museu del Tabac. Hi havia assentaments ibers i romans dels quals en són testimonis les monedes que s’hi ha trobat d’aquelles èpoques. Església romànica del segle XII. Farmàcies, supermercats, ferreteries i comerços de tota mena.

ANDORRA és una nació fundada per Carlemany l’any 805 en agraïment a l’ajuda rebuda pels 5000 andorrans en la lluita contra els sarraïns. A l’edat mitjana, i fins ara, adoptà la fórmula del coprincipat com a sistema polític, segons els pariatges de 1278. Els coprínceps són el comte de Foix i el bisbe de la Seu. De fet, la presidència ordinària dura dos anys i passa alternativament a mans del bisbe i del president de la república francesa. El president de França substitueix el rei de França, qui substituí a la vegada al comte de Foix el 1607, unida pacíficament l’Arièja a la corona franca. El país dels Pirineus no arriba als 500 km quadrats. Té uns quants llacs de quasi 30 Ha. Totes les valls van a parar al Valira, el riu principal que té dues rames. Hi ha més de 60 cims de més de 2000 m d’altura. El cim més alt és el Coma Pedrosa de 2943 m snm. Es manté gràcies al turisme hivernal, sobre tot, ja que compta amb uns 300 Km de pistes i ressorts d’esquí amb equipaments de lo més modern. També es manté possiblement gràcies al contraban o als avantatges fiscals del comerç internacional no gravat. La constitució actual data de 1993, any en que el país va ingressar a la ONU. La capital política és Andorra la Vella, la cultural és Sant Julià de Lòria, i la industrial fou Ordino. A més, hi ha 4 parròquies més: Escaldes-Engordany, Canillo, Soldeu, i La Massana.

Total, que em costa canviar de xip, i si no tinc programada una cosa, no la faig. Cerco algun punt tranquil on alimentar-me. Carretera amunt, sense massa problemes amb els cotxes i camions, gràcies als grans marges de seguretat de la carretera, arribo a Aixovall i al trencall d’Os de Civis, o rotonda, i allí a l’esquerra, de seguida, trobo un carreró tranquil a la vora un pont sobre el riu. És curiós que a l’altra banda no hi hagi més que prats i bardissa de difícil pas, i que hi hagi dos ponts, un més amunt i l’altre més avall, a menys de 150 metres. Una porta i un cadenat barren el pas al pont particular de ferro. Recolzo la bici i les coses al muret sobre la riba del riu Bixessarri. Hi toca el sol i és tranquil. Suc de fruita (1 L) i actimel (6) van gola avall en un moment. Acabant d’esmorzar, cerco alguna paperera i resulta que, a la mateixa carretera CS-110, davant mateix meu hi ha una sèrie de contenidors de deixies. Fa molts anys havia fet aquesta carretera fins al peu de Salòria amb ma mare, en cotxe. El temps està insegur. Els marges de la muntanya estan assegurats amb xarxes anti-allaus, per protegir la carretera de possibles esllavissades. Alguna caseta té un terreny pla davant que els amos deuen valorar com l’or. Arribat a una nau industrial, m’aixoplugo arran de la porta d’entrada, tancada, mentre espero que pari una mica de plovisquejar. M’ajupo per recollir alguna cosa de la motxilla i em rellisquen les ulleres. Un dels vidres s’ha petat. Estava mal enganxat o no s’emmotllava bé a la muntura des que l’òptic el va posar. L’altre està enganxat per mi, després, i a més és de plàstic. D’aquí en endavant aniré pedalejant mig borni, però arribaré a acostumar-m’hi del tot. Passada amb més pena que glòria la frontera per un punt de control (de mercaderies tangibles) que apareix buit, i arribat a un eixamplament de la vorera, al costat esquerra pujant, m’aturo a posar-me dins el túnel de plàstic. Uns deu minuts bastaran perquè pari el xàfec. Hi ha una petita barana tubular on seure una mica incòmodament sobre la tapa de la conducció subterrània. Amb paciència, un cop acabat el xàfec, reprenc la marxa cap a Os de Civis. Hi ha gent que surten o entren al restaurant. Les vaques de color crema s’aglomeren al descampat a la dreta de la carretera, ja passat el poble. Les cases estan ben arranjades. No estem a Andorra però el contraband deu haver enriquit també els habitants d’aquest poble. Les cases són amb murs de pedra vista i amb teulades de pissarra.


OS DE CIVIS forma part del municipi de 170 Km quadrats, i uns 800 habitants, creat el 1970, de LES VALLS DEL VALIRA, que comprèn: Anserall (n’és la capital, i celebra la festa major el primer diumenge de setembre), Arcabell (festa major el primer diumenge d’octubre), Argolell (festa major el segon diumenge d’octubre), Ars (festa major el segon diumenge de novembre), Asnurri (festa major el tercer diumenge de setembre), Bescaran (festa major el segon diumenge de novembre), Calvinyà (festa major el segon diumenge de juliol), Civis (festa major el tercer diumenge d’octubre), La Farga de Moles (festa major el 15 d’agost), Farrera dels Llops, Sant Joan Fumat (festa major el darrer diumenge de maig), i Os de Civis (festa major el darrer cap de setmana de juny). El terme arriba fins el Pic de Salòria, el del Punçó, i gairebé fins la Seu d’Urgell. És a dir, constitueix una franja meridional agafada a Andorra a ambdues bandes del Valira. Hi ha esglésies romàniques pintoresques: Santa Eulàlia d’Asnurri, Sant Cerni de Tavèrnoles (Anserall), Sant Martí d’Ars, Sant Martí de Bescaran, Santa Eugènia d’Argolell, i Sant Pere (a Os de Civis). A la Farga de Moles, a Cal Cotet, tallen la pedra artesanalment. A Bescaran, a Cal Blasi, hi ha una exposició d’escultures de Phillipe Lavaill i de ceràmiques de Carme Invernon. Turisme rural a Bescaran 973 35 03 01 (Cal Penya), Calvinyà 973 35 28 09 (Cal Serni) i 973 35 21 36 (Can Guilló), i també a Civis 973 35 28 09 (Cal Fuster). Esports d’aventura: 00 376 82 63 00. Zona de contraban i de bolets. La zona era habitada per bandolers i per bruixes, ja fa uns segles. Encara hi ha amagatalls a les cases i zones misterioses d’on diuen que ningú que s’hi ha endinsat n’ha tornat.

OS DE CIVIS és a uns 1650 m, a la confluència dels rius Setúria i Salòria que hi formen l’Aós. Té uns 100 habitants fixes, més els que hi tenen la segona residència. Font dels Carrabiners, castell/ermita de Santa Margarida i església de Sant Pere. Hotel Vall Valira 973 369 140. Hotel Park Os de Civis 973369145 (a la Borda de la Plana). La comunicació amb Rialp és força complicada o intricada, pel Coll de Conflent, i només es pot fer en tot terreny o vehicle lleuger (moto, bicicleta). La normal es fa per Andorra, per Aixovall, sobre Sant Julià de Lòria. Passejades a cavall (hípica).

Segueix plovisquejant, però tiro amunt mentre apago el GPS que s’ha tornat boig. Em marca una ruta d’ascens per un costat de la muntanya ben diferent de la de la realitat. La carretera ha de dur al Coll de Conflent que ja conec, i punt. Quatre giravolts en pujada i ja arribo a l’Hotel Os de Civis on abans hi havia la Borda de La Plana. Hi ha gent mirant com plou i mirant-me a mi. Segueixo fins la borda de sobre l’hotel i m’aixoplugo una mica, ben arrimat a l’entrada de la borda de dos o tres giravolts més amunt. Passats uns deu minuts, la pluja torna a amainar i segueixo, tot i que segueix plovisquejant, però ja ben poc. La pista va fent giravolts i, després de l’octau passat l’hotel, emprèn la direcció en flanqueig directe al coll de Conflent. Segueix plovisquejant, però a l’arribar al coll ja ha parat del tot i van queient ullades de sol. No veig aquell Pi Negre mig partit que fa anys vaig retratar, ni les mates de Nerets florides al Coll de Conflent. Però n’he retratades abans. Les pastures del coll són força extenses. Al Nord queda el Pic de Salòria, i al Sud el Bony del Trescul. Dels 900 m snm de Sant Julià fins els 2160 del Coll de Conflent ha estat un ascens de 1260 m. La pista baixa fort cap a les Bordes de Conflent. Les pastures tenen molt de fatu enguany. Hi ha milfulles a les vores, força alta. Les vaques de vora Les Bordes de Conflent s’estranyen de la meva bici i dels picarols que hi duc. Els explico que allò és una bicicleta i aleshores totes gairebé alhora acluquen els ulls com per dir que “d’acord”. La petita església romànica es coneix com a la Mare de Déu de la Salut. Hi ha algun tot terreny maniobrant vora les bordes. Segueixo la pista avall pel vessant esquerra del riu Conflent fins a trobar la traça que venia de Civis. Creuo el riu i agafo la pujada pel flanc dret, suau, fins el Coll de Bedet. La pista emprèn la direcció cap a ponent pel solell del Serrat de la Font Negra, de 1700 fins a 1900 aproximadament (coll de la Creu Bedet). Les valls de migjorn van a parar al Noguera Pallaresa cap a ponent, però el riu principal va canviant de nom: Conflent, Riu de l’Olla, riu de Santa Magdalena. Just passat el torrent ben marcat abans de la Creu, trobo una petita colònia de Gentiana montserratii ben florida. Ara no em sembla pas que sigui un híbrid entre G. burserii i G. lutea, com pensava abans. Abans d’arribar al coll es veu un pi cremat a la base per un llamp. Des de la vall del Riu Conflent o de l’Olla he trobat tres valls: Les Toves, Bedet i Tressó. La segona té al capdavall l’ermita de Santa Magdalena de Farrera i, al capdamunt, les Bordes de Bedet. La tercera té el llogarriu de Tressó, i encara més a amunt les Bordes de Dalt. Resulta que tota aquesta part és dins el Parc Natural de l’Alt Pirineu. Acabat el flanqueig de la tercera vall, ja arribo al Coll de So, a 1914 m snm. Hi ha una bona rasa a terra, per impedir que els quads hi passin. Ja es veu, doncs, la vall de Farrera cap a ponent. Intento connectar amb la M. però sembla no tenir el mòbil connectat. Faig cas dels indicadors i segueixo la pista cap a les Bordes de Burg. Torno a intentar-ho amb el mòbil, però res. Segueixo la pista pel bosc avall i, a l’arribar a 1370 m, tinc la sospita fonamentada que allò és ja Farrera. Sóc en una mena de coll, més enllà del qual sembla haver-hi la part principal del poble. A la dreta, hi ha una llenca que segueix la carena. L’esperit del W. em diu que no és a l’altra banda del coll, que és pel caminet de la carena, passant pels taulons. Però li responc que em deixi donar-me a conèixer als del poble. Pregunto a la primera casa de la carena, una mica a l’altra banda del coll però a la dreta. Una senyora que diu que fa 28 anys que viu al poble no ha sentit a parlar mai d’una tal M infermera. Uns gossos delaten l’existència d’habitants en una casa a l’altra banda del coll però a l’esquerra. M’hi atanso. Em sembla que en diuen a Ca la Maria. Havent pujat unes escales, em responen amb veu pacient que ja baixen (de dalt el segon pis). —La M., la que té el fill a Anglaterra? —Sí! I m’indica el que em deia abans el gos que havia tingut per veí i que va morir fa pocs mesos. Hi vaig a poc a poc. Truco, i pregunto per la M a la porta. Silenci. Dono la volta a la casa pe cap de la carena, i tot d’una sento la veu de la M tota contenta, a la porta que fa un moment era tancada i deserta. L’havia avisat fa dos o tres dies que vindria avui al vespre. Estava carregant el mòbil, i per això no em responia. Li havia segat la gespa del jardí algunes vegades i vaig recomanar-li que avisés a urgències del gas quan un escapament degut a unes soldadures absents a les canonades noves em feia despentinar cada cop que passava pel replà de l’escala darrere el seu pis. Havia estat ajudant al Dr. Margarit, el famós especialista en transplantaments de fetge, fins que va tenir l’accident d’esquí de muntanya sota la Tossa Plana de Lles. Un accident profetitzat per ell mateix. Va morir als 55 anys. La meva edat actual. Li explico que potser seran les meves últimes vacances, ja que m’han gairebé diagnosticat un carcinoma cel•lular fol•licular al tiroides. Que em vull fer operar. —On? —A la Corachan. —Qui? El Dr. Gemar. Aleshores se li il•lumina la cara. —Si som molt amics! Mira, em deixa o em deixava moltes vegades la seva casa a Vielha—. Aleshores, ja no li explico les explicacions contradictòries del doctor. No li explico que la primera frase que li vaig setir va ser allò de “La cal para encalar”, dit com en andalús”lakapankalá”, que a la televisió, fa anys, havia dit a la Mercedes Milà que era el que els deia als malalts que no tenien solució, per a no enganyar-los, quuan esperava que es morissin aviat. Ell i la doctora de medecina interna varen fer veure que s’enfadaven quan els feia entendre que jo entenia que tenia un carcinoma, ja que per escrit només posaven que tenia un “cel•lular fol•licular”. No vaig poder fer entendre al Dr. Gemmar que si les dones tenen vuit vegades més carcinomes de tiroides que els homes, però només al doble de dones que d’homes hi ha carcinoma maligne, això vol dir que la probabilitat de tenir un carcinoma maligne en homes és quatre vegades major que a les dones. Tampoc vaig acabar d’entendre si el Dr. Gemmar creu que sol ser més maligne el fol•licular que el papil•lar o a l’inrevés. Per una banda em volia fer creure que no tenia càncer al tiroides jo, però per l’altra, dibuixava el tiroides i amb veu baixa m’assegurava que a la part de baix en casos com el meu, solia haver-hi la part maligna. Deixant el meu tiroides ja, la M m’explica que el fill d’ella es va divorciar perquè la dona no suportava viure sempre a Anglaterra, per molt bon sou que guanyessin allí. I que ara ell s’ha aparellat amb una anglesa amb la que té un altre fill. Penso que el noi ha tingut una bona mestra en medecina. I si no, quantes mares hi ha al món que expliquin als seus fills què és la gelatina de Wharton? Tot al contrari del que hom podria suposar, la M és una senyora senzilla, amatent i que sembla que no es creu que la gent pugui ser dolenta. Ella ha vingut a viure aquí perquè coneixia l’amo, que ara viu més a Madrid que aquí. Fa dos anys que s’ha jubilat i que viu aquí, però es desplaça sovint vora Barcelona a veure el nét, o a Anglaterra a veure el fill i l’altre nét. M’alegra molt que conegui al meu cirurgià. Sé que ella va ajudar molt en diverses operacions a un o dos veïns comuns. Després, al tornar a veure el cirurgià, notaré un gran canvi d’actitud com de la nit al dia, per haver-li ella parlat de mi. Saluda molt afectuosament a tothom que troba quan arriba o surt del poble. Total, deuen ser unes 15 persones que hi viuen. El que passa és que no la coneixen pel cognom, sinó pel nom a seques. Em presenta un noi que ve de treballar en un taller d’un ferrer, a baix a Llavorsí, crec. El noi encara a aquestes hores té més energia que un gínjol. És musculós i àgil. I té l’amabilitat i coratge que jo tinc per paradigmàtics d’Esterri d’Àneu o de Llavorsí. A casa l’espera la xicota, fumant. Això que fa que la M se’n desdigui d’anar-los a veure, per mi, que no suporto el fum de tabac. Anem a la font a omplir una ampolla d’aigua. És carretera a Burg enllà, a uns 150 m del poble. Caldria netejar les entranyes d’aquesta font que raja molt poc i vessa pel darrere. Aviat ho faran. Després, fem un petit tomb pel poble. Veiem la torre de l’església, amb un pas ample o túnel a la base del campanar, i retornem a casa. Ella em neteja la roba a la pica de la cuina. L’estén a l’estenedor vora el radiador. Jo em dutxo només amb les tovalloletes ensabonades. La dutxa és tant petita que crec que hagués fet un mullader exagerat al quarto de bany, que hagués traspassat cap el menjador. Les parets d’obra deixen veure un gran pany de roca mare (pissarra). Continuem parlant de coses, i tot d’una diu que m’invita a sopar a Tírvia. Al donar una maniobra molt difícil allà al coll dels contenidors, aixafa alguna cosa que un xicot amb el qui anava parlant tenia vora la moto, però crec que no ha estat res greu. Quan arribem a Tírvia, ja comença a fosquejar. Saluda ella als amos i fa que m’obrin la porta que du al menjador de no fumadors que és al pis de dalt. Només hi serem nosaltres. Tot fa olor de net. Hi fan obres al carrer del costat i hem hagut de passar entre les màquines excavadores (aturades). Hi ha molt parament de fusta al menjador i alguna foto antiga. Ella, demà, vol anar a Aigualluts. Li aconsello que hi vagi pels prats, ja que pel camí hi ha masses pedres. M’he mogut amb dificultat pel poble perquè em sento molt escruixit. Demà ella agafarà la carretera cap el Sud per a anar a trobar uns mig parents a Nohals i fer el viatge fins el Pla de l’Hospital, per arribar fins a la Besurta (en autobús). Ha decidit no fer l’aproximació per la Vall d’Aran, que seria una mica més llarga. No li fa por conduir. És de les que fa viatges llargs d’una tirada, de les que abans d’esmorzar decideix anar a Santiago de Compostela a dinar i a la nit torna a ser a Barcelona. Fa moto de trial. S’ha trencat el peroné un cop, però el Dr. Margarit li va ensenyar com caminar, agafada amb ella, sense que li fes mal, i no va estar de baixa més que el primer dia. Està contenta de poder-me invitar. No es menja ni l’ensiam ni el tomàquet. Per mi, m’han fet l’amanida i una truita a “la francesa” (epítet que no m’agrada pas gaire) i la verdura del migdia. M’ensenya, a casa, com sortir quan ella ja sigui fora, ja que pensa marxar a les set del matí. Han reservat el pis de dalt per a mi. Poso el sac de dormir sobre un dels llits immaculats. Hi ha sabó Dermonatura al lavabo. Una bona marca, sí senyor, perquè neteja que dóna gust. Em poso una mica de làtex vermell (Sangre de Drago) a algun dels tallets que tinc. He de netejar el terra després amb paper de wàter, pels gotims vermells. Durant aquests dos primers dies, n’he anat prenent unes gotes i posant-me’n a sobre el tiroides, però ara crec que ja he arribat al punt de saturació. Tal com anunciava el blog de Jakindamet, aquesta nit fa la gran turmenta. Sort que he deixat les alforges ben tapades amb la catifa de paper d’alumini i escuma. A mitja nit, vaig al lavabo i, per no obrir el llum, topo amb una columneta de ferro pintada de gris fosc. Ho faig amb el cap, però l’impacte el rep el canell que duia alçat per protegir-me. Les finestres són tant grans i totes de vidre, que sembla que tot el poble de Burg et pugi estar mirant. Total, hauré estat sec, calentó, i agraït del tracte dolç de la M, i en especial, de la seva bugaderia improvisada.

FARRERA. Tot i ser Burg el nucli més populós, el municipi rep el nom de Farrera. A més d’aquests dos nuclis, hi ha Montsecaldo, Alendo, Mallolís i Glorieta. Hi ha un centre d’arts plàstiques i natura homologat per la UNESCO (La Bastida, a Farrera, front a l’església). Esglésies romàniques (Sant Roc, Santa Eulàlia, Mare de Déu de la Serra). És al Parc Natural de l’Alt Pirineu, creat el 2003 i que comprèn terrenys de Sort, d’Esterri d’Àneu, Tavescan i de la zona de Sant Joan de l’Erm, entre d’altres. Hi ha ramaderia, aprofitaments forestals (arbres, bolets), ferrer, pastures, farratges, bestiar i conreus diversos (cada cop menys).

DE FARRERA A BOSSOST
Em llevo cap a les set i encara trobo a la M a baix. Em diu que no tapi el radiador amb res, que li han dit que es fa malbé. Però, quan se’n va, el vaig tapant momentàniament fins que cada una de les peces de roba queda eixuta. Si no, no hi havia manera. Al sortir, després d’anar al lavabo un parell de vegades, m’asseguro de no oblidar cap llum oberta. La ràdio, sí, la vol engegada. Potser perquè el gos W hi estava acostumat. Ella i jo teníem devoció pel gos. En canvi ella li tenia mania al seu gat, roig, perquè algun dia se l’havia trobat a l’entrada de la clínica on treballava, força lluny de casa. Ja fa bon temps. Que a primera hora encara plovisquejava. Me’n vaig a la font a carregar d’aigua. La baixada cap a Burg la faig a poc a poc, i vaig parant per fer fotos, com tement allunyar-me de Farrera. La qüestió és arribar a Llavorsí. Ni pensaments de fer la ruta del Mont Calvó. Tot regalima aigua. L’herba molla i les roques, tot relliscaria. I quines ganes de fer un cim que entorpeix l’avenç cap el Nord, quan es pot avançar per carretera igual. A Llavorsí em toca pensar amb el meu amic JL. Havia anat a parar aquí perquè a casa seva no el podien alimentar bé, quan era petit. Crec que es va engreixar 14 quilos aquí dalt el primer any, en una família que l’acollia mentre ell els ajudava a l’hotel. Es queixaven del seu nerviosisme que feia que a dies trenqués un munt de plats. Però conservava força amics per aquí dalt quan hi varem pujar junts. Vora l’església jo havia dormit una altra nit a casa un amic, però hi havia passat fred. Hi havia una gran obertura al sostre per sobre la llar de foc. Les cases aquí al Pirineu les fan amb murs molt gruixuts no pel fred, sinó pels terratrèmols. Pel fred, dos embans separats ben fins ja bastarien. Els meus records del lloc on hi ha el supermercat no són gaire fidedignes, però me’n surto. Dins al supermercat se sent olor de pintura perquè acaben de pintar el local d’enfront. Al parc assolellat del davant m’hi aturo per esmorzar amb calma. Vaig trucant a ma mare crec que dos o tres cops al dia. Em fa una certa mandra ara mateix continuar. Vaig fent temps, fins que entro en calor.

LLAVORSÍ. És un poble del Pallars Sobirà, arran de la Noguera Pallaresa, a la confluència amb el riu Cardós. Les valls vora el poble són molt agrestes o de costes molt pendents, amb poca vegetació, ocres. Té uns 270 habitants. És famós pels descens en barca pel riu (cannoying, ràfting, piragüisme, hidrospeed, etc.). És a uns 800 m snm, més al Nord (12 Km) de Sort i més al Sud-Est (16 Km) d’Esterri d’Àneu. La Vall Ferrera i la de Cardós conflueixen una mica més amunt (4 Km) del poble i al Nord. A Llavorsí, cap el Nord del centre, hi ha un Supermercat. Concurs de gossos d’atura (tercer diumenge d’agost). El municipi comprèn també els nuclis d’Aidí, Arestui, Baiasca, Montenartró, Romadriu i Sant Romà de Tavèrnoles. A Arestui hi havia una pedrera que donava una llosa blanca d’excel•lent qualitat. Pesca. Pintures romàniques a Sant Cerni (de Baiasca). Festes a Llavorsí el segon diumenge de maig (aplec a Biuse) i 26 de juliol. Hotel Lamoga 973.622.006. Hotel del Rei 973.622.011.

De Llavorsí cap amunt, al NW hi ha la vall del Noguera Pallaresa que, a l’altura d’Esterri d’Àneu, es bifurca. La rama de l’W és la del riu de la Bonaigua, amb el Port de la Bonaigua al capdamunt, que dóna per l’altra cantó a la Vaqueira. I la rama del NW és la vall del Noguera Pallaresa amb Alòs d’Isil i Montgarri, que té forma de ferradura, torçant-se cap a l’esquerra anant a munt, i essent l’altre extrem superior gairebé coincidint amb el Port de la Bonaigua. De Llavorsí cap amunt, cap el NE, hi ha la vall del riu Cardós, que a la zona de Tírvia es trifurca. La rama de llevant és la del poble de Ferrera i el riu de Burg. La rama del NE és la de la Noguera de Vallferrera fins a Alins, on al seu torn es bifurca en dues rames menors, la de la Noguera de Tor a llevant, i la de la Noguera de Vallferrera al Nord, que després amunt es torça cap a llevant, fins el Pla de Boet, al peu de la Pica d’Estats, al Nord, i del Monteixo, al Sud. De la zona de Tírvia cap el Nord, hi ha el riu Cardòs, fins La Ribera de Cardós. Allí es bifurca. La rama del NNW és la del riu Perecalç, que deixa a ponent el Mont Calvó. I la rama del NNE és la del riu Lladorre, fins a Tavescan. De Tavescan en amunt, hi ha una altra bifurcació. La rama del NW és la del riu Tavescan, fins a Noarre. I la rama del NE és la del riu de Lladorre, a la capçalera del qual hi ha l’estany de Certescan. De Llavorsí cap el SW, el Noguera Pallaresa rep de llevant, molt abans d’arribar a Rialp, el riu de Santa Magdalena, a la conca del qual hi ha Montenartró i Romadriu; i el Tossal de l’Orri i Sant Joan de l’Erm al límit meridional.

Les baranes del parc amb gespa i flors són d’acer inoxidables i molt ben posades. Carretera amunt trobo el desviament que havíem agafat el S i jo cap a Baiasca. Tiro sempre amunt cap a la Bonaigua. Penso que tampoc val la pena fer el tomb per Montgarri, perquè ja ho conec, i perquè representaria més temps. I potser la carretera allí ara ja és asfaltada i molt concorreguda. Passo pel desviament a Espot i per la ribera del pantà de la Guingueta o de la Torrassa. Aquells 16 graus sota zero i la pulmonia que hi vaig agafar, tot ja és passat. A la part Nord de l’embassament hi ha un club nàutic ara freqüentat per jovenets prims, d’espatlles amples, i pell colrada. La carretera de la Bonaigua pinta que estarà poc transitada. Està en obres. No passo per Esterri d’Àneu, sinó pel desviament nou que deixa el poble a llevant. Al començar les obres trobo uns operaris marroquís. Són precisament, almenys dos d’ells, els que treballaven a casa d’un amic meu a Vallvidrera, obrint una rasa al torrent per ficar-hi uns tubs col•lectors de l’aigua sobrera d’un escapament d’AGBAR que feia malbé els terrenys de sota. Bslama! Crec que un d’ells m’ha reconegut, el jove. L’altre m’anima com si fos jo un corredor del Tour de França, que enguany passa per Barcelona, un d’aquests dies. Posen pintura Ralva sobre l’asfalt, que sembla molt bona, per l’aspecte tant de les zones pintades de blanc com de vermell. Van desviant el tràfic alternativament. Més amunt, a la pujada al port, hi posen alguns cables o conductes i tapen la rasa amb fibra de vidre, de moment, que de lluny sembla neu. La pujada ve precedida efectivament de 15 revolts, com pensava, però la part forta en té 19. És cosa seriosa això de passar dels 800 m snm de Llavorsí als 2070 m snm del Port de la Bonaigua. Fins i tot quan es fan per carretera bona, que sembla una autovia. Abans de la Bonaigua de Baix, trobo un ciclista jove, ros, que em sembla sudamericà i que m’avança. Mou l’esquena o la musculatura de l’esquena amb moviments voluptuosos ràpids i continuats, tenint-la tota l’estona força inclinada, com forçada cap Endavant, com si la bicicleta li vingués grossa. Resulta que és de Sevilla i té un company al darrere que el segueix (i que ara no veiem). El company sí que ha fet alguna cosa de Pirineus. Ara no saben ben bé on aniran a parar. De moment, a Vielha, al Tourmalet, i qui sap si a Somport. La bici és tot terReny, de quadre de fibra de Carboni. Diu que ha fet el Camí de Sant Jaume, la Ruta de la Plata, els Alps d’Alemanya a Itàlia, i un munt de rutes més en btt. Després que m’hagi avançat, al cap de molta estona, m’aturo una mica i sí, veig el company, moreno i també de bon veure. Està mig esgotat. Sembla que hi hagi hagut un ressentiment o picapunt entre ells dos. Arribats al restaurant a mitja costa, el xicot moreno no estava gaire enrere respecte a mi. Segueixo endavant, i poc més amunt, mentre estic aturat fent una foto, m’avança un altre cop el xicot ros, quan jo el creia ja al Port, ara vestint no un mallot blau elèctric sinó un de negre (per sobre el blau). Es devia haver aturat a menjar allí baix i no li he vist la seva ni cap altra bici. Només he vist alguns cavalls a la vora el Refugi de les Ares.

ALT ÀNEU. Municipi del Pallars Sobirà a la part més alta de la vall del Noguera Pallaresa, al Nord d’Esterri d’Àneu. Comprèn Alòs d’Isil, Les Ares, Àrreu, La Bonaigua, Borén, Isavarre, Isil, Son, Sorpe, i València d’Àneu (el poble principal). Sorpe, Son i València d’Aneu són a la vall de la Bonaigua, mentre que (de dalt a baix) Alòs, Isil, Àrreu, Borén, i Isavarre són a la vall principal del Noguera Pallaresa. La festa major és el 27 d’agost. Però té més fama la baixada amb torxes enceses des del Far, la revetlla de Sant Joan (23 de juny). Patró: Sant Lliser (Lizier, Lázaro). L’església és del segle XII, però n’existia una altra ja al segle IX. Ara compta amb uns 400 habitants. Boscos i ramaderia. Centre de Natura (gall fer) de La Caixa, a Planes de Son. Serradora hidràulica a Alòs d’Isil. Un hotel a Sorpe (Els Avets: 973 626 355 ) i dos a València d’Àneu (La Morera: 973 626 124; Lo Paller: 973 626 129). Forn de pa i queviures a València d’Àneu.

RIBERA DE CARDÓS. Al municipi de la Vall de Cardós, de Llavorsí en amunt, cap el Nord. El terme té uns 300 habitants. És als Pallars Sobirà. Ainet de Cardós, Anàs. Bonestarre, Cassibrós, Lladrós, Estaon, Surri i Tavascan en són agregats al nucli principal. Esglésies del segle XII. Festa major el 12 de juny. Consultori mèdic. Hotel Puitavaca, a Ainet (973 62 30 78). A Ribera de Cardós, Pensió Sol i Neu (973 62 31 37) i Hotel Cardós (973 62 31 00). Càmping, a Ainet i a Ribera. Hípica, a Lladrós. Esquí de fons, a Esterri de Cardós. Hotel els Estanys Blaus, a Tavescan (973 62 31 78).


El paisatge cap a ponent recorda el de Sant Maurici i els Encantats, que realment són a la vora. M’adono que el canvi ja no va. La palanca del darrere només canvia a dos pinyons i prou. Els plats sí que els puc canviar bé. Ja abans de Ordèn, a la Cerdanya, en P m’havia fet notar que el canvi meu no anava fi. La qüestió és que ara no puc anar a la velocitat que podria per no poder posar el pinyó que voldria. A la recta final, les vaques entorpeixen el pas dels camions que aporten materials a les obres. Però com que més enllà, a la part aranesa, no n’hi fan d’obres, no els representa gaire destorb aturar-se uns moments uns metres abans del destí final. M’aturo a l’esplanada davant l’hotel del Port. Un senyor francès s’interessa per la meva bicicleta i em recomana que hi posi oli, a veure si s’arranja. Però ja n’hi he posat d’oli i res. Passen els dos xicots de Sevilla, ara agermanats i com en santa comunió. Tant enrabiats l’un amb l’altre que semblaven abans! Segueixo, tot sabent que estic limitat, havent posat el canvi del darrera a un pinyó del mig. Els dos sevillans s’han quedat garratibats amb el fred que no s’esperaven a la baixada. Passaar dels 40 º C de Sevilla als 9 ºC que deu fer aquí ja és tot un trasbalç. Els avanço mentre els veig a ells amb anoracs gruixuts i baixant a càmera lenta. El meu germà és a l’Hotel Montarto, a la Vall de Ruda. O així ho he entès. A l’arribar a la Vaqueira veig l’Hotel Montarto i hi pregunto pels de l’Opus Dei. Em diuen que són a l’hotel del davant, a l’hotel de la Vall de Rüda. O sigui que no era la vall, sinó l’hotel. Aquí al Montarto hi ha una convenció dels de Catalana d’Occident. I alguns d’ells fumen i semblen ateus, donats els escarafalls que fan enrient-se de qui els havia près pels de l’Opus. Una mica enrere i amunt i ja sóc a l’entrada del modest hotelet La Vall de Rüda. Quan començava a recular m’han saludat els dos sevillans que ara ja anaven força de pressa i seguien en harmonia. Dins l’hotel, és fosc. La recepcionista em diu que acabaven d’anar a l’oratori, que el meu germà hi deu ser però que no els pot destorbar. Mentre discutim suaument, apareix el meu germà per darrera. Feia tard. Va amb texans gastats i camisa casolana. Està content de veure’m. Suposo que a la vida ha hagut d’empènyer fort i a vegades s’ha valgut de mi amenaçant de matar-me perquè ma mare apoquinés alguns diners per ajudar-lo. Durant aquesta etapa a l’Opus, sembla que el seu caràcter hagi millorat. Abans era un sac de nervis que explotava cada cinc minuts. Jo no és que tingui gran cosa, però tenia pensat deixar-li als seus fills gairebé tot, donat que les filles de ma germana han sortit raretes, el que en italià en diuen “vipere”, a més de comptar elles ja amb una bona herència que no sempre han sabut administrar bé, per part, sobre tot, de son pare. Hi hauria d’haver algun llibre o guia de com fer testament, no en sentit burocràtic sinó sentimental. El cas és que ma mare i ell han saltat dels nervis en més d’una ocasió. L’un sap com fer saltar l’altre. Ara, ell aquí resa i fa exercicis espirituals, però també fan excursions com ara a Varradós, que diu que fa molta pujada. Jo hi havia d’anar, però m’ho he saltat o m’ho saltaré. Pregunta a un empleat de l’hotel on poden arranjar-me la bicicleta. L’home em diu que al Palau de Gel no n’hi ha cap de taller de bicicleta. Això que no em vulgui enganyar com alguns a Vielha varen voler fer ja em convenç. Diu que al primer edifici alt, groc, de Vielha, que en diuen Elurra, en trobaré un. Que és el mateix home que volia posar-ne un altre de taller unes cases més amunt, aquí a Vaqueira, però que com que lo del descens en bicis aprofitant els remuntadors mecànics sembla que no ha agradat políticament, se n’han estat. Allà hi ha el taller de bicis, a Vielha, o si no, ningú té taller de bicis a la Vall d’Aran. Baixo per la carretera, ara ja una mica millor que la que baixava del Port de la Bonaigua. Passo davant Salardú i Unha. Un altre amic enemistat el d’allí, de bona casa, de fàbrica amb bon secretari, en Jordi Pujol, el qui va ser després polític. El noi de la casa bona s’obria al cent per cent un dia, però l’endemà feia veure que no et coneixia o s’enfadava al veure’t. Un poblet tant petit i també acull a la que va ser secretària d’en Terradelles, d’en Pujol i d’en Maragall. I al famós traumatòleg operador de genolls. Arties, Garós, Casarilh, Escunhau i Betren es troben abans de Vielha. Cap el Sud queden les valls que havia visitat jo algun hivern i algun estiu, les de Valarties i Aiguamoix. Sembla que hagin tornat a obrir La Tuca. Els Heuer, de Zurich, deien que era bona la meva idea de fer un jardí botànic a la Vall d’Aran, si és que en deien la Suïssa Catalana. A la Tuca hi havia hagut el projecte, almenys en temps d’en Marjanedes com a tècnic de l’Institut Botànic de Barcelona. Total, no s’ha fet. Només el de Gombrèn s’ha fet realitat. A Betrèn m’aturo a dinar. Que ja són les quatre! Fan obres a la plaça de l’església, que és plena de bosses de runa. Hi ha uns xicots marroquins tranquils treballant-hi. M’avio cap a vora el riu per trobar un lloc una mica més apartat i allí menjo recolzat al muret vell, vora l’entrada al garatge d’una casa. Pensava aprofitar aquest aixopluc en cas d’urgència, si es posés a ploure de sobte. Represa la marxa cap a Vielha, de seguida veig l’edifici alt i groc que deien. I de seguida veig un grup de ciclistes que s’espera que obrin. Són d’Igualada. Fan una ruta seva. Potser un d’ells es digui Vallbona. Tenen fusta de ciclistes, dels de musculatura ben definida i cames depilades. Recullo una bosseta de plàstic del terra que aprofitaré per embolicar una mica la màquina de fotografiar. Aviat són les cinc i obren. Som uns deu ciclistes. Els primers aviat es posen d’acord amb l’encarregat i el mecànic. L’amo és un home sensible, amatent i molt intel•ligent. Si no fos perquè és força calb hom diria que no té un pèl de tonto. Però sap no passar-se de llest. S’enyora de les platges de Torredembarra. La botiga és molt gran i plena d’articles de qualitat. El mecànic que l’ajuda és robust, d’espatlles amples, però sembla menys sensible o intel•ligent. Ho sembla. Aviat m’agafen la bici, o millor dit, m’encarreguen que la desempallegui de les alforges, cosa que em requerirà el seus deu minuts. En llevo una d’alforja, però l’altra, del cantó contrari al canvi, la deixo buida, i això cosa bastarà per poder hissar la bicicleta al banc de probes. I aviat entre tots escatim que cal canviar el cable i les fundes del canvi del darrer. Que el problema estava a la maneta, que s’hi havia entortolligat el cable. Al final, no caldrà canviar la maneta, cosa que semblava imprescindible al principi. Hi ha un gos d’aigua de color crema que jeu ara aquí ara allà dins la botiga. És tímid, però no en excés. Sembla voler fer-se veure com per demanar permís abans de jeure en alguna banda. El mecànic posa molta cura en la sincronització del canvi un cop arranjat tot. I ruixa la cadena i els pinyons amb un esprai que fa bona olor. Els ciclistes d’Igualada tenen problemes per pagar, ja que no hi ha línia d’Internet ni línia telefònica normal, i no es pot pagar amb la Visa. A Baqueira també passava el mateix. Els dic que potser un cavall ha etzibat una coça i ha trencat el cable. Però potser més que un cavall han estat els operaris de les obres de la pujada al Port de la Bonaigua. L’amo tenia bona voluntat i al final no sé com s’han entès, però s’han entès. Munto altre cop les coses a la bici, amb l’ajuda d’unes quantes abraçadores. M’aturo al plaçal i faig una volta per comprovar que la bici va bé del tot. I va bé. M’han cobrat 16 euros però n’he volgut donar 17, com per demostrar que els estava agraït. Si no arriba a ser per ells, ja em tens agafant l’Alzina Graells cap a Barcelona, i sense finalitzar la tercera transpirinenca. Faig via cap a Bossòst per la carretera principal, però fent drecera pel Palau de Gel. Hi ha força gent i cotxes a Vielha, com sempre. Veig un cotxe de bombers i un de policia. Carretera avall, ja es nota el fum dels cotxes. Aviat seré a Bossòst, tot esperant passar per Lès, que queda més avall. El desviament al Portilló ja està arranjat del tot. Pensava comprar alguna cosa a Bossòst, però al final no m’hi arribo. He pres el desviament just abans del poble. Van pujant cotxes, però cada cop menys, per la carretera famosa a Luchon. Ja no hi venen tants francesos ara a la Vall d’Aran, es veu. Després dels quatre revolts forts primers, la carretera emprèn un flanqueig cap el Sud i allí, abans de trobar més tombants forts, hi ha un edifici que serà un centre de natura. El trobo a mig fer encara. Els sostre està acabat, però de finestres i portes no n’hi ha. Només les obertures dels murs. D’escales tampoc n’hi ha encara. Plou força i m’arrecero allí dins, pensant que potser m’hi podria quedar a dormir. De moment aprofito per sopar. No em fa gràcia dormir sobre ciment, però si a fora fes un gran txarvescat no em quedaria altra opció. Per fora passa un tot terreny blau en pla d’inspector, passa de tant en tant, com per intimidar-me, sense que el conductor s’atreveixi a parlar amb mi. Quan la pluja al final afluixa, em decideixo a marxar d’allí, ben abrigat, perquè he agafat molt de fred. Pujo fins el Portillon, pensant que hi trobaré una font allí dalt. Però el mur que recordava és simplement una fita de la frontera. Reculo per agafar, ara sí, el trencall cap el Clot de Baretja. Va plovent finament. Sento fressa d’aigua que baixa per la muntanya. L’avetosa té un aire especial avui. Recullo aigua al final, del rierol, que tracto amb els ultravioletes. I cerco un lloc per acampar. A l’esquerra sembla que un viarany dugui a una careneta plana ideal per acampar. No hi haurà perill d’inundació allí en aquella careneta a bocins plana. Ja fosqueja. Puc muntar la tenda Vaude i folrar les alforges amb l’estoreta platejada perquè no es mullin, i posar-ho tot a aixopluc dins de bosses de plàstic industrials grises. Però de sobte comença el malson. —Goahj Goahj Goaaj Goaah Uough Uahah. És un animal ferotge que podria ser un cérvol però que té la potència d’una sirena de vaixell. Els cabirols fan uns crits com aquell que tus. Però, això em diran que no potser un ós. I si no és un ós, què és? No és que estigués tota la nit cridant, però em va tenir en estat d’alarma bona part de la nit. Pensava en els óssos de la pel•lícula l’Os, els que vaig veure a Saanen mentre feien part del rodatge. En el fons, sabia que era un ós. Però no volia acabar d’acceptar-ho. Havia de ser el mateix ós que havia atacat uns caçadors allí a baix a Bossòst. El mateix ós que sol passejar-se pel Clot de Baretja. On jo sóc! De tant en tant, jo encenia la llanterna petita per saber l’hora o per il•luminar una mica el voltant, uns segons. L’animal estava fet una fúria perquè jo havia envaït el seu territori. Ja preguntaria a en JS si era o no un ós. Tant ell com l’ós venen dels Carpats. Els crits es repetien amb la mateixa tonalitat i seqüència. Potser avisava a les cries que estiguessin a l’aguait i que pugessin. Dormir en un replà molsós d’una avetosa és idíl•lic, però haver de suportar aquells crits fets a uns dos-cents metres, amenaçadors, no fa gens de gràcia. Ni l’animal ni jo estàvem còmodes. Truco a ma mare i a un amic, en G, perquè em truquin ells i em surti més barata la trucada; i petem la xerradeta fins a les onze tocades de la nit. Jo ja fa estona que sóc dins la tenda, aprofitant una pausa dels crits ursins.

DEL PORTILLON DE BOSSOST A CHÍA
L’endemà ja no plou, però hi ha boira alta. Puc esmorzar tranquil perquè els crits de l’ós se senten ara molt lluny, amunt, amunt, cap el Sud. Encara em falta una bona pujadeta per la pista al Clot de Baretja. Hi ha plantes molt atlàntiques com l’ Aruncus dioicus abundants. Fa unes flors menudes però abundants, de color crema. Les gotetes de la rosada o encara de la pluja sobre els fulles de l’ Euphorbia hyberna bé mereixen una foto, tot i que no reflectirà del tot l’espectacle de bellesa que a la realitat crec que ofereixen. Quatre tombants, i arribo a un gran flanqueig primer cap a llevant, i després d’un giravolt, cap a ponent. Arribat a la font, aprofito per omplir una mica més les cantimplores. Veig les petjades enormes de l’ós, però no m’ho acabo de creure que sigui ell o ella que les hafi deixades. Són massa grans, com dues mans juntes. És un cóm gran aquest que hi ha sota el coll. A la vora hi ha una barraqueta tancada (Cabana del Cap del Bosc). Tiro amunt per la pista, que fa sis tombants i un flanqueig cap el NW i després cap el Sud i arriba gairebé planera al coll. Hi ha Gentiana lutea en flor. I em sorprèn la perspectiva sobre la Vall d’Aran i el Portillon que deixa veure una muntanya que el tanca pel Nord, que deu ser la Pica dera Bossetèra. Hi ha cavalls molt bonics allí i que sembla que m’hagin estat esperant o s’hi posen bé perquè els faci unes fotos. Hi ha una gran colònia de Rumex alpinus a dalt el prat del coll, a la banda del Nord. Es veu el Circ de la Glera i el de Lits, coronant la vall de l’Hospice de France, i el Pic de Salvaguàrdia. Super-Bagnères queda lluny però, s’albira amb claredat. No s’hi veu però moviment, o sigui que encara no hi deu passar el tour. No recordo exactament quin dia sí que veuré algun helicòpter i una avioneta pel cel que podrien estar fent el reportatge del tour des d’allí. O estar anant a fer-lo. Potser serà avui. Del coll, segueixo la traça però no m’acabo de creure que hagi de baixar tant. Intento flanquejar, però aviat corregeixo perquè més avall veig un corriol que ha d’anar a parar a la cabana (Campsaure) que es veu al centre de la vall, a l’esquerra. El corriol es fa ciclable a trossos. Cap el NW hi ha un puig piramidal sempre amb pastures molt verdes on un ramat de vaques blanques és vigilat per un gos, que al veure’m de lluny, comença a bordar imitant l’estil de l’ós. I surt disparat cap avall com intentant defensar el ramat. O serà que defensa el ramat de l’ós, que ha arribat fins allà? Aquesta matinada se’l sentia poc al Sud del Clot de Baretja. A l’arribar jo al torrent, erro i segueixo un corriol de mal passar fins i tot a peu, vora el torrent, cap amunt, quan hauria d’haver flanquejat cap a ponent, uns cent metres, per agafar la pista que puja pel vessant de ponent, ampla i ben ciclable. A mitja pujada pel torrentet, veig un pas marcat i senyalitzat cap a la pista. Els rètols aquí estàn fets en fusta gravada i pirogravada, i són molt bonics. Vora Campsaure, hi ha més cavalls que es deixen retratar o s’hi posen bé perquè els faci fotos. Estan contents de veure’m. En canvi, una parella d’adults que semblen els amos de les vaques de més amunt, i potser d’aquest cavalls, estan nerviosos. Somriuen a l’estil nòrdic. Se’ls veu que tenen por, potser de que l’ós els hagi arramassat alguna peça de bestiar. La pista més amunt de Campsaure és ciclable en teoria. Però la faig a peu algun tros, com per gaudir millor del paisatge. Cada cop hi ha més herba i menys arbres. S’albira ja el que ha de ser el Port de la Motjoia. Acabada la pista, he de fer un flanqueig a la dreta, per l’herba, seguint unes petites marques pintades a algunes pedres enmig de l’herba, per anar a parar al camí que ve de l’Hospice de France. És un camí bo, però el fang rellisca, i he d’avançar amb molta cura. Fins i tot als troços amples. Hi ha Porrasses (Asphodelus albus) i Nerets (Rhododendron ferrugineum) florits de blanc i rosat respectivament. Trobo uns nois que baixen del port. Parlen francès. Un semblava molt content de trobar-me i amatent ja des de lluny. Apacible, dolç i amatent. Penant-ho bé, crec que mai a la vida ningú ha demostrat sincerament estar tant content fins ara de veure’m com aquest jove francès. Venen de Benasque, poble simètric a la part francesa sota el port del mateix nom. I baixen cap a l’Hospice de France, que no saben que estava en obres l’any passat. El que s’apropa molt a mi és ros, amb el nas recte arrodonit i una mica de barba incipient, amb el front alt i inclinat cap enrere. No em dóna temps de mirar-me’l tot el que jo voldria, tot i que ens mirem fit a fit uns ulls contra uns altres ulls. Ells en general fan vtt però no al nivell meu, ni amb tanta càrrega. Em deixen, contents d’haver-me trobat. Més amunt, hi ha un bon ramat de bens ajagut fent la migdiada en un contrafort herbós planer. Més amunt, el Port de Montjoia és més estret i pregon del que pensava. Els cims estan coberts de boira. El noi ros m’augurava un tram tècnic entre Montjoia i l’Escaleta i un de molt tècnic ja per pujar al Port de la Picada. No albiro els cims que són ara coberts de bromes. Només els vessants que deuen baixar cap a la Vall d’Aran, cap a l’Artiga de Lin. Que em servirien d’escapatòria en cas d’urgència, si és que no vull retornar al Portillon o baixar a l’Hospice de France. Aquest camí de baixada el va fer, quan escapava de l’envestida nacional, en Nuet Martí, el pintor. Era corredor d’atletisme i es va avançar molt als altres. Quan pujaven de la Vall de Benasque cap al Port de la Picada, per un camí que aleshores era ample de metre o metre i mig, els militars de més graduació mataven a trets els muls que no podien pujar pel gruix de la neu que hi havia. Després, ell va veure com alguns erraven al Port de l’Escaleta i baixaven cap a l’Artiga de Lin, és a dir, cap a Espanya un altre cop, on els varen enxampar, però ell es veu que coneixia el terreny i va pujar després a l’esquerra per fer el camí aquest de baixada cap a Montjoia i cap a l’Hospice de France, per ser rebut acceptablement a Luchon, en una casa particular, per ser dels primers, anar ben vestit i fer bona pinta. Els altres varen anar a para en un camp de concentració improvisat a les pistes de tenis i al camp de futbol de Bagnères-de-Luchon. Jo també havia fet part del camí, amb en Jan, quan veníem de l’Hospice de France i varem donar la volta pel Port de Benasc i el de la Picada, l’Escaleta i baixar altre cop. Però arribats al Port de Benasc, jo anava corrent gairebé tota l’eston i no recordo gaire cosa de res. Només les bones vistes sobre l’Aneto i la Maladeta, el Port de l’Escaleta amb uns indicadors que feien un quadrat de pals verticals, i el camí de baixada enmig de l’herba, després de la pujadeta que en Jan va saber de seguida enfilar com el bon camí, després de l’Escaleta. Port de Montjoia amunt i ha uns mollons de pedres. Hi ha un home i una dona vora la carena. Beuen cafè o alguna beguda del termos i tenen feta tota una parada de coses de menjar sobre un plàstic sobre l’herba. El tinc vist a l’home, de Saint-Lary-Soulan. Allí explicava que quan li preguntaven si pujava o baixava ell responia que marxaria d’allí, sí. Es feia l’orni total, i així es va captenir amb mi. No sé si em responia en francès o en occità. El cas és que li vaig desitjar que li aprofités i me’n vaig acomiadar. Quina mentalitat més diferent de la dels nois d’abans! Pel sender amunt, empenyo la bici, sempre sense descarregar el pes de les alforges, de moment. Hi ha Festuca eskia que cobreix una mica el senderol. Fa pujada, molta pujada. Rellisco sobre l’herba amb la cama dreta. A sota deu haver-hi una pedra perquè la noto amb el cantell de la canyella. La bicicleta m’ha aguantat el cos. Un cop aparentment sense importància. Només demà començarà a reviscolar-se i, demà passat i més endavant ja farà molt de mal. Podria haver-ho estalviat calçant unes sabates més noves i duent les canyelleres. Al darrer moment me’n vaig adonar que totes les sabates que tenia, sense cales als peus, estaven gastades de sola. Duia protectors de colzes i de genolls només. Trobo una parella més jove, i més assenyada que la d’abans, que em pregunten si manca molt pel Port de Montjoia. Jo els dic que poc, que uns dos quilòmetres, perquè el tram se m’ha fet molt llarg. Ells em tranqulitzen assegurant-me que a partir d’ara no puja tant, i serà veritat. I que només manca un quilòmetre pel Port de l’Escaleta. I en mancaran dos. És a dir, hem intercanviat les distàncies. Potser mancava només 1 Km per Montjoia. Jo ja pressentia que el camí es faria planer. Reposo allí als prats vora les primeres congestes. Són congestes de neu amb la superfície arrissada, una mica bruna. Hi ha boira que deixa força visibilitat fins els primers cinquanta metres potser. Arribar al Port de l’Escaleta no serà gran cosa. Fins i tot pel tram rocós que m’han advertit que era enganyós. No serà tant. Semblava que cap a la dreta, en un moment donat, el terreny fos més bo, hi hagués una drecera, però estava clar que el camí seguia per l’esquerra. Seguint cap a la dreta, te n’anaves directe al precipici. El que passa que aquest tram sí que el recordava força bé. Però d’allí l’Escaleta, o el Clot de l’Infern o com se digui, la pujada cap a la Picada (itinerari marcat a les roques amb el número 23) se’m fa més forta del que recordava. A poc a poc, vaig guanyant terreny fins els 2477 m. L’últim tram és una congesta de carena que cal pujar en diagonal des de baix. De primer, semblava impossible, però després resultarà que era poc tram de neu, i malgrat relliscar unes quantes vegades, al final l’aconseguiré superar. Encara no hi ha cobertura per al mòbil. Però una mica més avall sí que n’hi haurà. El que entre les bromes em semblava l’Aneto primer, ara del cert veig que és el massís del Posets. Hi ha un sender que fa esbiaix ja cap els llacs i cap a una cabana moderna allà baix, però prefereixo seguir el track preestablert per mi. D’una banda serà menys directe, però de l’altra serà menys accidentat i més regular, tot i la tartera inclinada que caldrà superar d’esbiaix. Tot i que a la realitat el camí costa d’identificar amb la traça, arriba a coincidir. L’espectacle del massís de l’Aneto i la Maladeta entre bromes, amb la neu que enguany és força abundant, és esplèndid. Allà baix es veu el Forat dels Aigualluts, o millor dit, el saltant d’aigua que hi va a parar. L’aigua s’amaga dins el fons del forat i ressorgeix a la Vall d’Aran, als Güells del Jueu. Ja sóc al camí serpentejant que em durà al que ara anomenen la Besurta. Abans la Besurta era el Forat d’Aigualluts. Total, que es veu el refugi de la Renclusa. Hi ha alguns cotxes aparcats allà baix. Són cotxes autoritzats, clar. Psicològicament, la baixada se’m fa curta, però físicament es menja crec que un parell d’hores. No m’atreveixo a muntar a la bici a la major part d’aquest trajecte. Primer, perquè és imprudent, i segon, perquè tinc por que m’estiguin espiant de lluny i després em posin una multa. Suposo que deu estar prohibit anar en bici per aquí, si no s’és amic de l’alcalde. I que jo sàpiga, no en sóc. Arribat a la carretera asfaltada, no m’ho penso dues vegades per tirar avall cap a la dreta i quan més aviat millor. Veig un autobús vermell que puja cap a mi i m’aturo ben separat de la via, en un contrafort, amb sobrada anticipació. El xofer sembla mirar-me amb simpatia. Va parlant pel walky-talky. Està prohibit als mortals parlar pel mòbil mentre es condueix, perquè és insegur, però a les zones d’alta muntanya els conductors d’autocars poden parlar pel walky-taly, segons la llei d’Espanya. Segueixo avall després, el més arrimat possible a la vorera, com per poder dir que no circulava per la calçada sinó pel marge. Per la llei general no es pot circular per les voreres d’emergència, però després afegeixen que les bicicletes circularan preferentment per aquestes voreres. Doncs, jo ho intento. Més avall, ja arribo a l’Hotel de l’Hospital de Benasque o als vials que hi condueixen. Hi ha força cotxes i gent a peu per aquí. Mirant enrere hi vaig un rètol al costat de la barrera que he passat per la banda de baix, prohibint la circulació cotxes i motos. Aquest sí és homologat. I, després de passar el riu, ja ve l’aparcament general i el control de medi ambient. El vigilant és jove i em mira estorat. S’obra de cames per quedar-se més palplantat davant meu, però jo li esquivo la mirada i segueixo recte endavant impertèrrit i ataràxic. El repetjó fa pujadeta, però entre tot el merder de cotxes lo meu és una anècdota que es pot amagar. Després ja vindrà la baixada ampla cap a Benasque. Passo davant el balneari, d’estil esquerp, dels Baños de Benasque, i del càmping del fons de Vallhibierna, per on havia pujat l’any passat a l’Aneto. I seguint sempre per la carretera, arribo a Benasque. Havia pensat passar per pistes pel bosc de pujada, però baixant això de fer milles sense esforç és molt temptador. HI ha una mena de carril bici o pista sense asfaltar al final, cal costat de la carretera. Intento endinsar-me al poble antic, però un rètol indica que és direcció prohibida en aquest sentit. Dono la volta per l’esquerra o llevant, doncs. Trobo un supermercat dels de Alto Aragon. Aparco la bici lligada a un arbre i m’hi fico. La caixera principal es queda estorada pel meu aspecte. Compro les coses de sempre, més o menys. Més un brioix de panses. Em renya perquè he deixat el que he comprat a la cinta negra però massa a la vora el lector del codi de barres. No és que hi hagués massa espai enlloc més, de tota manera. El pa resultarà esplèndid, dels millors del Pirineu. És tal com el menjàvem quan jo tenia setze anys i venia per aquí. Aleshores, quan no tenia res que fer, sortia disparat com un coet i pujava corrent a les muntanyes de ponent del poble. Uns mil metres o més de desnivell d’una tirada i corrents, que bèstia que era! Va ser aleshores que ens varen demanar que anéssim a tancar el refugi de la Renclusa, en ple hivern, perquè havien esbotzat la porta i s’hi havia ficat gent quan en realitat el refugi de pagament era tancat. Només la part lliure havia de ser accessible. La guàrdia civil no hi volia anar, i posava alguna excusa de poc pes. L’encarregat del refugi no podia anar-hi perquè tenia molta feina a l’hotel (Montaña), que regia o havia de fer compres o d’altres assumptes. Total, que l’E i jo, voluntaris i de bona gana, ens varem aixecar a les tres de la matinada per fer cap a la Renclusa, amb piolet i grampons. A la pista, aleshores hi havia ver glas. Una cosa que ara ja ha passat a la prehistòria. Efectivament, la porta estava esbotzada. Varem complir les ordres fil per randa. No varem entrar a veure si quedava algú dins. Varen tancar, tal com ens havien dit, i cap a casa. Però allí ens esperava la guàrdia civil que ens va tenir entretinguts al quarter fins a les dues de la matinada. Suposo que per protegir-nos, no sé. La qüestió central del sermonet era que tothom fem infraccions. Per exemple, conduint, és impossible no fer.-ne. L’endemà l’encarregat del refugi ens va donar quinze mil pessetes pel servei. Ell i el monitor del CEC s’estranyaven molt que haguéssim complert les ordres i la curiositat no ens hagués fet entrar a inspeccionar l’interior del refugi. Crec que ara condemnaven la nostra obediència cega i haguessin preferit que haguéssim entrat a mirar-ho tot. Però al vespre, el monitor encarregat, l’H. ens les va fer retornar les quinze mil pessetes. Va dir que lo nostre havia de ser un servei pel Centre, que tot ho havíem de fer pel Centre. Alguna cosa rara hi havia en tot això. I encara no l’he entesa ara. La senyora de l’hotel va dir que sempre seriem ben rebuts allí. A l’E crec que sí que el varen rebre bé algun cop després. Però a l’hotel que després varen muntar, un cop mort el marit, no els feia gaire gràcia el règim vegetarià meu i del Jan, i ens volien servir de tot amb pernil i carn.

BENASQUE (=Benàs). És a la capçalera de la vall de l’Éssera, a la Ribagorça. Etimològicament Riba Gorzeak ha de voler dir la riba dels cels. Ben Asque és un nom propi que indica Fill d’Asque, essent “asque” un mot lígur i un poble al sur de la Sierra de Guara. També pot derivar dels mots ibers Bin (muntanya), i Asc (roca). El document més antic de la vila data del segle XI. S’hi parla el benasquès, un dialecte apregonés amb moltes paraules de català antic. Hi ha una gramàtica i un vocabulari del patués benasquès (Ángel Ballarín). No hi ha cap dubte que Benasque (1140 m snm) és famós per estar al peu de l’Aneto (3404 m snm). Hi ha l’empresa d’alpinisme Barrabés, una de les que ven més material per a fer alpinisme al món. Podríem dir que és la capital dels Pirineus Centrals. Centrals hidroelèctriques. Càmpings. Farmàcia, moltes botigues i molta gent: 2000 habitants residents, més molts més visitants. Quarter de la guàrdia civil. Festes el 30 de juny i el primer de juliol (balls folklòrics). Dos personatges de la vila tenen el cognom Ferraz: Antonio C. Ferraz Doz (ministre de guerra el 1809), que va fer fer els Baños de Benasque; i Valentín Ferraz i Barrau (alcalde de Madrid i ministre de guerra al segle XIX). El 1660 un terratrèmol destruí bona part de les cases de la vila. Aproximadament, cada 100 anys hi ha hagut una forta crescuda al riu amb inundacions (1727-1834-1925). Hi havia hagut una mina de pirita (Cerler). Turisme de muntanya. Ramaderia, boscos, pastures, vaques, ovelles. Festes a Cerler el 10 d’agost; a Anciles en 29 de juny. Torneig internacional d’escacs (ajedrez). Al mes de juliol (tercer cap de setmana) cursa ultra-trail Aneto, de 62 Km de recorregut i 3700 m de desnivell acumulat: Benasque – Senarta – Pont de Corones – Coll de Vallhibierna – Llausset – Pont de Salenques – Coll de Salenques – La Besurta – Hospital de Benasque – Banys de Bensaque – Senarta – Benasque. Es pot fer en 9 hores, però deixen 24 h de temps límit. No es dóna avituallament. Hi ha tres refugis alpins pels voltants: Ángel Orús (entre Eriste i el Posets), Estós, i la Renclusa. Llocs molt interessants són els ibons de Batissielles, el Forau d’Aigualluts (on despareix l’Éssera per un gorg d’uns 150 m de diàmetre) per anar a parar al Güell del Joeu a la Vall d’Aran (Artiga de Lin) i donar aigua al Garona. Hi ha força pics que superen la cota 3000: Aneto, Maladeta, Margalida, Tempestats, Russell, Alba; Posets, Espadas, Eriste; Perdiguero, Royo, Literola, Gourgs Blancs. Els banys sulfurosos probablement ja eren explotats pels romans. Balneari actual de luxe (tlfn. 974 344 000). Aigües recomanades contra reuma, artrosis, afeccions renals, digestives, hepàtiques, nervioses, obesitat. Aigües hipotòniques, sulfhídriques, carbonatado-silíciques, càlciques alcalines, oligominerals, bicarbonatades, fluorades. És uns 10 Km amunt seguint al vall, al vessant de llevant. L’Hospital de Benasque és un hotel de luxe a la capçalera de la vall (tlfn. 974 552 012). Hi ha una zona de càmping amb dutxes al costat, a baix cost, o gratis. Hi ha molts hotels per escollir a Benasque i als poblets de la vall. L’exèrcit republicà en retirada va enfilar-se pel Port de Benasc i va baixar a Luchon (camps de concentració). Alguns, però, es van equivocar i van baixar altre cop a Espanya, per l’Artiga de Lin. Hi ha hagut accidents mortals de ciclistes a la carretera d’ús restringit a la Besurta per xocar amb vehicles (de les autoritats) inesperats. Els autobusos van ràpids quan van buits, però es veuen bé de lluny. Hi ha autobusos des de Benasque a Vallhibierna o bé a la Besurta, ja des de primeres hores (les quatre) de la matinada (Alosa). Almenys, de finals de juny a primers d’octubre. Moltes restriccions s’aixequen fora d’aquesta temporada d’estiu.


Després, torno a entrar al supermercat a veure si no he vist bé els tomàquets. En tenen de grossos però molt verds, i d’aquells tan menuts, com anous, en capses on n’hi ha molts. Fora, hi ha un parell de nens i el que sembla peruà es posa a pixar a l’escocell de l’arbre que jo he regat amb l’aigua que em sobrava de les cantimplores abans de reomplir-les amb aigua d’ampolla del supermercat. Té una pixera molt llarga aquest nen, i és massa petit, uns set anys, com per tenir vergonya d’ensenyar el penis finet. El fill de la mestressa del Hotel Montaña va dir que teníem sort que el pare ens hagués donat diners. Que allí ningú els donava res, com no fos alguna pesseta de canvi que no volien després de pagar. Ara té una peixateria. Cercant una botiga per comprar tomàquets vaig anar a parar a la seva peixateria, i li vaig comprar uns tomàquets esplèndids i li vaig regalar un cèntim del canvi. La fruita era temptadora, però no en vaig comprar. Se’n recordava de mi? Potser sí. En tot cas, se’l veia feliç amb mi o sense mi. No vaig acabar de trobar on era aquell Hotel Montaña, però tan se val. La part interior del poble bé val una visita. Després, vaig acostant-me a Barrabés, la botiga del món que ven més material d’alpinisme. Sobre tot, per Internet. És mitjanament àmplia, molt neta, i amb un frontal a la façana d’algun artista compromès amb l’alpinisme. Al sortir de Benasque, un senyor ros i simpàtic em fa la broma de fer-me el senyal d’autoestop i jo la hi segueixo dient amb gests que pugi al darrere que el duré. La carretera de Benasque en avall es fa ample. Es veu una piràmide a l’esquerra que deu ser alguna muntanya de Cerler. Potser el Gallinero. La carretera passa per Eriste y l’Hotel La Rosita (de la vídua del que havia estat guarda de La Renclusa). Hi ha flors als balcons. Passa també per la vora Sahún, on el bon amic Pascal Darre i els seus companys varen anar a parar després del Port de Sahún venint de Plan, emmerdant-se per una pista “embrousaillée” amb ortigues i rocs. http://pyrenees2005.free.fr/

Jo vaig de baixada i no m’importa fer uns minutets més sense esforç per pujar a Chia fent molta volta. La línia recta no sempre és la més ràpida. Passo entre Sesué i Villanova per la A139 i quan veig ja Castejón de Sos trobo el trencall a la dreta que puja cap a Chía. Paciència i amunt. El sol s’està ponent. Pugen alguns cotxes. Tres revolts i ja agafo el pendent recte cap el poble. Es veu la Serra de Chía ben uniforme. Enrere es veu el Turbón. L’any passat hi vaig pujar a peu. Pensava que es podia pujar en bici, però l’accés seria molt i molt complicat. El “mirador de Cataluña y Aragón” és difícil. A veure si hi trobaré a Chía el JC. Era un alumne vigorós, amable i pacient, que desprenia una bona aura que em tranquil•litzava. El seu germà va pujar un dia al Posets i em demanava aigua, però en volia poca. Venia corrent des de Chía. Molts cops volia posar-me amb contacte amb ells, però no va ser mai possible. El director de l’acadèmia no va voler donar-me el número de telèfon. I ara aquí al poble les tres persones grans que trobo no saben de ningú amb el seu cognom. Cal Cornier és el que s’hi assembla més. Em fa mal a l’ànima que deixin de parlar benasquès, que entenc perfectament si és com el ribagorçà, que crec que sí. Jo només podria intercalar alguns mots del dialecte a la meva parla normal. De seguida es posen a parlar amb mi en castellà. Li pregunto a l’home com en diuen de l’ Echinospartum horridum i resulta que en diuen “Eryçòns”. La major part de la falda de la Serra de Chía que mira al poble està coberta d’aquests coixinets espinosos no gaire ferms amb flors de color de rovell d’ou. De seguida s’acomiaden els tres entre sí, com si ja estiguessin finalitzant la conversa quan jo arribava. Continuo poble amunt i carrego d’aigua a la font. Hauré de cercar un lloc per a dormir. Ja fosqueja. No voldria anar massa lluny per poder fer demà alguna foto bonica de la Serra de Chía, que ara està massa poc il•luminada. Però, tots els racons que trobo adients són plens de boletaires o de gent passejant. Em fixo en el camí que hauria d’haver agafat de baixada si feia la travessa de ponent a llevant. Sembla bo, però molt probablement estigui “embrouisaillée” més endavant. Hauré d’anar amunt i recular pel propi vessant de la serra enrere, cap el Sud, passada la pedrera. Allí hi ha un cotxe/caravana d’uns francesos que tenen la roba estesa allà, més enllà al final de l’esplanada. Però l’esplanada i tot el terreny està ple de còdols. No puc dormir sobre còdols. Tiro més i més enllà, i veig tot el bosc massa arranjat. Han tallat les branques inferiors dels pins de replantació i el sotabosc està tan net que es veu tot des de la pista. Al final, quan ja desesperava, trobo un accés a les feixes de dalt que queden una mica amagades per una bardissa amb Boixos. Trobaré un petit espai sense bardissa, sense pedres, arrecerat, adient. La nit serà seca, però la roba penjada dels arbres no s’haurà eixugat del tot.

CHÍA. Poble d’uns 100 habitants, a uns 1200 m o uns 300 m per sobre el fons de la vall de l’Ésera (900 m). Al peu de la Serra de Chía. Església parroquial del segle XVII. Ermita de Sant Martí, del segle XIII. Ermita de la Mare de Déu Trobada amb aplecs els dissabtes de juliol i festa gran el 8 de setembre.

No hi haurà cap animal que em destorbi aquesta nit. I sóc prou lluny dels boletaires i dels cotxes. M’hagués agradat molt veure al JC, i crec que m’hauria invitat a casa seva. Hi ha pau entre nosaltres i bona voluntat encara que no ens veiem.

DE CHÍA A ORDESA

Potser alguns ocellets discrets em desvetllaran suaument. Estenc els plàstics i la roba que encara no és eixuta als racons de la feixa on hi toca de ple ja el sol. A baix a la pista el sol ja escalfa molt. Reculo fins a trobar el cóm que vaig veure ahir. Aprofito per omplir les cantimplores del raig de la font. La pista fa una llaçada cap a ponent i guanya altura. Després ve el llarg flanqueig. Quatre bucles i un altre flanqueig que va derivant cap a ponent i guanyant altura fins al Port de Sahún (2010 m). Primer,hi havia Echinospartum horridum ben florit de groc, i algunes mates d’Espígol Pirinenc, de blau. Però més amunt ja són plantes més alpines, com ara el Panical Blau, les que apareixen. La Serra de Chía, vista des d’aquesta part, no es deixa veure tant bé, per les bromes altes i per la perspectiva trencada. Des del Port de Sahún es veuen les muntanyes sobre Plan, grises, pètries, espectaculars. Un petit rètol aconsella amb un senzill disseny de baixar cap a Chía per on he pujat. El Pascal no en va fer cas i així li va anar volent baixar directe cap al poble de Sahún. Es veuen uns quants voltors giravoltar per sobre el coll. Una mica enllà, un home dóna explicacions a les seves companyes sobre aquests ocells, crec que no gaire precises. Diu que els Trencalossos són més petits que els Voltors. Estem una bona estona contemplant els voltors. La baixada cap a Plana serà llarga. No donarà la sensació de davallar a l’infern, com a la Rabassa, però gairebé. L’home de Chía m’advertia que la carretera de 24 Km cap a Plan tenia molts forats, que parés compte. I tot i que semblava molt bona al començament, em recordo del seu savi consell al baixar, sobre tot quan ja sóc vora el poble. San Juan de Plan és una mica per sobre Plan. Hi ha ha una sèrie de set, i després de vuit o nou revolts abans del poble de Plan. En una mena de coll, hi ha una bassa amb un tancat que priva d’entrar-hi fins i tot a les persones que voldrien beure aigua del raig de la font que l’alimenta. El bosc de la baga és esponerós. Hi ha Pi Negre, Avet, i a baix, Pi Roig. La pujadeta, un cop creuat el riu, la pujadeta cap el poble fa mal a les cames. Una botiga de queviures al costat de la farmàcia al carrer únic o principal és oberta tot just passada la una i mitja. La senyora té bons preus. I es deleix per servir-me bé. I té just el que volia: refresc de Té amb Llimona, suc de fruita gran, iogurt actimel, etc. Sec a fora, davant mateix al marge d’un prat i al peu d’una tanca. Bec tant, que no sé si em costarà aixecar-me, però no. Hi ha un tot terreny groc del govern d’Aragó aparcat a la vora. Passen ciclistes de carretera amb culots grocs molt vistents. Al prat hi ha una bona colònia d’una borraginàcia desconeguda per a mi fins ara. Té flors petites de color blau clar. Deu ser la Lappula squarrosa. Té les tiges altes de dos pams, fines, ramificades al capdamunt, i les fulles lanceolades, grises, estretes. Mai l’havia vista. És curiós que no hagi pogut reveure el lloc exacte on em vaig posar a reparar el Land-Rover un cop que vaig venir amb el G per aquí. Marxaré del poble i no pensaré a anar a veure la farmacèutica. Almenys, la que hi havia fa uns anys la coneixia de la botiga. Em venia a veure i ella mateixa se sorprenia que allí a Plana li anés ve, entre Plan i San Juan de Plan tenia prou clients. Potser se l’ha traspassada ara, ja que el titular és un home, en Nadal. Sortint del passeig principal de Plan, presidit per l’antena de comunicacions, pujo cap a l’església per fer-ne un foto. Hi ha torretes amb flors als dos cantons del torrent de sota l’església.

PLAN. És al Sobrarbe, a la riba del riu Cinqueta, a uns 1120 m snm. Tots els joves del poble volgueren imitar una pel•lícula americana i varen emprendre un viatge col•lectiu (donat a conèixer per la televisió), per cercar muller. Parlen un dialetce anomenat chistavín. Mines de ferro explotades en temps dels romans. Plan, San Juan de Plan (més nou) i Gistaín disten les tres 1 Km entre sí. Museu etnogràfic a San Juan. El Valle de Gistaín comprèn també el poblets de Saravillo, Sín, Serveto i Señés. Festa major el 8 de setembre. Llegenda d’una reina móra encantada al llac del mateix nom que es troba a 1900 m snm i a 4 Km al SSW del poble. A San Juan de Plan, Hotel Casa Anita 974 506 211, i turisme rural.

Carretera avall trobo un ciclista parat a la vorera del cantó de la vall, amb la bici capgirada. Voldria reparar la càmera que se li ha esquinçat vora la vàlvula. Li ofereixo una càmera nova. No es veu molt pràctic fent reparacions. Al final, resulta que li cal una vàlvula fina i no una gruixuda com la meva. Els ciclistes de carretera que han passat abans li han dit que llurs càmeres tampoc li anirien bé per la bici tot terreny que té. Havien passat pel costat meu uniformats i com si no em veiessin allí a Plan. A veure si té més sort i li para un altre que tingui càmera de vàlvula estreta. L’home té un èczema a les mans que queda reflectit amb un anell psoriàsic a l’iris. Té els ulls blaus grans però la mirada atemorida. Va molt carregat. Ha dormit a Gisatin i ara voldria arribar a Huesca, passant per Aínsa. Vall avall arribo a la zona de sota Sín. Se suposa que la família de la meva àvia, amb aquest cognom com ella mateixa, devien venir d’aquet poble, que no he arribat a visitar mai. Hi ha alguns túnels per superar el congost. El riu baixa abundós. La carretera es fa més ample al deixar Salines a la dreta. Baixa per un congost més ample també, ja del riu Cinca. A casa em preguntava si d’Escalona a Lafortunada es podia anar per la riba dreta del riu amunt, quan pensava fer l’itinerari de ponent a llevant. Però a la realitat veig que és impossible. La riba té petits cingles i talussos esllavissats impossibles de creuar fins i tot anant a peu. De baixada, no hi ha problema en deixar-se anar amb la bici avall. Em creuo amb un ciclista potser francès que venia del càmping Los Vivés, sota Saravillo, a la riba del Cinqueta, més avall de Plan. Al bar del Mesón de Las Salinas també hi havia uns ciclistes, més dropos, esperant uns refrescos suposo. A Hospital, crec que és on veig uns nens amb banyador deambulant per l’esplanada de la carretera descalços. Un home germànic rosadet i de musculatura abundant però poc definida es passeja també amb un banyador mínim, negre, descalç sobre l’asfalt. Deuen venir de fer algun barranc i s’han tret els neoprens. Ja es comença a veure la Peña Montañesa des de diferents perspectives. Des d’aquí impressiona força. Això vol dir que ja sóc a prop d’Escalona. Anuncien Belsierre, el poble del costat del del Maño, que és de Bestué. El Maño és el dependent més famós de la botiga de material de construccions de Sarrià. A Escalona hi ha la guàrdia civil fent control de carretera. Un de jove em fa una mica de boca de pinyó com per donar-se a conèixer. És jove i maco, d’espatlles amples i tendre. Els llavis són gruixudets i sensuals però proporcionats. Segueixo fins a la botiga de queviures. Es diu Modesto i ha canviat els amos. Ja no podré queixar-me de la malifeta del preu abusiu de l’any passat. Hi ha dues nenes a l’ombra del davant. Una d’elles toca els picarols de les meves alforges perquè li fan gràcia. També hi ha dos nens i si no recordo malament un d’ells li està explicant un videojoc a l’altre, un videojoc on el protagonista quan es torna ros es torna molt fort i venç a tots els enemics. Jo ara mateix voldria alguna pomada pel cul, que em cou de tant seure, però aquí no hi ha farmàcia. Havent-ne vist a Plan, ja pensava que a tot petit poblet n’hi hauria. La farmàcia més propera és a Aínsa, a 10 Km. Ja conec Aínsa i les sevs autovies de passar-hi en cotxe. Res, compro un pot de crema nivea i a córrer. Vaig molt a poc a poc i respectant al màxim o escrupolosament totes les normes i les senyalitzacions perquè sóc davant el control de la guàrdia civil.

ESCALONA. Hi ha una vila a la província de Toledo i una altra a Segovia homònimes. L’Escalona del Sobrarbe, en teoria administrativa, pertany a Puértolas (nucli al Nord, gairebé deshabitat). El municipi té uns 200 habitants. Comprèn: Belsierre, Bestué, Escalona, Escuaín, Huertas de Muro, Muro de Bellós, Puértolas, Puyarruego, Santa Justa, Santa María, i Bies. Escalona és a la conjunció dels rius Cinca i Bellós. Al final de la guerra civil (1939), els nacionals prengueren possessió del nucli d’Escalona mentre els republicans resistien unes setmanes a Belsierre i Puyarruego. Escalona era el lloc de repòs tradicional de la trashumància. Hi ha artesans, ferrers i fusters. Festa major el 12 d’octubre. Allotjament: Hostal Cinca 974 505 119-154, Hostal Arnal 974 505 206, 974 505 085. Hotel Revestido 974 505 042, Pensión Naval 974 505 035 (ciclisme, esports d’aventura). Queviures, carnisseries.
Agafo el trencall cap a Añisclo. La gent són al riu banyant-se, vora Puyarruego. Més amunt hi ha un trencall que hi baixa i inversemblantment no hi ha ningú. M’hi banyo jo. Un moment sense res, però tinc por que algú no em vegi, i de seguida em vesteixo una mica. L’aigua és verda i fa una mica de pudor d’algues. Espero treure-me-la amb les espongetes ensabonades. Per més freda que estigués l’aigua, no he aconseguit treure’m la calor de sobre del tot. Tinc la tranqul•litat que faré Añisclo en el sentit permès. La carretera és de sentit únic cap a munt. L’any passat l’avia fet en cotxe, amb ma mare, però ara tindré més calma, ja que amb la bici pots parar a molts més llocs sense fer massa nosa que no pas amb el cotxe. El primer punt interessant és el baixador cap a les aigües que diuen que són termals. Ja hi vaig baixar l’any passat. És una baixada forta per un sender ben arranjat. Aigües termals, però està prohibit banyar-se. És curiós que ningú entengui que queda prohibit banyar-se a partir que hom hagi vist el rètol, és a dir fins i tot un cop a casa, ja que cap rètol adverteix de la fi de la prohibició. En una zona front a la carretera, abans de la roca amb el túnel curt, com un trau, veig unes fulles a la roca que em semblen Borderea chouardi, endèmia de Sopeira. Qui sap. Passat el trau, trobo uns francesos. Els dic que què curiós que els rètols que indiquen punt fotogènic siguin als llocs menys fotogènics. Els dic que les fulles aquelles grogues de la roca són d’una Pinguicula, planta carnívora que menja mosquits, i que per això no hi ha mosquits per aquí. Riuen. És la Pinguicula longifolia, de fulles grans ondulades i estretes. Abunda molt aquí, però jo crec que no l’havia vista mai fora d’aquí. Hi ha força cotxes que van pujant. Una senyora d’un de matrícula de Madrid em somriu, com si fos una ministra. Amb autoritat. Potser perquè he deixat passar el cotxe apartant-me exageradament. Fora del congost, encara fa sol, però aquí baix es troba a faltar ja, després de tants quilòmetres a l’ombra. Passada la zona d’aparcament, la carretera, puja fent algunes llaçades. M’aturo a la font que ja conec, la font de Canarella, sota Nerín, just abans del darrer pont sobre el riu Aso. Aquí sopo. Ningú em destorba. Els cotxes que passen paren una mica més enllà. Ja es pon el sol sobre la baga de Pi Roig que ara pren una coloració ambarina rogenca. Deixo la carretera principal cap a Fanlo i agafo el trencall cap a Nerín. Deu ser un nucli adscrit al municipi de Fanlo. Ja fosqueja. Hi ha bancs pels turistes que passegen a les rodalies del poble. Dalt hi ha un hotel amb una mínima activitat. Als contenidors verds de les escombraries hi ha gravat el nom de la comarca amb un logotip que trobo força bonic.

SOBRARBE. Comarca de Huesca de les més septentrionals, que agrupa 19 municipis que tenen en comú la llegenda de la creu de foc que aparegué sobre un arbre quan estaven perdent una batalla contra els àrabs i que els donà ànims per invertir les forces i guanyar-los. La capital de la comarca és Aínsa (Aínsa-Sobrarbe). Els seus pobles són: Abizanda, Aínsa, Bárcabo, Bergua, Bielsa, Boltaña, Broto, Fanlo, Fiscal, Fueva, Gistain, Labuerda, Laspuña, Palo, Plan, Pueyo de Araguás, Puértolos (Escalona), San Juan de Plan, Tella-Sin, Torla.

Aprofito que sóc fora d’horari laboral per enfilar la pista cap a La Cutas. Hi ha en teoria una barrera amb control més amunt però no hi ha ningú vigilant, passades ja les vuit del vespre. L’enginyer que va fer la pista era bo. A la fondalada de la font ara ressonen dos trets de caçador. És dijous avui, dia del caçador. Em deleixo perquè siguin les onze i surti la lluna i il•lumini el terreny. Jo m’atreveixo a posar el llum al davant per por dels mafiosos del poble. Es veu que tenen una mena d’entesa entre l’alcalde de Nerín /Fanlo i el de Torla en oferir pujar gent en tot terreny cap a Las Cutas cadascú per la seva part sense passar al terreny de l’altre. És una carretera pública per la qual només està permès circular als amics dels alcaldes respectius. No sé com es lliga aquesta normativa a la zona de pre-parc nacional amb l’article 14 de la Constitució, que parla de la lliure circulació pel territori nacional. Almenys, no he vist cap rètol prohibint el pas de bicicletes, ni homologat ni sense homologar. Havia sortit algun article a la premsa dient mal contra els ciclistes indòmits que es pensaven que perquè aquesta ruta sortia en un llibre maleït, escapat del control del bon sistema de les coses bones, es creien en el dret de poder passar per aquesta pista. Els ciclistes fan nosa, sobre tot a les voreres amb vianants a les grans ciutats, i per tant, a tot arreu, fins a l’ull dels capsigranys. És d’una lògica aclaparadora, clar. En canvi, els tot-terrenys o les erugues que trinxen els arbres no fan nosa. Fan creure que la pista és al parc nacional, però aleshores demanes autorització als del govern d’Aragó o als del Parc i et diuen que els no poden donar-ne. Només els alcaldes respectius. A la cota 1900, hi ha uns xavalets acampant, tots amb llanternes de llum blavosa o blanc polar. “És un ciclista!” em delaten molts, com si jo fos part de l’espectacle nocturn que deuen haver pagat per veure. Qui sap la xerinola que faran aquesta nit per aquí. Era un replà herbós ben adient per acampar-hi. Uns quans cotxes, que semblen oficials (alguns) eren aparcats vora la pista sota ells. La nit és estrellada, ara que encara no ha eixit la lluna. No és fàcil pujar de nit. Sort que la pista és ampla i si em desvio sense voler un metre a un cantó o a un altre no passa res. Però desviar-se més, sí seria perillós. Passo per sobre una font (Robuello), o almenys el GPS això em diu. Ja comença a sortir la lluna. Aquí podria acampar també; però, posats, a fer preferiria fer-ho al punt culminant, per deixar per demà ja tota la baixada. Hi ha un petit aparcament a dalt, i ja comença després una baixada. M’enfilo a peu pel prat, tot pensant que la cresta deu ser a la vora, però renuncio a aventurar-me a deixar la bici allà baix abandonada. A mitja costa, trobo un replanet ideal per acampar. Vista la denúncia al parc natural del Río Tajo de la que va ser víctima un amic meu, l’A. , opto per fer bivac en sentit estrcite. És a dir, em poso dins el sac de dormir, que és dins la funda que serà dins la tenda posada com una funda més. Això farà que, amb els moviments per la incomoditat, la funda del sac es corri una mica avall i deixi el cap al descobert, i la part de dalt del sac es mulli i em refresqui massa el cap o la cara. Crec que es pot entendre per bivac, que està permès fins i tot al parc nacional, per sobre els 2000 metres, posar la tenda de nit i recullir-la abans de les set del matí. Però allí al Tajo no ho varen entendre així. O potser l’A es va passar d’horari. Al final, ell va rebutjar la denúncia per defecte formal, per haver confós el tipus de zona el denunciant. El Sigpac recolzava la versió de l’A (i meva, que l’assessorava) en contra de la de l’agent. Total, que una altra nit munto la tenda, que no aixeca més de dos pams i peti qui peti. No crec que sigui la mort de ningú. Clar que aquí m’havia posat a la vista de tothom que arribés a la zona. Potser hauria d’haver triat un lloc menys visible i més a la vora l’espadat. De nit, sento una pudor a gas, potser sigui nonà, del subsòl. Qui sap. Tot i haver triat el terreny més pla, he de corregir la disposició de l’estoreta inflable més d’un cop. El coixí inflable, un cop el broc ficat endins, ja és segur que no es desinfla i és molt còmode per a la nuca.


D’ORDESA A FORMIGAL

Essent demà em desvetllo tard, són ja les 6.37. No ha pujat ningú encara però. Arreplego ràpid les coses. Primer, penso a pujar a la carena d’aquí dalt, però ho deixo córrer. Voldria ser a temps abans no estableixin el control a la banda de Torla. Vaig al mirador, que està indicat, on els dels cotxes deuen baixar. Ara sí m’atanso al precipici. Un rètol dóna fe de la bona fe de tothom, que quan li preguntes diuen que són bona gent. Adverteix que llençar pedres avall pot ser perillós pels que passin per sota. Encara no ha eixit lo sol, però la panoràmica cap al Sud (Serra de Guara) és espectacular. Allà baix sí sembla eixir lo sol abans que aquí. En canvi, la Vall d’Ordesa sembla perillosa des d’aquí, igual que ho semblava l’any passat des de baix. És una vall grandiosa, però encaixonada per cingles blanquinosos a la part de dalt, amb boscos foscos als costats i amb el fons una mica suau o ample. No és ben bé recte, com ho és Pineta, per exemple. Té una mica de forma de falç. Amunt es va girant cap a l’esquerra. Veig el famós saltant de la Cua de Cavall, on la mestressa de l’escola on vaig anar tota la primària i la secundària hi practicava escalada. La part de dalt la conec de quan hi corria amb el meu pastor alemany venint de Pineta i havent saltat cap a Gavarnie. Uns flanqueigs més, no sempre en baixada, i trobo un altre mirador, a l’estil de la muralla xinesa. Ara sí es veu bé la Bretxa de Roland i penso més encara en el meu pastor alemany, en Niú, quan hi passàvem per allà. Ell m’havia advertit que no begués l’aigua que eixia de la congesta de la banda francesa, i després, a la banda espanyola, jo sentia força basques per l’aigua dolenta. Faig totes les fotos que em sembla i m’avio avall. Un ramat de cabres s’està a l’ala d’una muntanya piramidal. La Cuta Mayor, coberta de pastures ara ja assolellades. Són blanques, o blanques i negroses. Més avall, han fet una poda selectiva de moltes branques de Pi Negre. El marge superior de la pista fa olor de serradures i és tot emblanquinat, dels troncs trinxats per la trituradora. Les màquines són més avall, encara aturades. Al cap de poc dec trobar-me amb un dels maquinistes que puja ja en cotxe. Em saluda afable, al contrari del que m’esperava. Es veuen cada cop més ales de muntanya cobertes pels Eriçons o Aliagues (Echinospartum horridum) ben florides de groc intens, com de rovell de l’ou. Cap al NW, es veu el Tendenera i s’endevina la vall d’Otal, que ja conec de l’any passat, quan pujavem amb el S per Bujaruelo. Allò sí que és parc nacional, i en canvi hi deixen passar en bici i en cotxes no autoritzats fins el càmping, que ja és força amunt. Però, al Google Earth no es veu el camí del fons de la vall a mitja altura per l’ala del solell, que vagi pels prats fins un nivell superior on sí es veu ja el flanqueig fins el coll, i la resta de camí cap a ponent. Considero que, havent vist ja el paisatge de la part més bonica, em puc estalviar de repetir-lo. Em reservo les energies per fer Izas o el que sigui el darrer dia. Puja ja un tot-terreny amb turistes d’edat que suposo que han pagat per anar a veure la vista que jo ja he vist, però ara ells la veuran il•luminada ja pel sol. Més avall, la pista té algun tram que seria difícil de pujar en sentit invers. Ja el bosc es fa atapeït i ombrívol. El darrer tram fa més baixada que cap altre, però l’enginyer no deu haver tingut més remei que fer-ho així. Trobo la barrera verda anunciada i, mirant enrere, veig un rètol no homologat per la direcció general de trànsit on hi deu dir quins vehicles poden pujar per aquí. No tinc temps ni interès per llegir-lo. Però crec, al final, que deuen prohibir el pas de les bicicletes d’aquí cap a Nerín i, en canvi, a l’inrevés, no, imitant també el sentit únic de la carretera del fons d’Añisclo. Al final, creuo el pont sobre el riu Ara. Baixa amb fúria l’aigua, fent muntanyes encrespades i remolins efímers. La pujada, ja per asfalt, cap a Torla, se’m fa ridículament carregosa. L’església, al contrallum, està sempre molt fotogènica. L’accés a Torla aquí també és de sentit únic i prohibit des de dalt, però ja no en faig cas. Ja són més de les vuit i mitja, i totes les botigues han obert. Compro algunes coses al supermercat. I havent creuat tot el poble, engalanat amb torretes amb flors ben boniques, m’ajec al desviament del camí cap a Fragen. Miro de no xafar l’herba que sembla recent segada. Al prat que hi ha vora el poble, un home va segant la seva herba. S’està més temps esmolant l’eina que segant, i els seus moviments em semblen estranys. És un estil ben diferent del del Xiscu del Guixer de Les Llosses de Ripoll, que feia goig de veure’l treballar ja sigui segant o esmolant la dalla. Quan he acabat d’esmorzar, l’home ja és a punt d’acabar la seva feina. Tothom l’ha saludat des de la carretereta per on accedien en cotxe a la part vella del poble. Reculo per veure si trobo una font i sense voler la trobo. Però jo volia baixar a la careretra i hi ha unes escales que m’ho desaconsellen. Reculo més, i vaig fent fotos dels hotels, un dels quals porta el meu cognom, i, sense massa ganes, m’avio carretera avall. A la cruïlla amb la carretera que va cap a Biescas i que he d’agafar, recordo aquella dona estesa a terra per la calorada, l’any passat. Ara és tot desert. No fa pas tanta calor. Fragen, Viu i Linars de Broto són les primeres fites del camí. M’he posat Hipèric xafat a la canyella però se m’inflarà i no deixarà de fer mal. A Linars fan obres de restauració a l’església parroquial. Uns quants quilòmetres em bastaran per trobar un lloc amagadet on fer algunes necessitats. La carretera té les seves corbes que els cotxes deuen trobar detestables. Es veu alguna muntanya de cingles blancs a l’estil de la Foratata. Retrato també la muntanya de 1900 m al Sud que mostra moltes esllavissades enmig el bosc de Pi Roig. La carretera enfila cap a un port però no se’n veu la continuació, ni amunt, ni a l’esquerra, ni a la dreta. Aviat resoldré l’enigma que té nom de túnel: Cotefablo. Dins està ben il•luminat, però jo he engegat els llums del darrere i els del davant per si de cas. Fa força fred dins. Sortint-ne, m’aturo per apagar els llums. Al cap de poc, veig un petit grup de ciclistes que pugen de pressa, potser a 40 Km/h. Les bicis de fibra de Carboni xiulen al vent. Em fixo més en un ciclista jove, de boca gran amb llavis com inflats per algun cop, arcs de les celles ben complert, ulls grans mitjanament foscos i molt brillants. La boca i els ulls ja són mitja cara. Té la pell colrada, una mica ataronjada i rosadeta, com si hagués pres els UVA. O, dit d’una altra manera, del color del David Meca. Té un posat molt seriós, com molt amatent a la carretera, i com si no li costés esforç pujar. No pot ser cap primera figura mundial, perquè ara mateix són al Tour de França, però alguna figura regional sí ha de ser. Curiosament, un dels zeladors o camillers del quiròfan s’assemblarà molt a ell. Arribo a Gavín, un poble molt ben senyalitzat. I arribo a Biescas, que em sembla trista i demacrada. A la gasolinera, l’empleat també se’m queda palplantat amb les cames obertes quan em veu espiant a veure si a dins tenen sucs de fruits. En tenen, però només dels petitons. N’havia d’haver comprat, però la seva actitud amenaçadora me n’ha fet desdir. Penso que escriuré sobre la desgràcia del càmping de més avall el Virgen de las Nieves, però no ho faré aquí. No diré aquí que em vaig esborronar un any abans de que passés el que va passar, perquè ho vaig veure a venir. A qui se li ocorre plantar un càmping en un braç de riu sec però excavat per l’erosió d’avingudes ocasionals? Es veu que molts eren testimonis de Jehovà i els que no varen anar a l’excursió programada, per mandra, Déu els va castigar amb la mort, per veure si n’aprenien. Jo crec que els manca una mica de sisè sentit en general a aquesta gent. El cas és que, després, tot va canviar i prohibeixen acampar fins i tot a llocs no perillosos. Varen passar-se d’un extrem a l’altre. La qüestió és fotre al personal des de l’estament de les autoritats, sigui com sigui. Tiro carretera o autovia amunt. Retrato unes estalagmites en formació, groguenques, d’un baixant d’aigua a la vorera de muntanya. Fa calor ja, i començo a marejar-me una mica. Amunt es veu la presa del pantà de Búbal. Hoz de Jaca queda a sobre a la dreta. Per allí passava fa poc la Quebrantahuesos. El pantà és agradable. Passat Saqués, hi ha una zona de picnic presidida per una mena de monòlit. M’hi aturo a dinar. S’hi està fresquet a l’ombra dels petits arbres, i s’està bé assegut als bancs dinant a la taula, tot de fusta. Hi ha canalla jugant per aquí, d’un grup d’esplai suposo. Algun monitor dina amb els peus sobre el banc, seient de costat, amb les cames doblegades. Quan ja són més de les dues, la cosa s’anima cada cop més i hi ve més gent a dinar. Del grup de la canalla destaca un noiet ros amb ulls blaus grans, coberts per ulleres, amb faccions arrodonides. Té la mania de ajupir-se tot sovint i abaixar-se el banyador perquè els companys li vegin les natges. Un d’ells li espeta”¿porqué no te tomas algo?” i l’altre “si hubiera llevado condón te daría hombre, ya, para que quedes tranquilo”. En un instant es queda palplantat mirant-me a mi, des de lluny, amb les cames separades, i prement el penis per sobre el banyador, mentre s’assegura que els companys no s’hi fixen. El noi es veu que sent la necessitat d’exhibir la seva sexualitat gai. Però n’hi ha al seu grup de molt més atractius que no pas ell. Havent reparat un radi trencat, amb calma, després de dinar, m’aturo a la gasolinera de Tramacastilla, ja a la vista de Panticosa i de Pueyo, almenys mirat abans i després de la gasolinera. Hi compro una d’aquestes begudes energètiques, amb cafeïna i taurina, tot i que no ho diu a l’etiqueta. M’anirà força bé, perquè el meu estat d’ànim començava a decaure ja en excés. L’home de la gasolinera és flexible i àgil, moreno, amatent. Li explico alguna cosa del meu itinerari, però no sap si aconsellar-me de passar per Izas o per la Canal Roia. Un seu cunyat sí que ho sabria, que ho ha fet a cavall allò. Li estranya tant a ell com a mi que ell no conegui en Fanlo, d’aquí aquest poble, un home alt i fort, d’ulls blaus, que té un fill guia de muntanya. Tota la vida se n’enreia de “esos catalanes” perquè si els duia als cims que ell anava “¡les cogía un tembleque...!”. En fi, ja tindran ocasió de conèixer’s si són del mateix poble, un dia d’aquests, espero. Havia d’haver dit que era el Policarpo, que és el sobrenom de la casa. Mentre em bec el Burnt i un suc de fruita, va passant mitja horeta i ell va servint gasolina i no sembla amoïnar-se per la meva presència, em té confiança. Panticosa queda a l’altra banda del riu.

PANTICOSA. Municipi famós, sobre tot pel balneari (des de temps de l’emperador romà Tiberi). El 1878 s’hi restablí d’una tuberculosis severa Don Santiago Ramón Cajal (als 26 anys, havent tornat de Cuba on la va agafar, junt amb disenteria i paludisme, però sense fer massa cas de la disciplina del balenari). El poble té 3 nuclis: Panticosa (1180 m snm, a la riba del Caldarés), Baños de Panticosa (1630 m snm, a la vall del Tena, 5.5 Km al NE del nucli principal) i Pueyo de Jaca (1090 m snm, a la riba del pantà de Bubal, 1.5 Km a l’WSW del nucli principal). Mercat medieval 7-8 de juny. Llac (busseig). El Formigal (estació d’esquí) pertany a aquest municipi. Del 13 al 15 de juliol, festival d’humor. Als Banys, a part els hotels de 4 i 5 estrelles, hi ha un refugi: Casa de Piedra 974 487 571. Al Pueyo de Jaca, hi ha un alberg: Vista Alegre 974 487 045. I un hostal: Casa Escolano 974 487 015. A Panticosa hi ha hotels: Sabocos 974 487 488, Escalar 974 487 008. Supermercat, pastisseria, forn de pa, carnisseria. L’entrada al balneari val uns 25 euros, extres a part. L’aigua sulfurosa és tractada amb una mica de Clor. Actualment el complex pertany a la filla de l’arquitecte Moneo.


Arribo a Escarrilla i agafo aigua de la font, construïda el 1883. La tracto amb l’Steripen. Escarrilla és una vila turística àmplia, nova. Amb cases de teulades de pissarra i balcons de fusta. Les torretes amb flors són al peu de carretera. Ben aviat em trobo la boca del túnel que anuncien tràgico-còmicament com a tram de concentració d’accidents. Poso els llums i m’endinso en aquesta gran aventura inútil. Suposo que podria haver estalviat el túnel si hagués passat per un camí alternatiu que deu coincidir amb l’antiga pista o carretera. Seguint la carretera, ja amb un altre ànim, veig els noiets en kaiaks front a Sallent de Gállego, al pantà de Lanuza. La Peña Foratata impressiona sobre el poble. La carretera comença a guanyar altura cap a Formigal, just passat un tub blau que ve de ponent. He d’estar atent per si trobo la colònia de Cypripedium calceolus que algú m’havia dit que era al primer vessant que mira al NE passat el tub. Però serà força més amunt, vora uns tubs verticals blanc/grisos ja molt a la vora Formigal i sí, vora alguna depuradora que desprèn una olor delatadora. De fet, és ben bé a mig camí entre Sallent i Formigal. Hi ha una cinta blanca electrificada, suposo, i que barra el pas a persones i bestiar. Veig dues colònies atapeïdes de l’orquídia ja sense flors. Les dues mil plantes deuen ser costa amunt. Abans he trucat, per assegurar-me’n, a dos amics botànics, però un no hi era, i l’altre em donava les indicacions malament. M’han servit més les indicacions de l’home de la gasolinera de Tramacastilla que no pas les d’ells. I no diguem de les del Villar de Jaca, que posava terra de per mig i li recava donar-ne detalls, com si jo no tingués res a veure amb els Cypripedium del Catllaràs, per exemple. És dels que compren la veritat però no la venen. Clar que pel que fa als Quercus crec que de veritat no n’ha comprada gaire. Em sona haver vist més plantes en aquest marge una altra vegada que venia en cotxe, però potser el record és fals. Almenys ara hi he vist algunes plantes ni que sigui de lluny. Arribo ja a la gasolinera del Formigal (Valdiviachas). Un cambrer o dependent de la botiga s’anima al veure’m perquè ell també ha fet bici de muntanya o almenys de carretera. Em diu que no pugi per Izas, que ho trobaré molt fatigós, que pugi cap a Anayet que és molt millor. Vaja dimoni! Jo tenia les dues rutes per escollir. Els Fanlo, de Tramacastilla, em recomanaven Izas, i la Carme també. El JL de Purroy em recomanava Canal Roia (o sigui Anayet), i aquest noi que es deleix per conversar amb mi, també. Diu que és d’aquí de Formigal. Però alguna mentida m’ha d’haver colat. El cas és que el seu ànim fa decidir-me per Anayet. S’espanta quan dic que un dia podríem sortir més endavant junts en bici.

FORMIGAL. Estació d’esquí al terme de Panticosa, al vessant esquerra del riu Gállego, poc al Sud del Portalet. S’hi va per la carretera de Sabiñánigo a Pau, que queda més a llevant de la de Jaca a Oloron. La base de Formigal (zona Sextas) és a 1500 m snm. Hi van reconstruir l’església romànica del segle X de Basarán. L’esquí-resort comprèn quatre valls (de Sud a Nord):
• Tres Hombres/Sextas (al peu del cim dels Tres Hombres, de 2276 m), Izas/Sarrios (al peu de la Punta de las Tres Huegas: 2308 m)
• Anayet (al peu del cim Culibillas: 2528 m)
• Portalet (al peu del cim Anayet: 2574 m).
Hi ha una zona arranjada per fer-hi esquí nocturn (Sextas). En total hi ha 137 Km de pistes (100) i 21 remuntadors per accedir-hi. Pertany al grup empresarial Aramon. La urbanització compta amb diversos hotels de 4 estrelles i 2 de 3 estrelles (Nievesol: 974 490 112 / Eguzki-Lore: 974 490 123). Hi ha supermercat, cabines telefòniques, piscina pública i farmàcia, tot vora l’església romànica. La farmàcia, de la llicenciada Bergua Pueyo (amb dos cognoms ben lligats als voltants de Basarán) queda uns 50 m al Nord de l’església. L’hotel Nievesol queda uns 100 m a ponent de l’església. El Eguzki-Lore i la piscina queden uns 150 m més a ponent que el Nievesol. El supermercat i les cabines són a uns 50 m a ponent del Nievesol. Hi ha un punt d’informació turística al costat de l’església. A la gasolinera de Sextas, a baix a la carretera principal, hi ha botiga de queviures i restaurant.

És molt jove, parlador, moreno, cabell curtet, ample d’espatlles, estret de malucs o de panxa, prim i no massa alt. Té una energia optimista, del qui sap construir ponts sobre la realitat. En aquest cas, el pont era molt alt, perquè tècnicament és molt més fàcil pujar per Izas, ja sigui pel track que tenia jo marcat per la pista enmig les pistes d’esquí, o per un de més cap a França per la zona de Sarrios (Barranco de los Campos de Troya), que no pas pel Barranco de Culivillas. O sigui, o per Sextas o per Sarrios s’hi pot pujar en cotxe tot terreny. Però per Culivillas del tot impossible en bici. Ni les cabres. Segueixo carretera amunt suament, deixant els trams teòrics per apartar-se de la carretera que havia dissenyat. I és que ben poc trànsit hi ha per aquí dalt. Arribat al Corral de las Mulas, que és molt gran, i havent passat Los Sarrios (base dels remuntadors), segueixo el track, tot salvant una tanca per un pas que hi han deixat a la dreta. Està prohibit circular per aquesta carretera interna de les pistes d’esquí, però ningú dels que hi passen caminant s’estranya que jo hi vagi en bici. Mirant enrere es veu el Midi d’Ossau una mica de gairell, sense que la Forcanada destaqui massa. Fa bon temps. Arribo a una mena d’hotel més buit que ple i base d’operacions de l’estació d’esquí d’Anayet, al terme de Formigal, de l’empresa Aramón. Hauria d’entrar a preguntar pel camí, però em satisfà parlar amb algun excursionista nerviós que em diu que segueixi fins el darrer canó i aleshores vagi per la vall de la dreta amunt, que els ibons són darrera el cim piramidal que es veu des d’aquí. Potser no són darrera sinó a la dreta, com deia i penso jo, però què hi farem. Li engego la historieta que ara a vegades explico a algú a les estacions d’esquí, que a mi als setze anys em prenien per boig per dir que en el futur la neu la farien amb canons. Em deien que això no funcionaria mai. I jo repetia que sí, que amb iodur de plata l¡aigua es solidificaria al polvoritzar-se a pressió. I mireu si no n’hi ha ara per tot arreu de canons de fer neu. Havia marcat el track per la foto aèria sense tenir en compte els desnivells i em passo el darrer canó. Perquè després n’hi ha més, més amunt, i una pista fàcil de pujar. Encara estic sota els efectes de la taurina i la cafeïna i em fa il•lusió pensar que si pujo dalt de tota la pista podré arribar darrere el cim i els llacs, o bé entroncar amb la ruta d’Izas. Potser això segon seria bo en un futur. Però en un moment determinat m’adono que m’he passat. Avall, que no costa res. El que sí que costa és fer el flanqueig des de baix. Potser estava bé el track que havia marcat en flanqueig per l’herba i mates baixes, però ara em sembla massa arriscat. Ben aviat hauré d’optar pel sistema dels tres viatges: un amb la motxilla carregada amb tot lo de pes, l’altre de retorn al punt on he deixat la bici, i el tercer de pujada amb la bici amb les alforges gairebé buides, plenes només de bosses de plàstic que fan molt de fatu, que podria amortir cops, però que no pesen. M’avancen uns joves que parlen anglès i confidencialment em diuen “We beget”, que deu ser en slang: “nosaltres li anem fotent”. Sense pes, que m’atraparien ells a mi! (si no fos per la cama que ja em comença a fer una mica de mal). Es va fent fosc i, arribat a una comalada més esbatanada del que la vall de Culivillas era fins ara, i gairebé sense pedres, decideixo fer parada per dormir. Vaig cercant el punt òptim, però el primer que em sembla bo resulta perillós per si ve alguna allau del Sud. Escullo un punt molt a la vora el camí, parapetat de ponent per una roca d’uns 3 m per 1 d’alt, i de les possibles allaus del Sud per una branca del rierol. Paro la tenda encara amb llum de dia i sopo. I vaig pensant en el noi ros de tretze anys que exhibia el que podia allí vora el pantà. Almenys intentava comunicar-se, que ja és alguna cosa. Del noi moreno de la gasolinera no me’n faré massa mala idea, ja que crec que la vista des de dalt l’ibon valdrà la pena. I la valdrà. Un altre s’hagués cagat en el seu pare o en la seva mare, perquè el camí és dels difícils, i més anant carregat com vaig. Ell ja havia sospesat tot el pes aixecant al final també la roda del darrere. Aquí sobre l’herba amollida, dormo d’allò millor. La remor de l’aigua no molesta, i les vaques a la nit ja han parat de fer anar els esquellots. Crec que sóc just a la cota 2000, i per tant no em podien pas multar per acampar de nit.

DE FORMIGAL A CANFRANC

Un error tècnic ahir a la nit va fer que la bici es descontrolés mentre era intentant ficar una bossa de plàstic per sobre les alforges i el transportí. La bici ha corregut una mica endavant i la roda davantera ha anat a xafar una mica la ronyonera que tenia allí davant a la vora. Total, que la pantalla de la màquina de retratar ha quedat inutilitzada. Hauré de disparar a cegues dirigint més o menys l’objectiu cap al que vulgui retratar. M’aixeco content d’haver pogut dormir bé. I havent esmorzat i recollit, començo a fer viatges. Els curts són d’agrair, perquè em fan guanyar temps. Si els trajectes són massa llargs, he de parar per esbufegar una mica. En canvi, si els faig curts, tinc temps de descansar al retorn, i no perdo temps. Deixo la bici ben visible, vora una gran roca o vora una marca ben visible del GR. Els pocs excursionistes que passen no representen cap perill. A aquestes altures no serien capaços de robar res. Uns em diuen que del saltant en amunt ja veuré el llac. I serà mentida. Com jo temia, hi ha un repetjó i un altre repetjó. Això ho vaig aprendre quan tenia 10 anys a Cap de Rec. A l’alta muntanya el cim té moltes falses arribades abans. El terreny es fa més planer, això sí, per sobre el saltant. Mirant enrere, sempre sembla haver-hi un camí millor que flanqueja pel cantó Nord, però que potser s’acaba malament. El cas és que hi ha gent que en venen del camí millor. El Google Earth en aquesta zona té poca definició i no sé veure cap alternativa millor per arribar a l’ibón d’Anayet. Al final, i ja pedalant pel camí gairebé pla, hi arribo. Això val tota la pena de la pujada. La piràmide rocosa molt dreta de l’Anayet, les muntanyes vermelles darrere, al gran prat pla i enmig el llac blau, el Midi d’Ossau amb la enforcadura típica allà darrere i sobre el llac... magnífic! Hi ha un excursionista francès que s’ha quedat assegut mirant el paisatge i els mapes a uns 50 metres a llevant de mi. El noi de l’estació de servei deia que calia deixar el llac a la dreta per anar bé i agafar el bon camí cap a la Canal Roia (que és una vall relativament ampla). Una altra mentida. Jo havia traçat el camí per on deia ell, però, per res del món val la pena. El bon camí es troba deixant el llac només una mica a l’esquerra i de seguida baixant per un camí poc dibuixat que de seguida es fa molt marcat i va serpentejant per la costa cap al fons de la vall, ja força planera a baix. Per altra banda, la marrada no em suposa gaires problemes. Un dels excursionistes m’havia dit que per baixar des de l’ibon no hi havia camí, que calia baixar per l’herba. Mitja mentida. La baixada pel camí serpentejant es fa difícil. Crec que la faré gairebé tota sense la tècnica dels tres viatges. Només un petit tram ja molt avall sí. Puja força gent ja. Això serà una processó—, deia un a dalt. I tenia raó. Un noi que puja nerviós em deixa pas, i fa bé perquè davant d’ell perdo el control de la bici, i si haguéssim continuat els dos, li hagués fet mal sense voler. Al final, arribo ja al tram inferior amb menys pendent. Hi ha molta llum. Crec que em fa més mal la llum que la calor. M’aturo ja fora del camí marcat a remullar-me els peus; especialment la canyella dreta, que se m’ha inflamat força. L’aigua freda atura el dolor. Tenia raó la C que la Canal Roia no és ciclable. Vaig bastant cansat. He anat omplint només mitja cantimplora i tractant l’aigua amb l’Steripen per no carregar massa pes. Aquests flanqueigs ja a les envistes del Balaitús se’m fan pesats. Un senyor francès està pujant pel fons de la vall dalt d’un mul, i m’alliçona: “aquest no és pas un lloc per anar en bicicleta!”. Em topo amb una família que em donen conversa. Em deuen veure amoïnat i cansat. Els dic que m’han aconsellat malament i per això he anat a parar a la Canal Roia. Ella és una senyora pèl-roja, paradigma de la bellesa femenina. Intercala alguna paraula en basc. Li dic que una obra d’art major per a mi que l’estació de Canfranc serà un bon suc de fruita. Diu que la l’actriu que feia de Lara a la pel•lícula del Dr. Zivago, la Julie Christie, feia poc havia estat a Sant Sebastià. Aleshores se li ocorre donar-me unes peces de fruita: un préssec i un plàtan. Jo, en principi refuso, tot pensant que els xicots, un noi i una noia d’uns setze o quinze anys, em maleiran per haver-se quedat sense la fruita per a ells. Però davant tanta insistència i amb l’aquiescència dels joves, ho accepto, amb un “esquerri kazko” ben fort. De seguida se’n van. Els joves es giren per tornar-me la darrera mirada. Jo m’aturo allí mateix per menjar-me el plàtan i el préssec, que ben bons que estaran. I amago la pell del plàtan entaforant-la en un sotet entre l’herba. M’han dit que només queden 4 km, i ja trobaré la pista. Potser sí que són 4 K, però a mi em semblaran com 10. El camí només es ciclable en un terç del recorregut com a màxim. La part no ciclable fa passar angúnia. Quan trobes una mica de pista, de seguida es torna a esborrar. Però, ja vora la fi de la vall, apareix la pista autèntica. És plena de gent que van a peu. M’aturo a la font del Cerezo (que sí que n’hi ha un de plantat, segurament és plantat) a omplir bé les dues cantimplores. Arribo a la pista, tot espantant a més d’un excursionista d’edat amb la meva velocitat i, al final, sense pensar-ho dues vegades, agafo ja la carretera coneguda cap a Canfranc. És ampla i baixa força. Los Paúles és tancat. Qui sap si aquella senyora amable i que em queia tant bé és morta, o si ha tancat perquè és dissabte o perquè està malalta. M’aturo als bancs vora l’estació a l’ombra, vora el riu Aragón. A les tres i mitja obren ja el supermercat del Alto Aragón. Hi ha cua ja abans d’obrir. Al tornar-ne, un home s’acosta a mi tot alarmat perquè m’he deixat la motxilla vora el banc on seia abans. Ell era a les taules de fora del bar, vora el riu. Potser sí que l’havia oblidada la motxilla, i ja em feia feliç carretera avall amb un pes de menys. Però, de tota manera, pensava tornar al banc a menjar-me les iogurts i algun suc de fruita. Al sol hi fa una bona calorada. El tren de Canfranch arriba a Huesca ja al vespre, cap a les vuit crec. Massa tard. A veure si em dóna temps d’agafar el darrer autocar a Jaca. Baixar a Jaca en bici serà un moment.

CANFRANC. Deriva de Camp Franc. Consta de dos barris, l’antic (1/6 de la població) i el de l’estació. En total té gairebé 700 habitants. Al segle XI ja era un lloc de pas dels peregrins del camí de Santiago entre la Jacetania i el Béarn,. El tren de Saragossa hi arriba des de 1928. La Torreta de los Fusileros és del segle XIX. És una mena de vesper/niu de metralladores de molt malt gust disposat per aniquilar tothom que passés per la carretera al sud del poble. El Fuerte de Col de Ladrones va anar essent arranjat des del segle XVII al XIX. Des de 1970 el tren no continua cap a França. Per voluntat del govern francès. Hotels: Vila de Canfranc 974 372 012 – Ara 974 373 028 – Anayet 974 373 146 – Santa Cristina 974 373 300. Supermercat, queviures, forn de pa. Les duanes tenen història. Després de guanyar la guerra civil, Franco rebé 12 Tm d’or (dels jueus assassinats) i 4 Tm d’opi a canvi de Wolframi i Vanadi de Galícia, que servia als alemanys per a fabricar armament. Del 1945-49, havent-se descobert l’afer, es tancà la duana per por a represàlies per part dels aliats (britànics i americans). A la pel•lícula del Dr. Zhivago les escenes on el protagonista (Omar Sharif) rep a la seva dona Tonya (Geraldine Chaplin) varen ser rodades en aquesta estació. Ara hi ha dos trens diaris a Saragossa a les 6.50 i a les 17.55, que triguen unes 4 hores en fer el recorregut. A les 7.40 i a les 15.13 fa el recorregut invers, de Saragosa a Canfranc.


Pel camí, vaig parant, més per la calor que res més. El viatge és fàcil, carretera avall. Una zona de descans no té ni font ni papereres. L’altra, almenys és més ombrívola i té bancs per seure. Aviat seré a Jaca a l’hora prevista. El passeig amb arbres és bonic. Passes pel costat del gran quarter de la guàrdia civil, i avall cap a l’estació del tren, i corregint després el rumb, cap a la d’autobusos. Allí un dels dos vidres de la porta està petat d’una pedrada. Ja han passat molts anys des de l’època en que Santiago Ramón Cajal llençava pedres amb la seu tirador i petava els sables de la guàrdia municipal. Els rètols informatius són ben reduïts, difícils de llegir, fins i tot per a un miop com jo. T’has d’apropar a un pam i competir amb tres o quatre persones més. Allí no hi figura cap horari pels dissabtes, o almenys jo no el veig. Ningú està a la guixeta, que tanca els dissabtes. Una senyora peruana o boliviana em diu que a les cinc i quart surt un cotxe de línia cap a Huesca. Espero que obrin la botiga del carrer del Carme. A les cinc en punt obre el jove. De bon grat em regala la única capsa de cartró d’embalar bicicletes que té. M’avio tot arrossegat la capsa i empenyent la bici, carregat amb la motxilla a l’esquena i les alforges i el transportí a les mans, cap a la plaça gran i al vestíbul de l’estació dels autobusos. Em dóna temps de desmuntar la bici i ficar-la ben ficada dins la capsa. Però les altres coses de la motxilla les tinc encara escampades per terra quan el conductor ve a veure’m. Jo li pregunto si aquell és el darrer autobús i em respon amb un somriure mefistofèlic que no, que n’hi haurà d’altres. Mentida. Se sobreentenia que jo volia dir aquell mateix dia. No l’endemà o en una altra vida. A l’horari minúscul es pot sobreentendre que n’hi haurà un altre a les sis i quart. Faig temps mentre arriba un gran autocar que ha d’anar cap a “Fornigal”. El xofer no sap res d’horaris que no siguin els seus. Té una hora el motor engegat. M’he de posar la mascareta i mantenint-me prou apartat per poder seguir viu i vigilant l’equipatge. Un autocar groc escolar és aparcat al fons. Un xofer hi entrarà i s’hi estarà una estona. És del Gobierno de Aragón. Tot el que he guanyat per al tiroides aquests dies es perd durant aquesta hora. Un policia motoritzat amonesta a una senyora que té el cotxe parat, mig sobre el pas zebra entre l’estació d’autobusos i la plaça. Estava parlant des del volant amb una altra senyora que era a la plaça (Biscós). Cap altre cotxe circula per ací. Per al policia és molt més greu allò de la parada per xerrar dues dones que no pas tenir una hora l’autocar amb el tub d’escapament contaminant. M’han pres el pèl a base de bé els dels autocars. Passats cinc minuts de l’hora prevista, ja faig un pensament d’anar a retirar-me a l’hotel A Nieu, el de l’any passat. Pregunto a uns senyors que en venen, si saben on és aquest hotel i em menteixen també. L’home em diu que segur que per allí darrere no és, ja que ells en venen i no l’han vist pas. Que del cert serà cap a l’esquerra. I era d’on venien, a 10 metres d’on l’hi preguntava. La mestressa potser em recorda. Fa cara de circumstàncies, com desganada. Potser li fa mal el braç que du embenat d’un carnesqueixat. Li dic que em torni a donar l’habitació número 13. Feines tinc, no a dutxar-me i quedar net jo, que ja em calia, sinó a netejar una muda sencera (culot, mallot i mitjons) i que quedin ben nets els mitjons i tot sec per demà. He d’estendre’ls primer a la barra de la dutxa, perquè deixin de regalimar. Després, posar-los entre dues tovalloles, i posar-m’hi jo a sobre durant unes hores. I, al final, estendre’ls penjats de penja-robes al moble que enquibeix la televisió. No donen sopar aquí a l’hotel. El primer que he fet és llegir l’interview al Dr. Monsterrat, publicat del dia 10 d’aquest mes de juliol de 2009. Crec que ella hi està emparentada, però ho amaga. Li he tornat la revista així que l’he acabada de llegir amb fruïció. Total, que amb les meves cuites amb la roba se’m passaran les ganes de sopar. No tinc menjar de reserva i, si tingués roba neta i eixuta, aniria a alguna pizzeria propera, però no estic per caminar. Però la gana no m’esperonarà. S’està tranquil aquí i amb això ja estic content. Penso en un noi fort i jove que em somreia no sé si enrient-se de mi o no, amb braços d’aquells que poden aixecar 120 Kg i amb la pell una mica granulada (pell de gallina?) i de color de bronze molt clar, i que baixava també per la Canal Roia. I m’adormo.

DE JACA A CASA
L’alarma del GPS sona suau. El cotxe de línia ix a les vuit i quart, segons m’han
assegurat la mestressa de l’hotel i el G, que ho va mirar a Internet ahir. Al telèfon d’informació d’Alosa sempre estaven les línies ocupades. He d’acabar d’enquibir alguna cosa, però aviat estic llest per esmorzar. La senyora, sempre amb cara de circumstàncies,em posa un suc de fruita i una llesca de pa poc torrada (com li he demanat) amb mantega i melmelada. És un esmorzar frugívor però almenys compleixo amb el ritual de menjar. Estava habituat ja a engolir un litre de suc de fruita de cop. Arrossegar la caixa amb la motxilla a l’esquena i empenyent la bici no em serà fàcil, tenint la cama tan malament com s’ha posat ara. Faig servir la tècnica dels tres viatges i arribo abans del que em pensava a l’estació dels autobusos. Una senyora també feia cara de circumstàncies quan ha hagut d’aturar el cotxe per deixar-me acabar de passar a mi quan jo ocupava l’asfalt tot pensant que aquella hora no hi hauria cotxes. Per no fer soroll, aixeco la capsa perquè no toqui a terra, si bé al principi l’arrossegava fent-ne. Enguany no veig militars ni ningú conegut. Em fa massa mal la cama com per anar a veure el Dr. Montserrat o ningú. Cap problema per posar la capsa dins, de l’altre costat, segons m’aconsella el conductor de l’autocar. Ahir ja vaig trobar-me amb un home jove que deia allà dalt, sota l’ibon d’Anayet, que ell havia fet en bici de muntanya el tram de Somport a l’ibón d’Estanés i havia arribat cap a més amunt de les Forges d’Abel. Però allò està en principi prohibit fer-ho ara, ja que és parc nacional francès. El tindré per company de viatge a l’autocar cap a Huesca.

JACA. Havia estat un poble iber (Iacca), dels primers que conqueriren els romans (Cató) a Hispania (194 a. c.). Va ser la primera capital d’Aragó després de la reconquesta (Sancho Ramírez, segle XI). Hi han passat Miguel de Cervantes, Ramón Cajal, i Miguel de Unamuno. Don Santiago Ramón Cajal les va passar molt magres quan era petit als Escolapis de Jaca. Era un nen aventurer, rebel i incorregible que destacava però que rebia més que ningú els càstigs de l’època. La ciutat té els títol de “muy noble, muy leal y muy vencedora”. La superfície dedicada a residència i activitats militars ve a ser la mateixa que al sector civil. El 12-13 de desembre de 1930 hi hagué un alçament militar tot proclamant, tres mesos massa d’hora, la república espanyola. El 1940 s’hi fundà el Instituto Pirenaico de Biología (CSIC). La ciutat queda ubicada a la vall del riu Aragón (que neix al port de Somport), en una artesa a uns 820 m snm, al Sud de la Collarada i al Nord de la Peña Oroel, muntanyes ben destacades. Està ben comunicada amb tren amb Zaragoza, i amb Huesca i molts pobles d’Aragó amb autobusos (ALOSA). Disposa d’un petit aeròdrom similar als de Pau, Pamplona o Zaragoza. Té uns 12000 habitants censats, catedral (segle XI), castell (San Pedro, segle XVI) i edifici de l’ajuntament d’estil plateresc (segle XVI). Jaca és famosa per les pistes d’esquí properes (Astún, Candanchú) i la pista de patinar sobre gel. Hi ha bastants hotels. Els de menys categoria són A NIEU (Avenida Zaragoza, 22 - tlfn. 974 361 679) i CIUDAD DE JACA (Sancho Ramírez, 15 - tlfn. 974 364 311). Té hospital i palau de congressos. És un dels inicis del Camino de Santiago. Hi ha tres establiments de bicicletes: un distribuïdor: Almar Sports (tlfn. 974 364 699); i dos botigues: Ciclos Lanaspa, c/ Carme, 15 (tlfn. 974 363 964); Avda. Juan XXIII, poc més amunt del palau de congressos a ma esquerra.
La comarca de la JACETANIA comprèn els següents municipis: Aísa, Ansó, Aragüés do Puerto, Artieda, Bailo, Borau, Canal de Berdún, Canfranc, Castiello de Jaca, Fago, Jaca, Jasa, Mianos, Puente la Reina de Jaca, Salvatierra de Esca, Santa Cecília, Santa Cruz de Serós, Sigüés, Valle de Hecho, Villanúa. Els pagesos de la comarca viuen de les pastures, ramats (sobre tot bens), farratges i blat. Hi ha algunes indústries (construcció, alimentació, fusta, tèxtil). L’activitat turística i militar és molt intensa. Les construccions són molt senyorials i ben mantingudes. Hi ha tintoreries, i potser alguna es brindi a rentar i assecar la roba de ciclista (tlfn. 974 360 888 / 974 364 663 / 974 360 939).


No em fixaré amb res del paisatge extern, llevat d’un monument modern de pilars rovellats per on s’escola aigua. Crec que és a Sabiñánigo. I del port de Banrepòs, abans de Huesca. Ell és enginyer mecànic industrial. Em diu que allò és el Port del Bonrepòs. Viu als Estats Units, entre Nova York i els grans llacs. Va conèixer la dona, que ara calla mig adormida, a Londres, per una beca. Ella és mig sueca, però ja vivia als Estats Units. Allí hi ha espais molt grans i óssos i cérvols, i mapatxes i mofetes i una mena de rates grans que se li mengen les coses de l’hort. Per al qui li agradi la vida tranquil•la, s’hi està bé allí. Prefereix ser immigrant allí que no pas aquí. Els grans espais és el que l’impressiona més d’allí. No ha pres la ciutadania nord-americana perquè estant casat amb una dona americana ja en té prou. Un cop a l’any venen a Saragossa de vacances i, com ara, fan alguna excursió pel Pirineu. Jo baixo a Huesca a fer transbordament. Deixo la capsa, la motxilla, les dues alforges i el transportí a la panxa de l’altre autocar que anirà cap a Barcelona. El conductor em demana el bitellet. No en tinc, només me n’han donat fins a Huesca. He d’anar a dins a la guixeta de l’esquerra. I sí, allí me’l venen, per 15 euros. De Jaca a Huesca costava 6. No cobren res pels paquets. M’enfilo al nou autocar. Barbastro, Monzón, i Almacelles apareixen amb algun comentari d’un senyor gran amb la cara arrugada que va parlant amb veu greu, molt didàcticament i pacient, amb el qui deu ser el seu nét. Davant mateix meu hi ha una mare amb una nena amb uns ulls que fan molt de goig de tant brillants i grossos. Són verd/blaus. L’altra nena, més petita, també sembla una nina, més petita, però de pèl castany fosc enlloc del castany clar de sa germana. En algun poble han pujat un matrimoni gran que parlen molt poc, o gens, entre ells, però protestaven primer perquè algú els havia pres el seient, ja que ells tenien reservats del cert els que semblaven ja ocupats. Uns paquets que encara hi havia a peu de seient n’eren els indicis. Eren de la mare i les dues nenes. Ella, a l’arribar, els ha somrigut i s’ha excusat tot dient que com que quan han pujat era tot buit, no pensava que calgués seure en uns seients determinats. L’home posa cara de circumstàncies i calla. No passarem per l’autopista sinó per l’autovia, que és més curta. Montserrat apareix amb molt d’encant avui, des de Collbató. A la una i 28 arribem a l’estació de Sants. Allí, així que baixo i miro a l’altra banda, ja veig en J que m’ha vingut a recollir. M’havia dut una altra vegada a l’estació, abans de fer alguna transpirinenca també. Abans que a ell, volia demanar-ho al P. Però el P comunicava. També m’hagués vingut a recollir. En J ara fa més bici i s’ha aprimat. Crec que està content d’ajudar-me. En total, potser he fet 520 km. De Puigcerdà fins a Cap de Rec, 60. Fins a Farrera, 85 Km més. Fins a Bossòst, 95 més. Fins a Chía, 65 més. Fins a Las Cutas, 85 més. Fins a Formigal, 80 més. I fins a Jaca, 50 més. Caldria fer comptaquilòmetres que marquessin velocitats inferiors als 3 Km per hora, ja que, quan s’empeny la bici, se sol anar a menys de 3 per hora.
*************************************************************************


DARRER TRAM DE LA TERCERA TRANSPIRINENCA: CONNEXIÓ ENTRE PUIGCERDÀ I CAMPRODON, PEL PUIGMAL I ULLDETER.

AGE (AJA). És un llogarret cerdà ubicat vora i al SE de Puigcerdà, de cases de pedra i llossars de pissarra (o d’altres materials en alguns trams), de planta i primer pis, amb carrers estrets. Darrera l’església de Sant Julià (al centre) hi ha una magnífica font i un abeurador. El nucli urbà és a uns 1170 m snm i té uns 125 habitants. El terreny, a la vora el riu Llavanera (que separa Aja de Vilallobent) és força pla i herbat. Des de 1857 forma part del terme municipal de Puigcerdà.


LLANARS. Poblet del Ripollès ubicat vora el Ter, a la Vall de Camprodon i a ponent de Camprodon (abans de Vilallonga de Ter). La VALL DE CAMPRODON és una subcomarca formada pels termes de Camprodon, Llanars, Vilallonga de Ter, Setcases, Sant Pau de Seguries i Molló. Llanars és a uns 980 m snm i té uns 450 habitants. Al centre hi destaca l’església romànica de Sant Esteve. Les cases típiques són de planta baixa i primer pis, i un tros d’hort o jardí. Anant cap a Camprodon hi ha una àrea (Les Saletes) amb hotel i bungalows sota Castanyers d’Índies. El creixement urbanístic és palès, però ben ordenat i paisatgísticament correcte. Hi ha vestigis de la presència humana des de l’Edat del Bronze: Cova de la Rendilla (vora la Riera de Freitús), Les Salines, i potser també a les balmes del Mas de la Bellabriga (1100 m snm). Al segle IX el poble es coneixia, per escrit, com a Landaris. Als segles XI, XII i XIII s’escrivia com a Landars; i durant el XIV com a Lanars. Al segle XI, Ramon Berenguer III (1118) cedí l’alou de Llanars al monestir de Ripoll, si bé sota la jurisdicció del veguer de Camprodon. El 1689 el duc de Nohailles hi establí un assentament abans d’assetjar Camprodon. Les incursions militars franceses a la vall duraren fins a principis de segle XIX. Entre 1855 i 1866 les propietats comunals patiren l’expropiació de Mendizábal, ja que eren considerades pertanyents a l’església (monestir de Ripoll), per més que els usufructuaris fossin els llanarencs. A més de l’explotació dels boscos comunals i la ramaderia, un altre medi de subsistència ha estat la manufactura de teixits (llana, lli). La Guàrdia Civil hi és des del 1925, i el servei de la remunta (per al bestiar de la vall de Camprodon) des del 1935. Durant el segle XX es crearen una mutualitat, una cooperativa, i un club esportiu (Juventut Pirinenca). La zona de Maristany quedà agregada a Camprodon el 1965. Juan Negrín (cap del govern republicà) hi va estar-s’hi uns dies mentre es retirava, al perdre la guerra (1939). El 28 de juliol de 1944 un avió americà tocat per les defenses antiaèries alemanyes a França va anar a parar i a estavellar-se a la zona del Freitús, amb els seus dos ocupants. Actualment sembla un poble molt curós. Hi ha botiga de queviures, forn de pa, cabina telefònica, papereres, metge, restaurant, bar, pizzeria, a més d’escola, fusteria, empreses de construcció, excavació i immobiliària.



NÚRIA (QUERALBS). Santuari propietat del bisbat de la Seu d’Urgell, ubicat al terme municipal de Queralbs, a uns 1960 m snm. Segons la tradició, un ermità grec, fra Gil, s’hi estava cap al segle VII. Els seus atuells eren una olla, una campana i un bastó. Hom creu que l’ermità inventà la mantega i les escombres. També diuen que amb el so de la seva flauta (com Mercuri) foragitava els llops i apaivagava les ovelles. Després de la seva mort, se l’invocava contra els malsons, la coixesa i contra el càncer. Etimològicament el nom de Núria pot derivar del basc (turmenta) o del grec (bonica), o del llatí (Mercuri). La Mare de Déu de Núria podria ser, almenys segons la història de l’art, Maia, la mare de Mercuri. Posar el cap sota l’olla de Núria (dins l’església) diuen que lleva el mal de cap, o que fa que s’acompleixi el desig que tens en aquell moment. I diuen que tindràs tants fills com campanades donis a la campana del costat de l’olla. La festa de Sant Gil és el primer de setembre i aplega els pastors de la comarca que, a més de venerar la Mare de Déu i Sant Gil, veneren una pedra sagrada. La de la Mare de Déu de Núria és el 8 de setembre (marededéus trobades). Amb el nom de Flor de Núria se coneix al Rhododendron ferrugineum, a la Artemisia gabriellae i al Lilium pyrenaicum. Fa uns anys té anomenada la “volta a l’olla de Núria”, una cursa d’atletes:
http://www.unioexcursionistavic.org/cursa-muntanya/index.php/olla-de-nuria/index/ca
Hi ha un hotel (amb apartaments), un gran temple, sales de reunions, una botiga de records (i alguns aliments) i un refugi vora el santuari i un altre de més accessible però més lluny al Pic de l’Àliga (al SE i 160 m més enlairat):
http://www.xanascat.cat/showhostel.tjc?id=237&index=14
També hi ha zona de càmping vora el santuari (a la vall de Finestrelles), amb pocs equipaments. El tren cremallera comunica Núria amb Ribes de Freser. Des de Queralbs la pista que arriba a Fontalba s’hi apropa, però el camí que continua la pista és molt pedregós (per a ser ciclable). De Fontalba al Puigmal resulta una excursió molt bonica i popular i, almenys de baixada, és força ciclable (però poc recomanable per als cardíacs). És famós entre els betetistes esportius el Camí dels Enginyers que baixa de Núria per les Roques de Tot Lo Món cap a la vall del Freser (més a llevant de la de Núria). Alguns han filmat per a deixar-ho penjat a YouTube:
http://vimeo.com/4314811
L’estació d’esquí és força antiga però no massa gran.
Per a més informació turística sobre la Vall de Núria podeu visitar:
http://www.valldenuria.com/website_valldenuria/cat/index.asp
Molts tenen anècdotes negatives per explicar referents a l’atenció al client que visita les instal•lacions de Núria, la qual cosa, dita d’una altra manera, vol dir que encara es pot perfeccionar més l’atenció al client.


OSSEJA
http://www.france-voyage.com/francia-municipios/osseja-26270.htm
• http://www.annuaire-mairie.fr/mairie-osseja.html
• És un poble de la Cerdanya francesa proper (a 5 Km a l ESE) a Puigcerdà. Església de Sant Pere amb retaule del segle XVII. Des de 1970 el municipi comprèn també el terme de Vallcebollera. Antigament pertanyia al monestir de Sant Pere de Roda i, després, a Cuixà i a Ripoll. Hi ha ramats (vaques, ovelles, cabres, cavalls), pastures, boscos, hortalisses, fruiters i indústria alimentària (cervesa i vi)i de la construcció. Hi para el famós Tren Groc que va de la Tour de Querol a Vilafranca del Conflent. Hi ha alguns hotels.
Queda a uns 1250 m snm i compta amb uns 1400 habitants, havent-se’n incrementat la població uns 10% els darrers 10 anys. A la zona entre Osseja i Palau hi ha xalets, una escola, llac esportiu, camps d’esports amb desfibril•lador a la vorera de la carretera, i un rocòdrom.


PALAU (DE CERDANYA). Poblet bessó d’Osseja. En 11 Km quadrats compta amb uns 500 habitants, havent-se’n incrementat també la població, i potser fins a un 20%, els darrers 10 anys. Antigament pertanyia al monestir de Santes Creus. Destaca per un bloc de més de 10 pisos amb finestrals grans i que havia començat essent un sanatori antituberculós d’helioteràpia. El personatge més important del poble durant el segle XX va ser MATIES DELCOR i ALEXIS, cardenal, hebraista, historiador, i arqueòleg (1919-1992) especialitzat en l’estudi dels manuscrits del Mar Mort i en l’estudi de la Catalunya Nord. Va ser membre de l’Institut d’Estudis Catalans. Tenia una germana que vivia a Guils.
http://ca.wikipedia.org/wiki/Maties_Delcor ,


SETCASES. http://www.setcases.org/ És la primera població que troba el riu Ter. Segons una llegenda l’inici de l’assentament humà tingué lloc gràcies a una nevada. Un pastor amb els seus set fills eren al Pla de l’Hospitalet amb el ramat quan els va sorprendre una nevada. Els fills se n’alegraren molt, ja que no havien vist mai a nevar. El pare, que era cec, els va convèncer de marxar de la neu perquè el ramat s’hi moriria i varen marxar vall avall fins que varen trobar saüquers. Allí construïren sengles cabanes i d’aquí li ve el nom a la població. Setcases ha estat un poble turístic amb nombrosos hotels i bars que atenen els visitants i excursionistes i estiuejants. Les cases tenen murs de pedra vista i teulada o, algunes, llossar de pissarra. I ha una petita piscifactoria. La capçalera del riu Ter comprèn, al terme de Setcases, pics tan emblemàtics com: el Bastiments, el Costabona, el Gra de Fajol, el Pastuïra, el Pic de la Dona, el Roca Colom. Vallter 2000 va ser inaugurada com a estació d’esquí alpí el 1975 i ha donat, tot i ser deficitària ara, molta vida al poble. El nucli és a uns 1300 m snm. La primera notícia històrica que se’n té data del 965. Al segle XII s’hi construí la capella de Sant Miquel, les restes actuals de la qual daten del segle XV. Durant el segle XVI hi havia només unes 17 famílies. El segle XVIII hi havia 1800 habitants, gràcies a les fargues. Al segle XIX hi havia uns 500 habitants. Al 1970 hi havia només 160 habitants i, el 2005, 180. La festa major se celebra el 29 de setembre (Sant Miquel). A més de pastures, ramats i boscos (avet, pi roig, pi negre) és important la collita de bolets, especialment de rossinyols.

SETCASES/CAMPRODON. El personatge de la vall al segle XX més important per a la ciència ha estat JOSEP CUATRECASES I ARUMÍ (1903-1996). Va néixer a Camprodon però les seves cendres varen ser escampades pel naixement del riu Ter al terme de Setcases. Començà la carrera de botànica apadrinat per l’alemany Kal Faust (del Jardí Botànic de Blanes) i pel seu mestre Font i Quer. El 1922 recollia plantes pirinenques. Després, va fer la tesi sobre la Serra de Màgina (Jaén). Va treballar als jardins botànics de Ginebra i de Berlín. A Berlín conegué la que seria la seva esposa, Marta Novak. També va treballar al Kew Garden de vora Londres. Va ser catedràtic de botànica a Madrid des de 1932 a 1936. Aportà allí durant aquest 4 anys 13000 nous exemplars a l’herbari. L’estiu del 1938 emigrà a Colòmbia, on faria la feina grossa que ha havia començat el 1932 i durant els nombrosos viatges que hi havia fet. Recollí 30000 exemplars, principalment als Andes. Des del 1952 al 1977 treballà a la Smithsonian Institution de Washington, destacant-se pels estudis de la flora neotropical. Descrigué unes 2500 noves espècies, de les quals unes 1300 eren compostes arbòries de la zona tropical dels Andes i llurs contraforts. Però, tot i la glòria que aconseguí mentre treballava als EEUU, sempre es delia per tornar a veure el paisatge de la vall de Camprodon. Era un home petit, prim, i nerviós, que es ruboritzava fàcilment; però, malgrat la seva escassa estatura i poca popularitat, ha estat el botànic català més important, més important fins i tot que Font Quer, el seu mestre, i no diguem ja que Oriol de Bolòs (molt més venerat, això sí, entre els barcelonins del ram).

VILALLONGA DE TER
Queda riu amunt de Camprodon, més amunt de Llanars, amb el nucli a uns 1070 m snm. La Serra Cavallera separa el terme de Vilallonga del d’Ogassa (al Sud). El 1920 el municipi tenia 1200 habitants. La davallada de la població s’ha invertit els darrers anys amb el turisme. L’any 2005 la població era de 250 habitants. Hi ha farmàcia, un càmping, un hostal i biblioteca. Hi ha molts boscos (faig, roure, pi roig). Farratges i cereals, pastures, cavalls i vaques. Ruscs. Central hidroelèctrica. Mines i molins antics abandonats. La festa major se celebra per Sant Martí (el segon cap de setmana de Novembre). El primer dissabte del mes d’agost se celebra la festa menor, i el dilluns de Pasqua es fa un aplec al santuari del Catllar. Poblets agregats són: Abella, La Roca, Llebro, Tregurà, i Vallvigil.





*****************************************************************************************************************************************




Em varen animar a fer aquesta connexió entre Puigcerdà i Camprodon tot i passant pel Puigmal, d’una part, un somni en el qual vaig visionar que passava pel camí de sota el refugi d’Ulldeter, i de l’altra, les paraules encoratjadores d’en Salvador Casamitjana, veí de Guils de Cerdanya i de Sarrià. Curiosament, el camí somniat va ser l’únic que no vaig fer de la ruta que havia planejat. I és que les pistes d’esquí ara posen molt fàcil baixar en bicicleta des del refugi al peu de pistes on arriba la carretera asfaltada. No cal dir que tots aquests anys d’impasse han estat reblanits per comentaris negatius dels meus companys de bicicleta, acostumats com estan a fer les coses el més fàcil possible i a posar-se medalles perquè han fet molts quilòmetres i molt de pressa. He conegut esportistes d’élite que fan recorreguts similars potser, però sempre sota els auspicis d’algun organitzador, en curses col•lectives, sense haver de dur ells res de pes. Jo crec que si jo vaig fer aquest recorregut duent uns 12 Kg de carga extra (tenda, sac de dormir, matalàs inflable, begudes, menjar, eines), molts dels qui s’escapolirien a la primera dificultat, físicament estan molt millor preparats que jo, però mentalment no. Vaig aprofitar aquest juliol de 2012 per esperar un bon pronòstic del temps durant dos dies seguits. I això es preveia per als dies 12 i 13. No estava jo massa en forma, per haver passat una mica de fred nedant al mar sense neoprè ja, i per haver estat pintant amb pintures amb dissolvents orgànics. I la prova la tinguí quan pocs dies abans, durant una volta per Collserola, havia notat que flaquejava fins i tot més que un antic company que deia que estava en molt baixa forma. Però una cosa que va ajudar-me a decidir de fer la ruta és que feia dies que em llevava per mi mateix a les cinc de la matinada. El dia abans vaig acabar de preparar les coses fins crec que passades les onze i mitja de la nit. Va ser un dia estrany. Em va impactar que el pastor alemany d’una cosina l’hagués mossegada mentre intentava separar-lo d’un altre gos de la casa. A més de resultar ella ferida a la ma, l’altre gos va acabar mort en boca del pastor alemany. A la mateixa torre de Cardedeu, on havíem anat de visita amb motiu de l’enterrament d’un cosí de ma mare, em varen ensenyar una mena d’armari molt tronat, pintat de color blavós, que havia servit d’altar per al sant de la família (Sant Josep Oriol) quan anava (segle XVII) a Cardedeu. Allí, asseguts en cadires a la gespa de vora la casa, vaig sentir-me ple d’energia tot mirant el Montseny i com prou carregat per a emprendre l’endemà la ruta que ningú s’atrevia a fer.

No sé perquè només vaig recordar que el tren de les sis i vint es podria agafar a la Plaça Catalunya. Potser perquè volia recordar més intensament a la meva monitora del CEC l’Eulàlia Andrés i aquells temps. Baixant quan encara era de nit, les faroles de sota la Diagonal s’apagaven com per estalviar abans que es fes de dia en pocs minuts. En una cantonada de l’eixample un noi més aviat prim, de tors nu i espatlles molt amples, declamava unes queixes en perfecte anglès. Sortien de la discoteca gai. La plaça Catalunya era encara molt grisa per no haver-se fet del tot de dia. A la guixeta hi havia una persona demanant bitllet i tres més que se n’anaren abans de demanar-lo. El jove de la taquilla m’atengué amablement i com amb reverència. Quan doní la volta a la recerca que l’entrada ampla a les andanes, ell havia sortit de l’oficina per indicar-me millor encara per on podia entrar amb la bici i les alforges. Tant al trajecte de pujar com al de baixar em va sorprendre la meva ignorància geogràfica, ja que ignorava que existia un poble anomenat Santa Rosa, vora Mollet, o almenys que l’estació s’anomenés Mollet-Santa Rosa. La bici anava recolzada en un rengle de seients abatibles lateral. Hi havia molts exemplars del diari del dia repartits per sengles seients. No recordo si era en Francesc Gurri, mort fa poc, o l’Agustí Jolis o algú altre (potser en Lluís Puntís) del Centre Excursionista de Catalunya que fa molts anys parlava de que els de La Vanguàrdia podrien deixar els diaris al tren com per a fer-ne propaganda. Al final li han fet cas. Un ciclista jove, prim, amb bici mixta o més de carretera que de muntanya s’estava ja d’abans de plaça Catalunya al vagó on havia pujat jo. Duia un mallot blau, en conjunt amb els ulls blaus i el cabell ros, curt. Escoltava música per un MP3. Em mirava desafiant com tenint por per la meva càrrega a les alforges. No recordo quan era que varen pujar una parella de joves. Ella vestida amb sedes de tons liles i grisos i ell vestit més normal, la cara molt blanca i amb una cabellera negra i abundosa al clatell, amb un volum similar al del crani. Semblaven molt enamorats i gens sospitosos de fer cap malifeta. L’únic indici sospitós era una samarreta negra de màniga curta que duia ell posada amb un rètol que posava: “Joé, que caló hace”. I aquestes samarretes crec que les fan a la presó. Devia ser abans de Vic que pujaren dos homes forts que semblaven revisors, o, en tot cas, no semblaven passatgers normals. S’aturaren al costat d’ells exhibint-los les credencials de policies. Ja era la tercera vegada que els demanaven llur identificació. La parelleta duien un tenda de campanya d’aquelles automàtiques i anaven també fins a Puigcerdà. A Vic no varem parar gaire, de manera que l’únic fum de tabac que vaig respirar va ser el del conductor just abans de fer el canvi de torn, dins la cabina, que no tanca hermèticament. El nou conductor es veia jove i força atlètic, o almenys musculós. El revisor era ja gran, d’estatura petita, i amatent, però una mica nerviós o amoïnat per ves a saber què. Abans de Puigcerdà, a La Molina, una senyora rossa, ja gran, molt ben vestida amb sedes grises i verdes adornades amb llustrins, mirava molt atentament els boscos de la baga com si fossin seus. Arribant a Puigcerdà se sentien les sirenes d’una ambulància o dues que s’allunyaven de la vila cap el Sud. El tren continuava cap el Nord fins a la Tour de Querol, però va parar prouta estona com per a baixar sense presses. A la gasolinera vora l’estació compro unes galetes i piles de recanvi per al GPS i l’steripen. El dependent, probablement sud-americà, em tracta amb deferència, sense frisar-se per les presses d’un altre client que ve després. Creia que a la carretera a Bourg-Madame trobaria de seguida rètols indicadors, però res de res. I amb la confiança del nocell em passo el trencall abans d’un gran edifici. Passo de llarg i faig una marrada d’uns 100 m per no haver mirat prou atentament el GPS. Els núvols que semblaven amenaçadors abans de Ripoll ara s’han esvaït i el dia promet ser radiant. El Cadí apareix sense ni una mica de neu. La solana de Guils sí que encara en té algun clap. Res a veure amb la fa anys famosa Carabassa (una gran congesta amb forma ovalada corbada). Puigcerdà apareix radiant i molt bonic darrere els rengles de freixes entre les pastures d’un verd intens. La Tossa d’Alp s’assembla al Cambredase; i el Cadí està desconegut, gens blanc, vist des d’aquí. Cap el Nord, i començant per la dreta, es veuen els cims del Puig Peric i del Carlit. A mitja muntanya destaca la torre de la central heliotèrmica d’Odeillo. I la gran piràmide ajaguda del Bell-lloc, a la dreta de Puigcerdà. A l’esquerra de la vall del Querol s’endevina la vall de Campcardós i, més enllà, sense dubtes es veu la silueta típica de la Tossa Plana de Lles. Però em costa identificar el Tossal Bovinar, un cim que quan tenia deu anys em va impressionar per dues coses. La quantitat d’estanys que es divisen des de dalt el cim, cap a Andorra; i els petits pous estrets, però molt profunds, d’aigües tòxiques cristal•lines i verdoses, del color de l’aire líquid. Passen pocs cotxes per la carretereta. M’aturo al darrer poble d’Espanya, donada la volatilitat del tractat dels Pirineus. A Aja, al mig del poblet, hi ha una bona font amb una lleixa cantonera molt útil, a la dreta, i un gran abeurador, separat, a l’esquerra. Les cases són d’obra grisa, amb pedra no sempre vista i llossars o fins i tot teulada d’uralita.



La carretereta està indicada com de manera provisional en direcció a França (en lletres blaves). La veritat és que no sabré distingir entre Palau i Osseja, dos municipis soldats l’un a l’altre. D’una banda m’estranya no veure o reconèixer l’edifici de vidres foscos que veia des del col•legi de Puigcerdà (Escolapis) quan tenia 10 anys (1964). Ara no hi ha aquells finestrals de vidre enormes que feien aparèixer l’edifici com un gratacels modern. Recordo també que, sovint, al mes d’agost, quan el temps es tornava molt amenaçant, disparaven coets que s’enlairaven en vertical, jo diria que fins a 3000 m, i ho feien per evitar la pedregada que podria fer malbé les peres. Ara em sorprèn trobar al marge del carrer res menys que un desfibril•lador. Tant perillós és aquest poble que cal un desfibril•lador? El llac recorda els estanys anglesos on tothom hi pot practicar el piragüisme. I la piràmide del rocòdrom, imitant potser la Sagrada Família de Gaudí, em recorda el centre esportiu de Sarrià i també em recorda en Quentin Manzato, un escalador de la Saboja infiltrat a la maçoneria i a la policia i que crec que va ser qui va participar en una agressió contra mi. Ara el recordo sense rancúnia. Veig til•lers en flor però no distingeixo la torre dels Arnau de Sarrià. Veig xalets amb flors i estàtues de bon gust. Pel carrer o carretera avancen en direcció oposada a la meva uns quants jubilats que semblen ignorar que envaeixen l’espai per a circular vehicles. Passat el càmping ja s’acaben les cases.


La carretereta que durà fins el Cim de Coma Morera, a la carena que davalla ja del Puigmal cap a ponent, és molt poc transitada. Al primer tram hi abunda un arbret que forma bosc, el Laburnum anagyroides, que sembla naturalitzat del tot aquí. Als jardins de l’Alt Urgell i la Cerdanya n’hi ha de plantats, però aquí sembla natural (tot hi que deu ser plantat també). Diuen que antigament s’emprava per a fer arcs per disparar fletxes. Les fulles tenen tres folíols el•líptics i els llegums cilíndrics que pengen tenen estrangulacions. Les flors són grogues. Més amunt hi ha pinedes de pi roig. I molts prats amb alguna vaca i algun cavall. Les vaques em miren encuriosides. I un semental intenta muntar una euga aprofitant que passo jo per allí amb la màquina de retratar, però no sóc a temps de fer la instantània ja que l’acte dura ben poc. Un home que es veu que ve de ciutat i del Nord mira amb atenció els voltors o el que a mi em semblen voltors foscos (o potser són aligots) que voleien a mitja altura. Enlloc de saludar-me aquest senyor molt francès dóna senyals que li faci nosa jo. D’altres m’han saludat amb un “Beau Jour” pronunciat una mica patuà (bonjur). Més amunt dels boscos de pi roig, apareixen els de Pinus digenea o híbrid entre pi roig i pi negre. Ja sóc bastant amunt i veig un reguerol on agafar aigua. Confio en l’steripen per a fer-la potable, a la vista de les petjades de vaca. Més endavant tindré una mica de descomposició. Abans de desaparèixer del tot el bosc se sent l’olor de la regalèssia de muntanya (Trifolium alpinum), fina, dolça, penetrant, anisada, tot i no ser dominant la planta. Havia d’haver esterilitzat dues vegades per assegurar-me’n. O potser ha fallat un contacte, després que l’aparell em caigués a terra des de dos pams d’altura al deixar anar també les ulleres a casa fa mesos. Arribo ja a la cota 2200, al cim del Coma Morera. Allí hi ha una mena de monòlit (muga fronterera) i un munt de cotxes (francesos la majori) aparcats. Aprofito per a jeure una mica i menjar (ben poquet, que no tinc gana). He anat menjant galetes des de la font d’Aja. Aquí descobreixo amb sobresalt que s’ha petat un tetrabrick, un de suc de pinya. No sé si ha estat la descompensació de la pressió atmosfèrica o el recolzat l’alforja contra algun arbre o al terra, però sembla que la fuita sigui ja de fa hores. En tot cas em queden encara dos tetrabricks per a consumir. En Jordi Sandor m’havia advertit que passaria set si no duia molta aigua. També m’explicava que hi havia espadats després de l’estació d’esquí, però seran poca cosa. D’aigua, tot i haver petat un tetrabrick aniré bé avui. Demà faré una mica curt, no per l’aigua en si, sinó perquè l’steripen fallarà, i no per les piles, sinó per un mal contacte de la tapa del cul o bé per les meves presses. Cal esperar que el llum verd parpellegi perquè, si no s’espera a que ho faci, aleshores, un cop ficada la punta a l’aigua, no s’encén el llum ultraviolat. Després de menjar, segueixo per la pista ja direcció a llevant o cap el Puigmal, que queda sovint tapat o per altres muntanyes o per la boira. De lluny veig una munió d’excursionistes que baixen en fila cap a mi. En vaig saludant a uns quants, però em sorprèn, quan vaig amb el cap cot, sentir una mena d’efluvi magnètic suau dirigit amorosament cap a mi. Quan aixeco el cap, veig un jove fort, entre ros i castany, que fa goig, de faccions suaus, amb llavis rosats, brillants, no massa carnosos, somrients, còncaus, molt aixecats dels extrems. Ha desenrocat les meves defenses. M’aniria amb ell i ho deixaria tot. Tots els que m’he trobat fins ara semblaven mirar-me amb menyspreu i eren més aviat lletjos. I ell que és de molt bon veure m’aprecia... Deu ser una mena de guia de tota la gent més aviat gran que formen la corrua. Però tempus fugit i cadascú segueix el seu camí. A algun de la corrua el saludo amb un “hola” equivocadament, ja que a pesar de ser moreno resultava ser francès. Més amunt trobo el que sí havia esperat: un parell d’andalusos en bici. El noi mou les cames com si li sobrés energia, fent sacsejades laterals petites, per un excés de força. Per la parla d’ell endevino que són de Cádiz. Els dic que esperava trobar andalusos perquè són les únics que s’atreveixen a anar en bici per aquí normalment. Li dic que jo fa quatre anys que cerco companys catalans per a fer aquesta ruta i no els trobo. Han comprat els queviures a Ribes i s’estan al càmping de sobre Planoles, que diuen que està força bé de preu. Ella és rossa i més aviat callada. Han deixat les bici a mitja pujada (Pas dels Lladres) i han continuat una mica cap el Puigmal però se n’han desdit al veure que estava sempre tapat per les bromes. I tenien por que algun “macarra” els robés les bicis. Ell em somriu, però no em roba el cor. Es posa a dos pams de mi i es treu el mallot i em mostra el tors nu, moreno, una mica pelut. Té les espatlles molt amples i la pell com gruixuda. Ens trobem ja en una zona de pedregar. Se’n van. Més amunt, els espadats no em semblen tant amenaçadors com recorda en Sandor, potser distorsionat per la companyia d’en Rubén Díaz, un altre esportista de quasi élite. Ells, després de fer el cim, varen baixar per Fontalba cap a Queralbs i Ribes. L’estació d’esquí semblava ja vora el cim, però la sorpresa és que cal baixar força després, abans d’emprendre la pujada final al Puigmal. Pujant per les pistes d’esquí de Vallcebollera ells esbufegaven, empesos per una mena d’esperit competitiu, suposo. Però jo m’ho agafo amb calma i, a més, he pujat per la ruta suau que m’ha recomanat en Salvador Casamitjana, de Guils. Vull arribar, més que no pas córrer per no arribar. Vull ser la tortuga i no el conill, perquè “a arrencada de cavall, parada de ruc”. Mentre vaig pujant al Puigmal no sé perquè m'enyoro de les muntanyes del Marroc i de la bona gent d'allí. De seguida que veig que no puc empènyer la bici, faig servir la tècnica dels tres viatges: primer jo i la bici (abandonant el fatu); segon, retorn jo sol on he deixat el fatu, i, tercer, pujada altre cop jo i el fatu, cap on he deixat la bici o més enllà. Amb paciència, arribo al cim fent trams cada cop més curts, per precaució, per si hi hagués algú que se sentís temptat de prendre’m alguna cosa ja que fa poc es veia gent al cim, que està sense boira de fa estona. Ara només hi ha un home corpulent, francès, que em somriu amb un somriure sorneguer de displicència o malícia. Diu que va a Núria i em fa assenyalar-li d’on vinc, de Puigcerdà. El camí de baixada per la Coma de l’Embut no costa gens d’endevinar. Es veu molt clar. Serà més fàcil de baixar-lo amb la bici al costat, o muntat jo sobre la bici, que no pas m’imaginava quan vaig fer aquest trajecte a peu (amb en Pep Flores, de Campdevànol, el qui es va casar amb l’Eulàlia Andrés) ara farà dos anys.

Aquest hivern jo dubtava si pujar-hi des de la collada de Tosses esquiant i vaig fer bé de no intentar-ho perquè és molt llarg per fer-ho en poques hores. Però aleshores me’n vaig desdir perquè les botes em feien mal als peus i perquè temia que a la baixada la neu s’hagués fos amb la calor del dia. Al cim del Puigmal hi ha el cilindre del vèrtex geodèsic, una creu, una bandera de Roma, més coneguda com a bandera catalana, i l’olla i la campana, símbols de Núria. El caminet de baixada em sorprèn perquè el recordava més perillós i més vermellós. Avanço al francès potser dos cops. Ja comença a fosquejar i no em sento amb forces per a emprendre la pujada al Noucreus. Així que, sobre la marxa, decideixo passar la nit al Ras de l’Ortigar. Una mena de llei o tradició internacional permet fer vivac en cas de necessitat a més de 2000 m snm. L’alternativa seria anar a dormir al Pic de l’Àliga, però les vegades que hi he anat he hagut de lamentar haver-hi anat, degut a que algú sempre hi fumava, dissimuladament o no. El càmping, per 9 euros, no dóna més servei que uns bancs i una taula i una dutxa d’aigua freda. Però on guardaria jo la bici allí? I l’hotel crec que és força car, a uns 135 euros la nit. I no agafaven el telèfon un parell de vegades que hi he trucat. I la meva amiga Anna, que hi treballava durant anys ara ja no hi és. I del refugi no n’he pogut esbrinar res. Total que passada la zona on xiscla la marmota, que aquesta vegada sí he vist, i les pastures per on corren els isards (un ramat d’una vintena) ara cap avall, ara cap amunt, m’instal•lo al marge d’aquest gran prat pla i per ara desert. Espero una estona per si baixa el francès per poder-lo saludar, però haurà passat pel camí de la riba esquerra del rierol de la Coma de l’Embut. Abans jo havia agafat aigua i l’havia esterilitzada amb els raigs ultraviolats assegurant-me que la tapa fes bon contacte. Això era més fàcil de comprovar amb el pot de plàstic transparent. O sigui, que disposava de molta aigua, una mica de menjar i molt de sèrum de llet amb gerds encara. A poc a poc vaig muntant la tenda, em netejo amb les tovalloletes d’escuma ensabonades, de les d’hospital, i, abans de sopar, vaig a veure una balma que es veu en direcció al SW uns 20 m sobre el nivell del pla. Resulta ser bastant profunda, d’uns 6 m, i poc alta (gairebé 2 m) per uns 4 m d’amplada. Té un replà a l’entrada ben adient per bivaquejar-hi i un altre replà dins, passada una barricada de pedres blanques calcàries despreses del sostre. En cas de pluja pot ser un bon aixopluc. Al tornar, i després de sopar part de l’arròs que em queda i el sèrum amb gerds, apareixen unes vaques des de la part de Núria. Volen passar la nit al prat. Un vedell de morro voltat d’un voraviu blanc s’atansa més juganer que els altres animals. Quan ja és a 5 m el faig aturar amb una mena d’ordre seca. L’entén, de moment, i m’ho fa veure fent una mena de passa de ballarina amb un seguit de retrocessos mil•limètrics que no arriben a sumar un pam. Més d’un cop s’apropa corrent com si volés envestir la tenda. Quan m’imagino què faria el meu avi banderiller amb aquest animal, aleshores els altres semblen entendre la meva imaginació, i tots a la vegada fan un gest amb la cornamenta com amenaçant-me i protegint el vedell. Els vaig parlant sense fer massa cas de llurs amenaces, i entenc que així tots ens anem calmant. Però, després, més d’un cop, obriré la cremallera de la Vaude per veure què passa a fora quan se senten esquellots molt a la vora. El cel és estrellat, però els estels no brillen gaire, només un planeta que s’endevina com una mitja lluna ataronjada i minúscula, cap al Sud-est, sembla brillar intensament. Tot el dia he estat pensant en com seria l’espècie humana nova que hauria d’aparèixer quan l’evolució continuï i continuï. Potser serà físicament més apta. Potser tindrà poders hipnotitzadors per a fer anar als de l’espècie actual cap a on vulgui. Potser l’espècie actual quedarà com un romanent com ho són ara els subnormals, i ells veuran a l’ Homo sapiens com a subnormal. Potser, a més de dominar la fusió atòmica, tindran moltes altres habilitats tècniques. Potser seran molt més destructius, i més compassius, i més sexuals. Però, en tot cas, aquest món alpí, que sembla un món a part, continuarà igual, amb la mateixa flora espectacular. Els coixins inflables van força bé i no pateixo pas per manca de coixí sota el cap, ni per fred. Crec que passo algunes hores dormint de veritat, però, així que clareja, em desvetllo. Les vaques són el racó oposat al meu, vora la muntanya de sobre. Estan ajagudes i tranquil•les. Me n’ entorno a la tenda a intentar dormir una mica més. però de seguida clareja més i ja em llevo definitivament. Arreplego tot ordenadament i esmorzo més sèrum amb gerds (de MyProtein) i hi afegeixo una mica de taurina i de guaranà. M’acomiado de les vaques, que després de tot no s’han portat tant malament, tot i que de més bones n’he vistes. El caminet de baixada tampoc és tant espantós com recordava. Al final, enfilo una mena de camí sobre un canal tapat i he de creuar la primera tanca del recinte de Núria. Des d’aquí es veu la zona de càmping. Són unes lleixes de terreny aplanat amb una taula i bancs al final de cadascuna. El terra està pelat, sense herba gairebé. S’hi veu alguna tenda més aviat gran. A la vora em sorprèn la quantitat de Potentilla fruticosa i en flor. Els nerets estaven la majoria passats i això que era tradicional que fossin en plena floració el 18 de juliol (i encara falta una setmana). I les potentil•les estaven en plena floració a primers d’agost abans. O sigui que ara tot va una o dues setmanes avançat. Potser algun dia serà una realitat el jardí botànic de Núria. Aquí hi ha aigua, i terreny silícic i calcari, i hi ha facilitat de transport de persones i de material. I potser un jardí compensaria l’excés de civilització. Si vas caminant, sense bici, per creuar les tanques has de fer una giragonsa entre pals disposats verticals en triangle aguantant cintes verdes segurament electrificades. O si no, has de desenganxar els mànecs terminals de les cintes per a passar endavant. He de creuar dues vegades aquesta tanca, i una de les vegades ho faig amb dificultat afegida perquè la bici es tomba després d’alçar-la per sobre el filat (per falta de mànecs per a desenganxar). Al final ja enfilo la baixadeta cap al pla de Núria, per darrera el gran edifici. Ja és ben bé de dia, però no ha sortit el sol encara. Ni penso a llençar les deixies (tetrabricks buits i la bossa de les galetes) en alguna paperera que no veig. Se sent una mena d’olor de gasoil molt lleugea.

Per a més informació turística sobre la Vall de Núria podeu visitar:
http://www.valldenuria.com/website_valldenuria/cat/index.asp

Tanta civilització m’amoïna. Miro d’evitar-la, i per això m’equivoco i segueixo el torrent de Noufonts per la riba de ponent enlloc de per la de llevant. Per llevant puja una magnífica pista paral•lela al riu que després girarà cap al Pic de l’Àguila. Per la banda de ponent, el senderol es va perdent. És un caminet adient per a les vaques, però no massa per a la bici. El problema és que entre la pista de l’altra banda i el meu camí hi ha un barranc difícil de creuar. Però, arribat a un punt, ja em canso del caminet, a la vista de la pista, i baixo per creuar el riu, tot recordant el que vaig fer a Selva de Oza. L’experiència és un grau, i t’agafes les coses sense desesperar-te. Espero que tothom que vulgui repetir la meva ruta agafi la pista de la riba esquerra des de baix i pugi deixant el torrent a l’esquerra. L’últim tram se’m complica per uns nerets que obstaculitzen molt el pas. Però a la fi puc descansar quan enfilo ja damunt la bici la pista cap amunt. Passat el trencall cap al Pic de l’Àliga el camí segueix,. Aleshores m’adono que encara falta molt per al trencall de pujada al Nou Fonts. Abans cal creuar, per exemple, un pont de fusta (pont de l’Escuder). Ara ja sí que es comença a veure algun cim il•luminat pels primers raigs de sol. Vora el riu, hi ha unes orquídies en flor. Més amunt les vaques em miren amb curiositat. Aquí apareixen més isards o són els mateixos sempre, no ho sé. Alguna vaca esgarriada pastura a l’ala de la muntanya immensa de la banda de la baga. Em sorprèn que durant dues hores no hi pugi ningú encara per la vall. Comencen a aparèixer alguns Papaver alpinum florits amb flors de color carabassa intens (i d’altres grogues) ben petits i més avall del que pensava. Creia que només eren a l’altura del collet més a llevant del Coll de Nou Creus. Recordo com si fos ara que el Jan va agafar vertigen allí i el vaig deixar sol perquè baixés a Núria pel camí que ara pujo, mentre jo m’aventurava a fer el Cambre d’Aze i a patir, al tornar-ne, l’emboscada d’una gran turmenta amb boira que no em deixava veure ni els peus. Però, aquesta era la penúltima vegada que vaig fer aquest camí. L’ últim cop va ser quan vaig fer la volta a l’olla i vaig apamar ben bé aquest caminet que em va semblar prou adient per pujar-lo en bici. La volta per les carenes des del Puigmal és molt pedregosa i només té l’avantatge de poder fer nit a la barraca de Nou Fonts, o potser caldria dir búnquer, o catacumba. De tota manera, ara aquesta pujada em sembla més difícil del que em pensava, ja que he de fer la tècnica dels tres viatges i ja des de força avall. Al final veig que puja algú. És una noia que ni s’immuta quan passa pel costat de la meva motxilla abandonada al costat del camí, mentre jo sóc a una certa distància amb la bici darrere l’esquena. Aquí ja començo a respirar com si fos a 4000 m d’altura. Serà que estic en baixa forma, que els pulmons els tinc tocats pel dissolvent de la pintura o pel fred al mar, o serà que ja és normal per empènyer 15 quilos de carga per aquesta pujada. Després, passen alguns altres excursionistes. Un d’ells francès, amb vestimenta molt tècnica. És ros i de bon veure, però seriós o orgullós. Me’l trobo encara al Nou Creus després. Li pregunto si el caminet que flanqueja el cim cap al NE és el que va a Ulldeter i em diu que sí que és el GR11. Que ell també hi va. Ens trobarem alguna vegada més i ell anirà passant del francès a un tímid castellà. Diuen que les nou creus hi són perquè durant una turmenta els llamps hi varen matar aquí nou persones una vegada. O això m’explicava l’Eulàlia Andrés. En canvci la història preferida de la Montserrat Guinart era la d’un excursionista que per xamba va caure per aquestes muntanyes i no es va fer res. Però va voler repetir la proesa per veure is la marededéu el protegia també una segona vegada. I va ser que no. Es va morir en l’intent. O sigui, que, Pitu Trias, no ho probis un altre cop això de caure per la baga del Nou Fonts! El flanqueig del Pic de la Fossa del Gegant és encoratjador. Però la baixada cap al Coll de Carançà deixa veure una llarguíssima pujada cap els cims de la Vaca. Els excursionistes que trobo per aquí ja són més animats i em miren amb simpatia. L’estany Blau de Carançà ja no té cap congesta dins, només queda alguna clapa de neu lluny de l’aigua, com a reminiscència del que era abans i feia entendre perquè se l’anomenava blau. Jo, animat per l’Eulàlia Andrés, m’hi havia banyat i al sortir-ne havia quedat blau o morat, del fred. Ara l’aigua no es veu gens blava i tota la conca està agostejada. La pujadeta cap el primer cim de la Vaca també em fa respirar com si fos a 4000 m, quan en realitat no estem ni als 3000. El primer cim és blanc i força rocós. El paisatge, dominat pel Pic de l’Infern, em sembla més bonic que la darrera vegada, quan semblava molt ferruginós. Creia que trobaria de seguida la cabana de Tirapits, però es farà gruar. El camí dóna una volta abans d’enfilar recte cap a sota la cabana. I jo que abans pujava de la cabana, que per cert em sembla molt més gran ara, directament cap el coll, corrent; i entenia aleshores perquè l’esforç m’estirava el pit. El camí de baixada no és gaire ciclable. Continuo trobant excursionistes dispersos. Un rètol anuncia un botó d’emergències que posa en contacte amb el 085. El rètol està força rovellat. I avui en dia amb les mòbils, i sabent on hi ha cobertura o fins i tot només enviant un SMS a un conegut perquè pugui avisar al 112, o al grup de rescat més adient, potser aquest botó ha quedat desfasat. La capçalera de la Coma de Vaca es fa una mica llarga abans de la pujada al Coll de la Marrana. Abans de creuar el torrent de les Barraques, trobaves un estany petit. Quan hi passàvem amb l’Eulàlia Andrés jo li deia que allí a la vora l’estany seria un bon lloc per acampar, però ella em mirava amb cara de fàstic. I ara realment el llac fa fàstic perquè no existeix, està sec. Mirant enrere cap el Pic de l’Infern, els seus contraforts apareixen molt blancs. Carrego aigua al torrent, per si de cas, tot i que ja no me’n fio del contacte de la tapa de l’steripen. Després, trobo un altre llac, ja més a la vora la Coma del Freser. I la pujada final al coll. Vaig calculant el temps que trigaré per arribar-hi, i l’encerto. Allí sento una mena de basarda, potser pel record dels morts pel fred i el torb. Avui les ràfegues de vent de ponent només un curt segon m’han fet passar por. Aquí uns companys de la Carme varen morir, per la mandra de voler reposar una miqueta més quan el fred i el vent eren massa intensos. Un home que sembla de la comarca, i dels simpàtics, em parla tot animós i m’indica que el camí que fa marrada cap a l’esquerra serà millor per baixar en bici. Sobre el terreny, no vaig que hi hagi tant perill d’allaus aquí a l’ hivern, almenys per aquest flanc dret. Em miro el Bastiments i li dic a l’home que jo, quan tenia 15 anys, marxava del refugi d’Ulldeter fins el cim i tornava en 35 minuts, corrent. Una vegada que ho vaig fer vaig despertar la compassió d’en Palol, el guarda, que em va invitar a pa amb tomàquet i pernil. En Palol era un home infalible com a meteoròleg. Encertava quan plouria l’endemà amb un error només de 5 minuts. Cada cop noto que la gent em mira amb més simpatia. A mitja baixada torno a trobar l’home de la vall de Camprodon que m’indica que, per anar al refugi, més val que tiri per la dreta, que ell va l’esquerra perquè va directe cap a l’aparcament de Vallter 2000. Baixo algun tram de pista d’esquí i arribo animat i oblidant la set que he passat abans del refugi. Deixo la bici fora. Dins, hi ha una mena de solà i, després, ja ve el menjador. Tot és amb el terra de fusta i em sembla més petit que abans. El guarda és jove, i té ulls blaus compassius d’escalador. M’invita a entrar la bici al solà. M’animo molt al veure una aquarel•la del senyor Pujol i Alzina, però em sorprèn que sigui dels anys 80, perquè creia que havia mort abans. Ell és qui em va ensenyar els narcisos i els faigs del Montseny i les primeres flors alpines que vaig conèixer dels Pirineus. Era una persona sempre de bon tarannà. A la taula del costat hi ha un matrimoni amb dos fills petits d’uns 9-10 anys aproximadament. Ell em pregunta d’on vinc i, per escurçar, li dic que de Puigcerdà. Em serveixen una gerra d’aigua al taulell i el guarda em diu que és molt bona i que si en vull més (però no caldrà ara) me’n serveixi jo mateix de l’aixeta. I em serveix al taulell també un pa amb tomàquet i formatge (què farem amb el colesterol?) i que ell en diu entrepà, quan en realitat són dues llesques grans posades sobre un plat. Ja és la segona o tercera vegada que vinc aquí després de la llarga estada amb l’Hilari Sanz, i mai m’he atrevit a esbrinar a fons si encara hi ha les peces de dòmino que vaig fer amb bocins de pissarra. El més segur és que les hagin llençades. La cabana d’en Botey ha desaparegut, segurament a l’arrasar el terreny per fer-hi la pista d’esquí. El refugi lliure de sota no sé si deu estar tancat ara. Aquells nois mal educats que hi vaig dur una vegada, fills d’empleats del Banc Espanyol de Crèdit, no paraven de fer xerinola a la nit i jo els deixava tot i pensant que els de dalt no sentien res. Però ho sentien a través de la xemeneia. Sempre m’ha costat ser mig autoritari, que és el que cal per ser didàctic. L’home ara s’apropa a mi i em pregunta dolçament que si em pot ajudar en alguna cosa. Li pregunto si el flanqueig des de la Collada Fonda cap al Coll d’Ares és ciclable i em diu que ell l’ha fet a peu però que no ho creu ciclable. Que la pista a Espinavell puja, però que es pot fer amb el plat del mig. Que si vaig per allí faré molt ja. Ell pensa que arribar a Ripoll avui ja és molt, i jo li ho nego. Si és tot baixada o pla! I de veritat serà poca cosa. Molts quilòmetres i poc esforç. Hi ha un altre guarda, més corpulent oi moreno. Els dos crec que parlen prou bon anglès, i fluidament, si bé la pronunciació no és exageradament perfecta. Estan ocupats pujant llaunes de coca-cola. El primer em diu que no accepten deixalles perquè ells les han de carregar a l’esquena per baixar-les. No deuen tenir el mulo que hi havia hagut. Aquell mulo que semblava que somrigués quan la filla d’en Palol, quan li ho demanava el pare, se’l carregava a collibè. I què cofoi se sentia el pare de tenir una filla tant forçuda! El pare era valent. Quan hi havia turmenta sortia a fora a jugar amb un sac obert fent veure que volia caçar un llamp i vingue riure. Per altra banda, es mirava atentament l’ Anna Veiga, que aleshores tenia 15 anys com jo, i duia el cabell curt, i em preguntava a mi si allò era un noi o una noia. No entenc com podia confondre’s. Jo la solia tenir al meu costat i m’agradava sentir la seva olor que notava molt femenina. El que encara no li he preguntat mai a ella és si es va animar a fer la recerca de la fecundació in vitro pels comentaris d’en Palol sobre el Meum athamanticum com a remei per a les parelles que volen i no poden tenir fills. Aquests nois d’ara semblen més assenyats i intel•lectuals. Em cobren 5 euros per l’ “entrepà” i m’orienten per agafar la pista de baixada, cap amunt a l’esquerra pel caminet marcat suaument a l’herba. Faig una foto del Bastiments des del mateix punt de fa 40 anys. La pedra grossa de primer terme està ara molt més ensorrada a la terra que fa 40 anys. La bona acollida al refugi m’ha fet oblidar el dol pel cosí de ma mare i l’armari tronat de Sant Josep Oriol; i miro la vida ara amb més alegria. Baixo amb precaució per la pista d’esquí, i fins i tot baixo de la bici en algun tram per por que les pedretes em fessin caure. Amb els frens de disc no cal patir per escalfar les llantes, com amb els frens de pastilla. A la Molina, un cop, Baixant pel Torrent Negre amb l’Arnon Shadmi vaig rebentar una càmera per l’escalfor del fregament de les pastilles del fre sobre les llantes. Ara ni els pneumàtics ni les llantes s’escalfen. El caminet de pujada antic tant bonic i que vaig somniar ni el veuré. El paisatge del circ de muntanyes és espectacular i em recorda, ja des del Pic de l’Infern, el paisatge alpí. No el dels màxims exponents però sí el de les muntanyes secundàries. Ara entenc que en Cuatrecases trobés a faltar aquest paisatge des de Washington. Si va fer dipositar les seves cendres aquí és que era aquest paisatge que trobava a faltar i no el de a baix a la vall de Camprodon. A mi m’havien dit que ell era de Setcases i no ha estat fins que he començat a recopilar informació a Internet que he descobert que era nascut a Camprodon. En tot cas, a Setcases hi ha homes que se li assemblen molt. Aviat arribo al gran aparcament. Unes poques vaques (sempre són de les grises) s’estan allí enmig de l’asfalt. Es belluguen quan m’hi apropo. D’aquí en avall tot serà carretera asfaltada. I ni rastre de Lilium pyrenaicum. En vaig agafar unes cebes aquí i varen proliferar bé al Chanousia, el jardí alpí del Piccolo San Bernardo, als Alps. Ara ja vaig a fer quilòmetres de pressa i, tot i ser el paisatge força bonic, no tindrà l’encant de quan hi pujava a peu amb una motxilla ben carregada. Aleshores, per on hi ha el pàrquing ara hi havia pintat a les pedres el nom d’ algú que no sabia massa qui era però prou que ho vaig saber després: Jordi Pujol. Aleshores deien que era un catalanista que va passar a França per escapolir-se del càstig d’en Franco. Quan ja porto uns quants quilòmetres de baixada ràpida, m’adono que m’he passat el trencall de la ruta cap a la Collada Fonda i Espinavell. Torno enrere i agafo una pista dolenteta cap a una casa en reconstrucció. Però de la casa en amunt la pista s’omple d’herba i puja molt. I és que vaig fer malament el track. Decidit a abandonar el flanqueig a Espinavell, retrobo la carretera principal i poc més avall veig indicacions a la pista ampla de l’esuqerra cap a Espinavell. Hi poden passar cotxes còmodament. Amb tot, penso que, si l’agafo, potser no arribaré o arribaré massa justet, o patiré massa per arribar a agafar el tren de les 9 a Ripoll. I total, des de Camprodon cap a Coll d’Ares (per carretera), la ruta ja l’havia feta. I serien només 14 Km els que s’estalviarien fent el flanqueig per Espinavell. Ara, si els qui vulguin fer aquesta ruta fan nit al refugi d’Ulldeter, poden tenir ganes de fer aquest flanqueig amb 300 m de pujada, si no necessiten comprar queviures a Camprodon. Arribo a Setcases sense ganes de parar-hi més que per fer una foto de la rotonda de baix.

Deixo el trencall de Tregurà a la dreta, sempre recordant a l’Eulàlia Andrés, que pronunciava aquest nom amb un èmfasi especial. Segueixo carretera avall i miro d’esquitllents els poblets de La Roca i Abella, tot recordant de mala gana aquella pujada a la Collada Verda per la ruta Laparra. Passat Vilallonga de Ter, m’aturo a Llanars, a fer una foto del poble, que em sembla que té un encant especial i està molt ben arranjat. I abandono les deixalles en una paperera. Més avall de Camprodon i després de creuar-me amb un cotxe de la Guàrdia Civil, m’aturo a la gasolinera a comprar el suc de fruita. De seguida hi para una furgoneta carregada de bicicletes. És de Backroads una empresa dels Estats Units. Més avall no entro pas a Camprodon, tot i que tinc ganes de beure suc de fruita. L’aire aquí baix és calent i agradable. Però, a vegades, és massa fort i m’emparo darrera la paret de la gasolinera on he comprat el Don Simon, tot cercant el sotavent. Quan després de beure’m molt lentament el litre de suc reprenc la marxa el vent ja no és tant fort. La fàbrica Birba de galetes està recent pintada. Abans de Sant Pau de Seguries agafo un trencall per seguir el track que havia marcat al GPS. Aquest camí a la dreta, malgrat el que posa al MapSource, és un cul de sac que du a una casa de pagès. I prou. A la Colònia Llaudet agafo el trencall per seguir la ruta que ja havíem fet amb en Santi i la Carme, però ara el pont penjant és massa estret per a les meves alforges tant carregades. L’aproximació a Sant Joan de les Abadesses se’m fa llarga i el poble el trobo molt lleig passant per la carretera. Un noi animós que treballa en un restaurant d’un hotel m’aclareix que, passat el pont, podré agafar el trencall a la dreta que puja cap a l’antiga estació. Miro enrere em recança i menyspreu fins i tot cap a l’església que tant de bé em feia quan mi ficava dins en alguna ocasió fa anys. I després de la pujadeta passat el gran pont de la carretrea ja trobo l’antiga estació on en Sandor retrobava tants amics. I el carril bici de la ruta del ferro ja em fa oblidar la lletjor de Sant Joan de les Abadesses. Aquí, com a Olot, sembla mentida ara que en una franja tant estreta hi passés el tren. I jo l’havia agafat bastants cops per anar cap a Setcases després (en cotxe de línia). I penso en un cosí de ma mare que no va anar al funeral perquè es trobava malament. Ell, en un pas a nivell del tren, es va quedar aturat sobre les vies anant ell i la Tersa, la seva segona dona, al cotxe, i de poc els va anar que no se’n surten. Al carril bici de la ruta del ferro ara la calor fa que els passejants, a peu o en patins, o els pagesos que parlen entre ells em mirin amb indiferència. M’aturo a reposar a l’ombra d’uns arbres i a beure líquid (sèrum amb gerds) per a reposar forces, ja que tinc temps de sobres per arribar a agafar el tren de les set (que serà exactament el de les 19.11). Passat la seu del Ripollès - desenvolupament, on havia donat les classes de fitoteràpia, m’aturo per curiositat a fotografiar una estàtua d’un senyor que resulta ser en Soler i Pujol, promotor de la marca de ventiladors S&P. Un treballador de l’empresa em diu que sí que era en Pujol qui deia allò que “sobren enginyers i falta enginy”. Em fa una explicació tècnica que no acabo d’entendre sobre l’ invent principal que fa que els ventiladors S&P quan giren s’estalviïn energia. Potser hauria d’anar a visitar la Conxita. I em sabrà greu no haver anat a veure l’Àngel allí mateix de l’estació. Però estant força cansat, ja temo que m’allargaria massa. I què en deu ser de la Raquel? Passo per davant dels Mossos, i suposo que del jutjat (del qual no veig el rètol). I recordo l’Arnon Shadmi, de Botz Bike, i els seus companys que al final es decidiren per l’Ariège, tot i que les muntanyes de la Molina els varen agradar força. Però no estic preparat com ells per a baixar les escales sobre la bici, les del pas elevat per sobre l’estació, i reculo per l’aparcament sota el jutjat per agafar la carretera antiga enlloc de creuar el riu per anar al barri d’en front. A l’estació de Renfe/Adif les escales per passar les vies per sota no seran tant de mal passar amb la bici carregada com creia. El tren ja és a la via i hi sóc vint minuts abans que no surti. Hi ha pocs viatgers. Aprofito per posar-me gotes als ulls. Em piquen per les brosses que el vent calent deu haver ficat almenys a un ull allà a la ruta del ferro. Durant el viatge, que comença puntualíssim, el revisor s’asseu a vegades darrera meu i a l’altre costat del tren, a descansar unes estones. Una noia de cames molsudes i amb cara de ser de Vic puja i seu davant meu. Té els llavis sempre com somrient però la mirada, quan es lleva les ulleres de sol, apareix agressiva. Més endavant, puja un noiet que posa una música agressiva i va preparant un peta. Després s’aixeca i va tren endavant, suposo que a fumar-se’l al lavabo, però no triga gaire a retornar. La música molesta. Jo intento trobar un lloc millor més cap al mig del vagó, però allí se sent més olor de tabac i alguna cosa més. Total que ja estava bé on era. Crec que arribem amb 10 minuts de retard tot i que en alguns trams el tren ha corregut molt. La noia baixa a la Sagrera. A l’Arc del Triomf m’adono que enlloc de baixar a la Plaça Catalunya podria baixar a Sants, que queda més a prop de casa. A l’andana de Sants, de seguida trobo l’ascensor, però l’omplen massa com per a enquibir-m’hi jo i la bicicleta. Espero un segon torn, però s’hi afegeixen una mare amb una nena petita que plora molt, ii després un noi jove amb un buldog blanc. La nena que ha entrat plorant era arrossegada per la mare. Ella prem el botó i l’ascensor no té visos d’arrencar. Conclouen precipitadament que s’ha espatllat. I jo content, perquè així em deixen més espai per a mi. Cal prémer el botó uns quants segons seguits i ja va. Surto vora ja de la sortida a l’exterior. Els típics fumadors de porta són allí. O sigui, que pujo de seguida que sóc a fora a la bici. Tant que es queixen dels ciclistes que passem en vermell i fa dies i avui mateix he vist molts més vianants que creuen en vermell que no pas ciclistes mentre jo no m’he passat cap semàfor en vermell ni a peu ni en bici.
Numància amunt fins a Diagonal i aviat seré a casa quan faltaren cinc minuts per les deu. La peli de la tele atrau pels paisatges, però després les escenes del King Kong ja es repeteixen massa. Dos dies després descobreixo que a sota el paravents hi tenia una ampolla d’aigua (amb gas) de litre i mig. I tant seca que tenia la boca abans del Coll de la Marrana!

Els paisatges d’aquest tram valen molt la pena. Si jo ho he fet amb 12-20 Kg de càrrega, qualsevol que estigui en millor forma que jo, i n’hi ha molts, pot fer-ho sense càrrega, dormint a Núria, a l’alberg o a l’hotel. De Puigcerdà a Ripoll surten 105 Km a una mitjana de 6.9 Km/hora, en un temps de 15 hores i 10 minuts (en moviment). En temps reals, amb parades, devien ser unes 9 hores de Puigcerdà a Núria i unes 13 de Núria a Ripoll. Però, sense càrrega, es pot fer amb molt menys, això sí, estant disposat a carregar la bici a l’esquena entre el Pas dels Lladres i Ulldeter durant molta estona. A mi em va agradar molt veure flors alpines que feia temps que no veia. Valdrà la pena tornar a comprar el llibre d’en Josep Vigo Bonada sobre “L'alta muntanya catalana. Flora i vegetació. 2ª edició. Ed. Institut d'Estudis Catalans” per posar-se al dia.

Entre Puigcerdà i Camprodon s’hi pot anar de moltes maneres. Una seria enfilar cap a la Masella i Coll de pal, baixant per l’Estret fins a ponent de la Pobla de Lillet i d’ allí, per Gombreny, arribar a Ripoll per carretera o per pistes més cap el Sud. Una segona via seria un cop arribats a La Molina, pujar al Pla d’Anyella i seguir la ruta Laparra cap a sobre Ribes de Freser, Pardines i la Collada Verda. Però no he estat capaç de traçar cap ruta per la part francesa ja que, o bé derivaria massa cap el Nord (Madres) i aleshores caldria refer una nova via per arribar al mar, o bé donaria massa volta i massa per carretera si derivava cap a Mentet.



ALEXIS ROSELL
Me interesa tu opinión